Barcelona s'ha llevat aquest matí convertida en una postal nadalenca: neva i l'aire fa aquella olor de terra humida i llar de foc. Els seus carrers, sempre atapeïts pel trànsit, avui ho estan més que mai. Reguitzells de cotxes, motociclistes i caminants conflueixen als mateixos punts de sempre i, com una embòlia, aturen la circulació. Els uns esbronquen els altres per passar els primers i arribar d’una vegada a la seva destinació. L’ambient és caòtic i eixordador.
A dos quarts de nou del matí, un grapat de persones surt de la boca de metro de la Plaça Jaume I. Despleguen llurs paraigües per fer front les inclemències del temps i es dispersen. En Llorenç és un d’ells, però no ha estat tan previsor i deixa anar quatre renecs per no haver-se protegit com Déu mana. Així que s’emboça la bufanda fins al nas i amb un d’aquells diaris de distribució gratuïta sobre el cap, s’endinsa pel casc antic. Camina per sota de marquesines, balconades, cornises a la recerca d'aixopluc i abaixa el cap cada cop que creua la calçada d'una correguda. En cinc minuts es planta davant de la «La tertúlia», que avui està plena a vessar.
—Bon dia! —profereix d'entrada—. I l'Aina? L'he trucat al mòbil però no contesta.
—Per aquí no ha passat —crida des de la barra en Marçal —. Què et poso? Lo de sempre?
—No. Un cafè llarg, ben carregat, i prou.
—Una mala nit? —pregunta l'amo del bar mentre en Llorenç es descorda l'abric i encén una cigarreta.
—Una nit d'Oscars. No volia fer-ho, perquè cada any em passa el mateix: al matí següent sento la musculatura atrofiada, com si no respongués als meus impulsos, i em passo tot el dia arrossegant-me d'un cantó a l'altre. —En Llorenç es beu el cafè d'un glop, sense assaborir-lo, i s'empassa una nova dosi de nicotina i quitrà— L'has vista mai, tu? La gala de premis, vull dir.
—No, no. Només em faltaria això ara: perdre hores de son per veure com premien a gent que ni conec i donar encara més protagonisme als americans.
En Marçal té tota la raó. El cinema gringo ja té prou presència a Europa com perquè encara haguem de fer més ressò dels seus certàmens que dels nostres. Qui parla dels premis
Cèsar o dels premis de l'
Acadèmia de Cine Europea? Dels
Goya encara se'n sap alguna cosa, però la notícia mai dóna per a macro-reportatges que omplin els magazins dominicals com passa amb els
Oscars.
—Però si han premiat l'Amenábar per
Mar adentro —comenta en Llorenç amb eufòria—. La pel·lícula que té per tema l'eutanàsia, que reflecteix la pluralitat lingüística de l'Estat, guanya un Oscar al millor film de parla no anglesa. Què més volem? El català i el gallec se sentiran a moltes sales d'arreu del món i potser, amb sort, es reobrirà el debat sobre la legalització de l'eutanàsia. —En Marçal es refrega la barba i arronsa les espatlles, i en Llorenç, ben abrigat, deixa vuitanta cèntims sobre la barra i s'acomiada—: Bé, nano, fins després!
