Has entrat a la sala de premsa dos quarts d’hora abans de l’acte, quan només dos periodistes jugàvem a fer-nos eco a l'estança gairebé buida i ni tant sols has pronunciat un «bon dia» cortès. Tu, dona de ràdio, has deixat les teves mandangues per predicar amb els costums de Madrid: anar a esmorzar i fer-la petar amb els teus col·legues de professió o qui sigui, que per la feina encara tens tot el dia.
Quan has tornat a les teves obligacions, la sala de premsa era un xic més plena, però tu, dona de ràdio, que has preferit descobrir al cafè el sabor de la teva mirada, t’has perdut un detall important. Els parlaments s’havien traslladat en un altre espai i, quan hi has caigut, tu i altres companys heu aparegut amb les corredisses i el rebombori propis del parvulari.
Tu, noia de ràdio, t’has vist entre l’espasa i la paret davant la possibilitat d’haver perdut aquell tall de veu que et reclamaria l’emissora catalana i no has dubtat a afanyar-te a connectar la teva gravadora digital. Sense miraments, t’has col·locat com has volgut, has trepitjat el cable del meu micròfon i de poc m’esbotzes la paradeta, però tu, que ets una dona de ràdio impetuosa, dinàmica, individualista i sense contemplacions ni miraments, a penes t’has immutat. Si m’haguessis donat l’ocasió t’hauria aconsellat de deixar el cafè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada