Ni còpies ni aigua!

Sovint les persones a qui els periodistes entrevistem —per tenir aquell tall de veu que justifica les dades i dóna aquella oficialitat a la notícia— ens demanen una còpia de la notícia, malgrat que avui ja hi ha algunes cadenes de televisió i emissores de ràdio que ofereixen continguts «a la carta» i que, per l’espera de mesos i el cost que implica rebre una còpia, és potser més còmode enregistrar-ho directament durant l’emissió.

Posar preu a les còpies, a banda de ser una política empresarial en què els treballadors no hi tenim res a veure ni a dir, ho trobo una mesura del tot raonable per evitar un consum desmesurat de DVD. Per ecologia, doncs, però també perquè això implicaria una persona dedicada només a això: copiar a tort i a dret.

Amb tot, n’hi ha que no es conformen. A la finestra del correu, tinc obert el missatge d’un «paio», perquè no el puc anomenar d’altra manera, que considera «inacceptable» haver de pagar per l’esmentada còpia i ens amenaça: «No he firmat res conforme us cedeixo els meus drets, així que, dit clar i català, o rebo una còpia gratuïta o no us cedeixo els drets per emetre la peça».

El missatge arribava el dia en què la productora va lliurar-me una desena de DVD que les persones interessades mai han vingut a buscar. Així, davant de la pila de discs i de l’exigència de l’home, no dubtaria a dir-li «saps què, maco, doncs per prepotent no s’emet la història i et quedes sense aquesta micona de publicitat que hauria suposat per al teu negoci». A partir d’ara, ni còpies ni aigua!