Sempre m'he considerat una persona educada. Al poble, tots ens saludem, ens coneguem o no. Suposo que ho fa que, a la llarga, provenim de la mateixa ramificació llunyana de l'arbre genealògic. Per això, mai no sobra el "bon dia", el "passi-ho bé" o el "com anem, què fa la família".
Aquesta reflexió ha aflorit dins del meu cap després de veure en Bernard. Ell sortia del supermercat de la cantonada del Tercer amb Mercer. Duia dues bosses a cada mà i, al costat, la dona amb la criatura a coll. Ella és bastant sorruda, costa veure-la somriure i, quan ho fa, es nota que força la musculatura per no ser descortès. Mai li he sabut el nom, i mira que en Bernard --i ella mateixa, al principi-- me l'ha repetit mil cops. Masili, Selima, Limosna? Podria ser qualsevol, però no n'és cap. A vegades, en alguna d'aquelles festes regionals que organitzen, quan la música és prou forta, crido un d'aquests tres noms. Masili, Selima, Limosna! Mai no l'encerto perquè mai no és gira. Aleshores, penso que potser sí que respon a un d'aquests tres noms i es fa la sorda, perquè és sorruda, o simplement és sorda, la pobra. Amb tanta festa regional i el volum tan alt, no m'estranyaria pas.
En Bernard és més sociable, un bon pare de família, encara que fa tota la fila d'home atrapat i dissortat des del mateix dia que va deixar prenyada la dona del nom estrany que mai no recordo. Malauradament, en Bernard és d'aquelles persones que, per infelicitat pròpia i amargor vital, esguerren les il·lusions de qualsevol. Vaja, que és un esgarriacries. Falta que li expliquis un nou projecte perquè t'hi busqui totes les pegues. Encara recordo el dia que, sent banquer, li vaig dir que deixava el càrrec, l'oficina i les xifres per convertir-me en patró de vaixell i crear la meva empresa de nàutica. Li va semblar la mar de bé, però de seguit hi va trobar ets i uts, que si era massa gran per tornar a començar, que era un risc per a la família, que el mercat n'està ple, tant a l'East River com al Hudson i un llarg etcètera que m'estalviaré d'explicar.
Com deia, sempre m'he considerat una persona educada. No em costa saludar. Bé, tret que m'ensumi una situació incòmoda. Aquest era el cas. Havent-los vist a ell --en Bernard--, la dona, la criatura i les bosses farcides de menjar envasat en monodosis, no he dubtat a girar el cap i desviar-me un xic del meu trajecte rectilini, no fos que m'esguerressin el dia. Per una vegada, m'he estalviat la salutació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada