Per què dir "adéu" quan pots dir "fins després" i posar data a aquest "després"? Això és el que vam pensar tots sis quan, fa dos anys, haguérem d'acomiadar-nos als controls de passatgers d'un aeroport llunyà. Separats per l'oceà Atlàntic no volíem deixar que el temps passés en va i refredés la bona sintonia. Per això vam fer un pacte: cada dos estius ens trobaríem en algun racó de món.
No en vam tornar a parlar, fins fa un any. Semblava que la idea ens engrescava a tots per igual, però després d'un llarg procés per tramitar visats, aconseguir bitllets i altres qüestions que no vénen al cas, la situació va capgirar-se. Cadascú va muntar-se el seu viatge particular i una maleta on no faltava res més que el diàleg o l'esforç per dialogar.
Mires de ser comprensiu, de justificar els motius del silenci però, al final, quan tots els intents han resultat infructuosos, et vénen al cap paraules com "desídia" i "desinterès". Perquè et sents tan malament quan t'adones que comences a perdre la fe en les persones?
Desitjo que ja hagis recuperat la fe en les persones!!! De tot cor.Suposo que aquestes coses pasen i fan mal, però perdre l'esperança, mai, Aleix. Què faríem sense ella? A vegades sembla que s'escapi entre els nostres dits, que deixi un buit incomprensible i difícil d'omplir, però després sempre torna...I si no haurem de treballar per recuperar-la. Petons
ResponEliminaGràcies Sílvia! La fe, suposo que no la perds mai del tot, però a la propera m'ho penso dues vegades. Un petó.
ResponEliminaNo Aleix! la fe en les persones no s'ha de perdre mai. En fem de bones però també és cert que en fem de menys bones, la gràcia és aquesta, aprendre del que en ha agradat menys i donar-li la volta tot buscant el que té de bo. Jo, del viatge, en trec moltes coses bones, i no va ser fàcil, tu ho has dit. Però no me'n penedeixo. Un petó.Xris
ResponElimina