Badajoz 112

Cinc operaris de Fecsa es disposen a tallar la llum d'un antiga fàbrica del Poblenou barceloní, situat al número 112 del carrer de Badajoz. El recinte està mig abandonat, però hi viu gent. Entre quaranta i cinquanta persones, la majoria immigrants, van ocupar i repartir-se les diverses estances fa un parell d'anys aproximadament. Des d'aleshores, consumeixen llum sense pagar-la i la companyia elèctrica vol acabar amb el frau. Els residents van i venen. En canvi, la brutícia i la pudor persisteixen i creixen dia rere dia.

En aquestes condicions insalubres, viuen la Tània i l'Amina, dues russes que van deixar la misèria de la terra freda pel caliu de l'esperança. No l'han trobat i la frustració continguda és molt gran, a jutjar pels crits i els insults que etziben als operaris de Fecsa, als periodistes, però sobretot als Mossos d'Esquadra, que han vingut perquè els treballadors de l'elèctrica puguin fer la feina en pau. L'Amina és qui més els brama i, tot seguit, ens n'explica els motius: la policia se li va endur el marit que "ha acabat morint a la presó de Barcelona". Ho comenta amb veu rogallosa i els ulls humits, mentre ens mostra fotografies tremoloses del seu passat: ella de jove, la mare, el marit, el marit força més jove, el fill...

Sota les mirades estupefactes dels operaris, inicialment impertinents i agressius, entrem al recinte. La Tània ens hi ha convidat per mostrar-nos on dorm, on cuina, on sobreviu. Abans d'arribar-hi, sortim al pati intern que comparteixen tots els que ocupen la vella fàbrica. Aquí tenen una de les poques sortides d'aigua --si no l'única--, una mànega encarada cap amunt, a la manera d'un sortidor. Un noi, d'uns vint anys i escaig s'hi renta la cara i escup un parell de cops. Però més enllà del que veiem, la fortor revela aquest punt com un orinari compartit.

La Tània i un senegalès amistós amb gorra de Bob Marley ens condueixen per escales i passarel·les metàl·liques fins al primer pis. Els ocupants s'han repartit l'espai i l'han dividit amb cortines improvisades de mantes i llençols. La Tània ens ensenya la seva parcel·la, limitada per dues parets, una prestatgeria de fusta i les teles. "Aquí cuino", ens diu mentre destapa dues cassoles plenes de llegums i potatge. Acte seguit, ens mostra dos calaixos que fan de rebost, on el que més abunda és la pasta. A la nevera, que fa uns minuts ha deixat de refrigerar, hi ha ous, llaunes i verdura mústia. "No és robat, jo no robo", es justifica la Tània amb un castellà força limitat.

L'Amina dorm al costat, rere la cortina, en una cambra amb vistes al club esportiu Alfa5. L'habitació és plena de trastos, un ordinador mig desmuntat, una pantalla i capses. A la intersecció entre els dos espais, hi tenen un televisor, un petit equip de música, un transistor i diversos discs compactes.

Tota tensa, l'Amina explica que és l'únic que té, que sense papers no li queda altre remei que viure així. Els ulls de la Tània brillen com dues meragdes sobre paper arrugat, mentre ens ensenya una de les seves nines. Estic segur que és més jove del que aparenta, però li faria seixanta anys. En canvi, la miro, i veig una criatura perduda i gens de malesa.

Quan els preguntem per les festes nocturnes que s'organitzen al recinte fabril --celebracions que, segons l'època de l'any, duren setmanes--, comenten que la majoria no hi té res a veure i expliquen que un tal Fernando i un altre home convoquen aquestes "raves" per a unes dues-centes persones i fan negoci venent-los llaunes. Segons la seva versió, en aquest espai, hi ha dos grups de gent: els que volen viure sense fer soroll, que són la majoria, i una minoria festiva que, en ocasions, busca brega: increpen la gent del carrer i fan les necessitats a l'espai públic.

La situació genera, sens dubte, un focus de malalties i és, per tant, un problema de salut pública. No només per les condicions insalubres en què viu el col·lectiu d'ocupes, sinó també per les malalties associades, a més del soroll que fan algunes nits. Però ni les autoritats sanitàries competents ni el propietàri de l'antiga fàbrica ho han denunciat perquè el jutge emeti l'ordre de desallotjament sense la qual la situació, la brutícia i el soroll acaben enquistant-se.