'Vides creuades'

Fa anys vaig heretar una col·lecció de llibres entre els qual hi figurava «Vides creudades» de Raymond Carver i, com la resta, va trobar un repòs gairebé ininterromput en un prestatge elevat i polsós. Sabia que Robert Altman havia dut el llibre de relats al cinema, en un film que duu el mateix títol i, sense haver-la vist, vaig dir-me que ja era hora de fer una ullada a aquell plec de pàgines engroguides, que si el cinema n’havia tret profit no podia estar pas malament.

A més, Carver està considerat com un dels millors escriptors nord-americans de la dècada dels 80 i pare del dirty realism o realime brut, un estil narratiu que descriu fragments quotidians oposats al somni americà. Per què, doncs, no descobrir l’obra d’aquest escriptor i poeta?

Malauradament, a les cent-seixanta pàgines de les «vides creuades» de Carver, no hi he trobat cap personatge que a banda de mediocre fos captivador, ni tampoc una història capaç d’enverinar-me a l’instant com un dard amarat de curare. Es pot dir que m’he forçat a acabar-lo, dient-me que potser algun dels relats independents valdria la pena o que potser el darrer donaria sentit a tota l’obra. No ha estat així.

Coincideixo amb els que en parlen, que la literatura de Raymond Carver és escueta, directa, minimalista, carent de passatges descriptius i floritures estilístiques. No se’l pot titllar, doncs, de carregós o barroc, però entre poc i massa! M’estimo més el punt intermedi que combina acció, diàleg i descripció. Potser aquesta vegada, la pel·lícula m'entusiasmarà més que l'obra que la va inspirar.