Aigües

Tornem a ser en una fotografia antiga, polsosa i desgastada. Lleugers desenfocs d'aigua no em deixen veure que hi ha rere el vidre. És el dia perfecte per una xocolata desfeta i una mica de lectura a ritme de... ja ho trobarem. Fem-ho!

La bomba de BTV

El paisatge comença a esvair-se. Tot passa molt de pressa. Canvia. Menys un cartell. Al fons, una bomba i, a sota, la frase "televisivament incorrecte" amb del logo de BTV.

La imatge desapareix però el dubte queda dins del vagó de tren: què vol dir això? Potser és que els treballadors de la cadena pensen fer-la grossa? És publicitat d'aquella que et trasbalsa i que per tant recordes i comentes amb la gent, tot i no entendre-la? Per contra, se sol dir que la publicitat que no entenem és que no va adreçada a nosaltres. Llavors, jo no sóc un espectador potencial de BTV?

Uns mesos més tard el mateix mitjà comença a aclarir el dubte...

A BTV fem programes que no tindrien cabuda en cap altra televisió. Per això som “televisament incorrectes”.

...i em deixa entre confús i perplex.

Els programes de BTV, com el cinema en blanc i negre, un espai de filosofia, un de debat o un altre de meteorologia, no es fan en altres cadenes? Gairebé tot està inventat i rarament despunta algun espai per creatiu a qualsevol graella televisiva. Potser en lloc de ser "televisivament incorrectes" caldria perseguir l'eslògan "televisivament creatius, innovadors o transgressors".

Sanitat (no) Respon

No em trobo bé. Diverses nits amb febre i mocs m'insten a posar-hi remei, ja que no ho fan les pròpies defenses (una veritable llàstima!). Com se'ns diu amb campanyes publicitàries continues, que Sanitat Respon, decideixo trucar al 902 111 444. M'atén una noia que no fa pas pinta de metge ni d'infermera ni de farmacèutica, que més aviat sembla que resi "treguin-me d'aquí, que jo, de símptomes i malalties, no n'entenc ni un borrall". Però ella escolta i em facilita dos números de telèfon, segons diu, corresponents als Centres d'Assistència Primària més propers.

Truco al primer número. La dona que agafa el telèfon em diu que he trucat a una clínica privada del carrer de Mallorca. Batua l'olla! Jo que pensava que la Sanitat Pública, la que diuen que respon, era gratuïta! Li dóno les gràcies i decideixo provar fortuna amb la segona i darrera opció.

El telèfon del CAP Maragall sona que sonarà i ningú no l'agafa. Durant vint minuts només he sentit la veu femenina del contestador automàtic que en castellà em prega que esperi. Han oblidat que quan un no està bé, la paciència minva.

Truco de nou al 902 111 444 amb l'esperança que, aquesta vegada sí, Sanitat respongui de forma eficient. Vaig al gra i demano hora de visita amb un metge de capçalera al CAP Maragall. "Fins divendres no podrà ser", em diu la noia. Valga'm Déu, que som a dimarts, que això no és la perruqueria o el taller de motos! D'aquí quatre dies un pacient podria estar mort o haver sobreviscut a la malaltia per mèrits propis! Res, que agafo el Metro-que-ens-mou i em planto al meu antic CAP, el de Magòria, per sentir-me dir que la meva metgessa de capçalera no treballa a la tarda i que torni a l'endemà. Perdoni, exclamo, és que vinc directament de la feina, no he pogut venir abans i vull que m'atenguin d'urgència. I la recepcionista, oh, és que no tenim metges d'urgència. Aleshores que hem de fer? Em planto a l'hospital i contribueixo a la seva prou coneguda saturació? Quatre hores més tard, un metge fa un buit per a mi a la seva agenda de visites programades. Em fa passar i tancar la porta, però no em demana que em tregui la jaqueta, per què hauria de demanar-m'ho si ni m'ausculta ni em palpa la gola ni fa una esperada ullada a la faringe i ni tan sols em mesura la pressió sanguínia o la temperatura? Exploració tan nul·la com l'anamnesi, és a dir l'entrevista que els metges d'abans feien als pacients.

Res! S'ha limitat a escoltar els símptomes de diccionari mèdic que em sé prou bé i que són els que són (no jugaria amb la meva salut): febre, cefalees intermitents sovint intenses i localitzades rera l'ull, mucositat espessa i fosca, tos seca, congestió galopant... Vostè té sinusitis, em diu, com si hagués descobert la sopa d'all i va i em recepta antibiòtic per a quinze dies (quinze dies de diarrea!), mucolític i descongestionant en esprai.

Tampoc m'ordena la baixa, malgrat la infecció, la febre i el mal de cap. Es veu que ara els metges que no fan baixes reben incentius. I jo em pregunto i pregunto a Marina Geli, la consellera Serna i la resta de governants: no haurien de ser els treballadors que no acumulen baixes al seu historial els qui rebessin els incentius? Potser hi hauria menys baixes falses i més treballadors motivats! Temps total de la visita: 2 minuts. Grau de satisfacció: baix. Despesa: zero euros. És el que té la sanitat pública, que no respon com un espera però surt devades!

Working birthday

De petit mai no vaig dur llaminadures a l'escola pel dia de l'aniversari perquè tot just encetàvem les vacances de Nadal. Tampoc no recordo més de tres celebracions pel mateix motiu. Ni piruletes, ni festa. Aleshores no m'adonava perquè el meu cap era sota l'avet artificial envoltat de paquets, però a la llarga suposo que aquest fet alguna empremta ha deixat en la meva psique.

De gran, ben al contrari, sempre he treballat el dia del meu aniversari. En algunes ocasions, tancat en un establiment de venda al públic. En d'altres en una feina de matí i una altra de tarda-vespre. Els darrers anys, en una de sola i més ben pagada, per sort, però amb poques pauses per aturar-me a pensar com de ràpid passa tot. Això és un vist i no vist.

D'aquest cop no passa, em vaig dir. La nit abans em posava a fer un pastís amb ous de la classe 1 (gallines no engabiades) i altres ingredients més o menys naturals --un concepte "ecològic" que una companya de feina bastant pere-punyetes qüestiona. Vaig celebrar l'efemèride amb una aturada tècnica dita esmorzar. Més tard, una per a dinar. I vaig acabar el dia amb un termòmetre de vins, una salsera, una ponsètia, colònia, ratafia reserva d'Espinelves i l'últim CD de Jamie Cullum. Es pot demanar més?

13 amb D de democràcia

Catalunya no decideix, encara, per bé que l'eslògan triat per a la jornada de consultes d'avui il·lusiona. De moment, Catalunya --o una part, el 161 municipis-- opina, es manifesta, s'expressa, hi diu la seva sobre una qüestió per a alguns cabdal, per a d'altres fútil, que aixeca passions de la més diversa índole. Només per això podem titllar-la de qüestió cabdal.

Al Masnou rondava el desànim quan, al migdia, no havien assolit ni de lluny la mitjana del centenar de vots per hora que havien previst. El municipi del Maresme és costerut i "moltes persones no ho tenen fàcil per arribar-se fins aquí", explicava una de les voluntàries.

A més, segons la jove, l'Ajuntament, que governen PSC i ICV, no hi ha ajudat gens. "Ni han cedit recintes municipals ni tan sols ens han deixat les urnes", explicava, les han prestades localitats veïnes com Teià.

Sant Cugat era un formiguer fins i tot a l'hora de dinar. L'ambient era fred, però festiu. Senyeres als balcons i moltes famílies que ho han aprofitat per sortir de passeig. Organització màxima al nou ajuntament de la vila, amb una porta d'entrada, una de sortida, voluntaris que instaven a no bloquejar el pas, urnes i música, amb els Espart per tancar la jornada.

Per primera vegada --sense desmerèixer la consulta d'Arenys de Munt--, hem viscut una "veritable" festa de la democràcia. Aquí no hi ha hagut un sistema imposat, ni unes llistes tancades, ni uns caps de llista que batallen per sobresortir amb tècniques de màrqueting i d'oratòria vàries.

Avui ha estat el poble qui ha volgut fer política, fer-se sentir perquè algun dia li deixin dir què en vol fer d'aquest país. I qui no ho vegi bé, que s'hi posi fulles i accepti d'una vegada que aquest sentiment hi és i hi serà, diguem sí o diguem no, tant si ens deixen com si no.

Olivada urbana

Nesila agafa la vara i pica tan fort com li surt de l'ànima. La fa espetegar, una i una altra vegada, contra el brancam de l'olivera. Les olives d'una foscor madura es desprenen a grapats.

Ara, se li acosta una nena que no fa més d'un metre d'alçada i que deu rondar els set o vuit anys. És morena com ella i els cabells també són ben negres, amb reflexos blaus. Però a diferència de la Nesila, que els porta trenats i coberts per un mocador crem, la criatura els duu deslligats. Sigues lliure mentre puguis, pensa la mare mentre li allarga un bastó i l'insta a picar l'olivera.

Amb cada etzibada, l'aire fa un xiulet agut i sec. Cap d'elles pensa que l'arbre és propietat municipal, que no són al camp sinó al bell mig de l'Avinguda Meridiana. Són en un món a part. La petita, al món dels somnis, una esfera incandescent, lleugera i suau. La dona, en un món opac, fosc i amarg com les olives que fa caure.

L'home dels cartells

Abans de posar en marxa el pla E "Espiral de soroll" i després que fracassessin els plans A "La paret parlant", B "Cop de puny i esquerda" i C "Guitza contra interruptor inesperat", em decanto pel pla D o "Cartell al·lusiu".

D'aquesta manera, l'endemà d'una altra nit de tortura, el torturador es topa amb un rètol imprès i enganxat a la porta del seu bloc (com ho fan les companyies de serveis) que diu: "Preguem sisplau que mantinguin el silenci i respectin el descans nocturn de la comunitat. Gràcies"; també en castellà.

El pla funciona, perquè des de la nit d'inici de campanya contra el soroll nocturn, deixo de sentir la tele del veí i el silenci impera com requereix un bon descans. S'esfumen soroll i cartell, però sortosament, almenys per ara, no caldrà tirar endavant la resta de plans.

Un gat i dues cotorres

Sobre els estenedors de la roba hi ha una tovallola petita, que no està subjecta per pinces. L'Agustí la veu, l'agafa abans no caigui més avall i la plega. Per damunt d'ell només hi ha un pis i el terrat, per tant ha de ser de l'Irma (no l'ha vista mai, però ha llegit el seu nom a la bústia diverses vegades). No s'espera, hi puja, pica el timbre, passen quinze segons, està per deixar-ho córrer i tornar a l'endemà quan una dona, jove, d'uns trenta anys i escaig, obre la porta amb un somriure als llavis.

Malson a Rogent Street

Crec que començo a conèixer la persona que viu al bloc del costat i comparteix paret per paret amb mi. És un fill de puta. Bé, per ser més precís, un fill de puta sanitari. Ho dedueixo per la roba que estén a vegades (aquella vestimenta blanca de celador, infermer o metge d'hospital) i pels esclops negres que deixa airejant al balcó. Lo de fill de puta no ho he deduït, simplement, ho demostra cada nit quan deixa la tele a tota hòstia i no l'apaga fins les set del matí.

Acabo de descobrir que on hi ha l'interruptor del llum, que tinc al costat de l'orella el so és molt més nítid, sento els diàlegs de La Porteria, el Pitu i els tertulians, però de les veus dels inquilins del costat ni rastre i això em fa pensar que l'individu deixa la tele encesa mentre és fora de casa, deu fer torn de nit, i no l'apaga fins que arriba a les set del matí.

Per això, he posat en marxa un pla: quan ell es fiqui al llit, jo li fumeré música a tota castanya a la sala d'estar i el Cuní a tota llet al menjador i la ràdio a l'habitació i a partir de les deu tocaré el saxo fins que no em quedi més bufera i llavors tocaré el teclat amb el so més estrident i si la cosa no millora em compraré una bateria!

Laporte parla sense embuts de la grip A

"Hi ha molta gent interessada a exagerar els riscos de la grip A", diu Joan-Ramon Laporte a l'entrevista que publica El Periódico de Catalunya a la pàgina 28. El director de l'Institut Català de Farmacologia i cap del Servei de Farmacologia de l'Hospital Vall d'Hebron també admet que els protocols elaborats per les conselleries de Salut i Educació poden resultar insuficients perquè s'ha estès la inquietud entre la població. També augura que podrien col·lapsar-se els serveis assistencials i alerta de la lleugeresa amb què l'Administració adquireix ingents quantitats d'antigripals i vacunes, d'eficacia discutible i efectes secundaris encara per descobrir.

Sorprèn llegir aquestes línies, transcrites d'algú que parla sense embuts i que alhora és una autoritat en la matèria. Sorprèn encara més quan durant una setmana he buscat algú que parlés així, amb sinceritat i calma, sense por de posar el punt sobre les is, capaç de dir les coses pel seu nom.

Desconec els interessos que hi pugui haver al darrere de tot plegat, si és que n'hi ha. Però tot plegat no s'ha gestionat bé. Sovint quan es tracta de temes cabdals i complexos, com ho són els d'àmbit sanitari, els mitjans de comunicació errem el tret o per excés d'informació o per mala informació. Només calia escoltar els informatius de ràdio o televisió, que cada dia d'estiu obrien plana sumant una nova mort de grip A al recompte oficial.

No ho fem bé. Si no anunciem cada dia quanta gent mort de cardiopaties ni fem el mateix amb la grip estacional, per què ho fem amb la A/H1N1? Per què és nova? Però què en treiem de donar les xifres quan s'està dient que són insignificants en comparació a altres malalties? Vendre diaris als quioscos i espais de publicitat en teles i ràdios. Fem l'agost, com se sol dir.

Però l'Administració no és lliura de la seva part de culpa. Amb una roda de premsa dia sí dia també, no ha ajudat gairé a contenir la inquietud i el desconcert vers la nova malaltia. Han informat molt del què han volgut, però no ens diuen què han deixat de fer per poder comprar els antivirals i les vacunes.