Passeig de postal antiga

Com que la pluja no va donar cap moment de treva fins al vespre, vam dedicar-nos a fer la ruta dels cafès i el Richmond ens va encantar. És com un gran saló de ball però ocupat per tauletes i butaques (no cadires). Flanquejats per desenes de miralls, la sensació d'amplitud encara és més gran. També al sostre hi ha espills quadrats que fan una mena de joc irregular i capriciós. La il·luminació tènue del magestuós local convida a la conversa pausada, sense cridòria; un tret argentí que aplaudeixo i que, per a res, s'assembla al comportament amb que hom es troba als bars espanyols. Sempre ho he dit, una cosa són els bars, sorollosos, atapeïts, fumejants i feridors a la vista, que tant abunden a Espanya, i una altra són les cafeteries, ambientades amb gràcia i sensibilitat, menys sorolloses, ben il·luminades i ventilades, com les que trobem a París, a Londres, a Buenos Aires...

Sóc viatjable

Tremendisme informatiu de bon matí a la televisió argentina: "Baleada una mujer; Asesino perfecto atrapado; Mató a sus ocho hijos; Violada niña de ocho años; Choque frontal de un taxi contra otro vehículo...".

Discriminació per bosses

Fa uns dies vaig visitar la botiga de roba esportiva Wala, al passeig de la Zona Franca, per comprar-hi roba de muntanya que ara mateix dec dur posada (dic "dec" perquè això es publicarà de forma automàtica) i no vegis el que costa trobar aquesta mena d'equipament a ple estiu, quan tu te'n vas a pla hivern! Però això és una altra història i la d'avui va de bosses i la presumpta discriminació sexista. A l'entrada de Wala, com en tants altres establiments comercials, als homes ens toca deixar la motxilla o la cartera per al portàtil i els documents; vista grossa, en canvi, amb totes les dones que entren amb llurs bosses de mà, a vegades més grosses i més plenes. Res, que "algú ho havia de dir".

[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]

Toco la plata!

Són molts els que van esperonar la llegenda que aquest delta argentí era un jaciment de plata, d'aquí el nom del país, però el cert és que de plata poca. Ara bé, aquesta terra gaudeix d'una riquesa inquantificable, la gent, els paisatges i la carn -valga'm Déu, quina carn!

Reg a ple sol

En contra del que sempre he sentit dir als experts en horticultura i jardineria, l'Ajuntament de Barcelona rega la gespa i les flors de la plaça de Catalunya a ple sol estival, al migdia. Clar que, ben mirat, també es recull la brossa quan la ciutadania és més sensible al soroll, a mitjanit, tot i que l'horari admet variacions segons els barris, i es pot practicar el nudisme a la ciutat però no anar sense samarreta.

Als meus germans de l'ànima

Boniquíssims! Marxo cap a la terra dels tangos i les milongues, a tastar la millor carn del món (diuen), a delectar-me amb el cruiximent del glaç allà on s'acaba el món, on el mar vessa cap a l'abisme i s'amaguen dracs i bèsties fantàstiques (això pels qui encara penseu que la Terra és plana). Cuideu-vos molt, aneu als boscos virginians a caçar cèrvols per menjar biològicament molt temps i a bon preu, sushileu per Barcelona i per Catalunya en busca d'una bona caleta o de Montserrat (que empremtarà en breu), cambridgeu per hospitals i grans extensions de camps daurats i verds, ariadneu a quatre gates, enteroleu-vos bé de jotes i atipeu-vos de gust!

El gofre i la crep

Quan va néixer Farggi, la marca popular de la pastisseria La Farga, sabies que quan hi anaves pagaves la qualitat però t'hi posaves les botes de gust. Ara, Farggi és una cadena més, popular, igual de cara, amb productes prefabricats, com les gofres que reescalfen. A Bèlgica, te'ls preparen al moment! Per això, l'altre dia vaig optar per una crep i jo que li pregunto a la dona més gran, són bones, com si no sapigués la resposta.

Runes / La trucada

(Ring, ring...)
–Digui'm?
–Bon dia Sr. Marcdecava! Sóc Martín Gana, el veí del passatge Comptes de Malastruc, 13, 1r, 3a.
–Ah, sí. Què hi ha?
–El truco per dir-li que ahir vaig pujar al terrat de la finca i vaig trobar-hi tot de runa. A veure si pot enviar algú perquè s'ho miri.
–Runa, diu? Però d'on? De què?
–Crec que era d'un pilar o d'una sortida d'aire o de fums. No ho sé. Vaig netejar-ho una mica perquè ningú no prengui mal.
–Valga'm Déu! Sí que hi envio algú i gràcies per avisar i deixar-ho tot ben endreçat. Passi-ho bé!
–A reveure!
(Clec!)

Montserrat, negoci celestial

No podiem escollir un millor dia per pujar a Montserrat. Bufa un aire plàcid que refresca l'ambient assolellat. Els Ferrocarils de la Generalitat ens porten fins a l'estació del cremallera amb el qual pugem la serralada envoltats de majestuoses roques arrodonides, capricis de la natura, i barrancs prou imponents d'una verdor agraïda.

Bandes gairebé simfòniques

Per novè any consecutiu, l'Auditori ha reunit una representació catalana de bandes de música. La primera a fer-ho és la banda centenària de Miravet que, sota la direcció de Toni Vives, interpreten temes dels Beatles i del mateix director. La música que surt de l'escenari i s'enfila fins a l'amfiteatre és ben bé de banda, metàl·lica, ventosa i excessivament percutida. És la banda de carrer, de comparsa carnavalera, de xaranga de festa major, res a veure amb les dues bandes que la segueixen, la de Jesús i la del Prat de Llobregat que sonen gairebé com una simfònica.