Una nit a l'imperi Roures

M'agraden els dies que no saps com acabaran, aquells en què algú et sorprèn i canvia la teva rutina, sempre que el final, la sorpresa i el canvi siguin del meu agrat, és clar. I el dia d'avui ha acabat en un dels nous gratacels de la ciutat: el nou edifici de la factoria Imagina, que lidera Jaume Roures.

La sala de festes, que tenia tota la pinta de ser un magatzem, era un bullici de gent amb més tirada a la cinquantena que a generacions posteriors. Mentre la vocal d'El sueño de Morfeo feia mans i mànigues perquè el públic català bellugués l'esquelet (ho aconseguiria amb prou feines amb el darrer), una autoritat ha fet la passejada protocolària, ha saludat a qui havia de saludar i ha marxat per on havia entrat, seguit de l'escorta i, una mica més enllà, la dona, de morros.

Ara, la vocal del grup de música arrencava algun esgarip prescindible de més d'un gallet del públic que s'ha animat a pujar a l'escenari (per allò de "porque yo lo valgo") i als seus peus, una colla de postissos i postisses, cridant i rient, amb una copa a la mà, fent contactes per interès i falses amistats. Si hagués hagut de trucar algú, tenia molt clar a qui: els Caçafantasmes.

Però a la terrassa de la quinzena planta, la fauna no tenia res a envejar als de baix. Cinc lloques de la quinta de mons pares, totes repintades i repentinades, tocades i posades, escatainaven perquè ningú ocupés la meitat nord de la terrassa, que s'anaven a fer una foto amb les lletres de "mediapro" a darrera seu. I abans que s'obrís l'obturador, les cinc alhora han cantat amb afinació mediocre un "condeciiiiito" que volia passar per un "lluís" o un "patata" d'allò més "fashion".

Tot seguit, han vist en Roures que passava per allà com qui no vol la cosa i li han cridat: "Jaume, vine!". I ell, amb un posat falsament modest, ha fet: "No, no, que a mi se'm té per un home seriós i perdria la meva reputació". Al final, s'hi ha acabat posant i elles, sense cap mena d'afinació, han acabat per donar la nota.

Fugint d'aquell vodevil, he deixat que els meus ulls es perdessin entre milers de pampallugues. Les vistes s'ho mereixen. Això i els mojitos ha estat el millor de la vetllada. No he trigat a marxar. Després de fotografiar mentalment quatre postals nocturnes per a cada punt cardinal, he agafat la bicicleta i he recorregut mitja ciutat, mentre deixava enrere les prostitutes de l'estació del Nord, persones amb la mona sobre, parcs franquejats per intrèpids i aromes de mimosa.

Un dia de llibres!

Sant Jordi hauria de ser un dia festiu. Cada any arribo a la mateixa conclusió i, per més que ho comento amb els del voltant, tot segueix igual. M'atreveixo a dir que és més festiva la Diada de Sant Jordi que la mateixa Diada. I, ara, que ningú se m'ofengui, les coses com siguin. Per començar, l'11 de setembre no tothom sap per què se celebra, en canvi, la majoria sap que avui és el dia dels enamorats a Catalunya i que per això es regalen roses i que també és el dia del llibre i que per això es regalen llibres. Així que, si els qui trien el calendari festiu dels catalans em llegeixen, sisplau, pensin-s'ho una altra vegada de cara a l'any vinent i pemetin que tots gaudim del mateix privilegi que alguns oficinistes que avui disposaven de la tarda lliure.

No compraré cap més llibre al quiosc. Perquè quan m'han regalat El niño del pijama a rayas, m'he dit, demanaré que me'l canviïn en català, però no el tenien perquè són així, són un quiosc i un negoci petit i familiar com el seu no es pot permetre la despesa d'aquirir els exemplars en dues llengües (i també perquè són més del castellà que del català). No m'han ofert canviar-lo per algun altre ni molt menys retornar-me l'import o fer-me un val com es fa a les grans llibreries. Dissabte i diumenge que ve hauré de buscar un altre quiosc on comprar el diari.

Compraré en aquella llibreria. Una vegada al centre, he anat a buscar La néta del senyor Linh de Phillippe Claudel, L'últim patriarca de Najat El Hachmi i La lladre de llibres de Markus Zusak. A més, coneixent la història del noi del pijama de ratlles del quiosc, me l'han canviat per l'edició catalana. Encara queden persones al món!

S'hauria de tallar el passeig de Gràcia al trànsit rodat. No es fa per la Mercè, quan organitzen el passeig de les persones? I, doncs, que no és Sant Jordi un dia perquè les persones passegin? Vist l'eixam que brunzia pels laterals de l'esmentat passeig, he optat pel del costat. La Rambla Catalunya sí que gaudia d'un dia sense cotxes. Malgrat l'aglomeració, tots disposàvem de més espai per tafanejar parades. Però entre les parades de llibres...

Poca presència del llibre infantil. Està clar que els editors van a la venda segura. Tots els mediàtics estaven estratègicament col·locats, ben a la vista, incitant al consum fàcil. Hi vaig caure un cop, amb un llibre del Saramago que ha acabat florint-se a la lleixa, i des d'aleshores que no he ensopegat més amb aquella pedra. Ara, em faig la meva llista durant tot l'any, a partir de les recomanacions d'amics i companys, i quan arriben les dates senyalades, sé el que vull.

Najat, encantadora. Poc em pensava que cap al final del dia, a quarts d'onze, coneixeria la Najat El Hachmi, entre bambolines per entendre'ns. Com havia fet durant tot el dia, l'escriptora sortia d'un lloc per anar cap un altra banda on ja l'esperaven. No tenia gaire temps, però sí un parell de minuts per signar-me el llibre i intercanviar algunes paraules (ets d'Olot?, no, el teu parlar m'ho recorda, tu sí?, sí, hi he viscut molts anys de la meva vida, com ha anat el dia, aquest primer Sant Jordi?, molt bé, i això de signar llibres?, em sorprèn veure que hi ha gent que s'espera i fa cua perquè li signi...).

Íncipits

Hi ha molts tipus d'esquer. Tants com peixos al mar.

«Les plantes, per exemple, no veuen cafè amb llet. No els agrada el cafè amb llet, a les plantes, o a les flors, o als arbres. Als ocells tampoc. A mi sí. Jo de vegades em prenc el cafè amb llet sense respirar. Tota la tassa. Aquest és un rècord que jo tinc. Potser sóc l'únic al món que té aquest rècord.» (Vredaman, d'Unai Elorriaga.)

M'encanta aquest íncipit, per la simplicitat i l'aire de confiança. M'imagino el nen protagonista explicant-me les seves impressions amb un to de confidència. Al cantó oposat, dos començaments sorpresius, que no volen deixar-nos indiferents.

«No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s'ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m'he despertat, m'he trobat que m'havia convertit en ma mare.» (Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers.)

«Als contes de fades, les bruixes sempre duen uns barrets negres ridículs i capes negres, i van muntades sobre el pal d'una escombra. Però aquest no és un conte de fades. Aquest tracta de bruixes de veritat.» (Les bruixes, de Roal Dahl.)

També Salinger es dirigeix directament al lector, a un possible lector que llegeix les anotacions del protagonista, un personatge que d'entrada percebem rebel.

«Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això.» (El guardià dels camps de sègol, de J. D. Salinger.)

Hi ha qui prefereix situar el receptor al lloc dels fets. Descriure el moment i les persones. Un cop presentada l'escena, és el torn de l'acció.

«Als límits d'un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El nom del poble era Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. Aquesta gent sabia, vagament, que al món exterior hi havia coses anomenades ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs i diaris, però no en tenien coneixença directa, i tot plegat els interessava tan poc com el que fes o deixés de fer la lluna.» (Un assassinat, un misteri i un casament, de Mark Twain.)

«L'avinguda Cours-la-Reine estava deserta. El silenci profund dels dies d'estiu impregnava les verdes ribes del Sena, els vells faigs podats que començaven a allargar les ombres cap a orient, i el blau encalmat d'un cel sense núvols, sense un alè d'aire, sense amenaces ni somriures. Un vianant que venia de les Tulleries dirigia lentament els seus passos cap als turonets de Chaillot.» (Els altars de la por, d'Anatole France.)

«Mai no se sap quan caurà el cop. Quan vaig veure per primera vegada en Rollo Martins vaig escriure aquesta nota per als meus arxius policials de seguretat: "En circumstàncies normals, un beneit jovial. Beu massa i pot causar conflictes. Quan passa una dona pel seu costat, alça la vista i fa algun comentari, però em fa la impressió que l'assumpte no li interessa".» (El tercer home, de Graham Greene.)

«Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell.» (1984, de George Orwell.)

«Un nen molt petit, dret sobre una pila de grava, defensava l'honor de Rum Alley. Tirava pedres contre tot de marrecs cridaners de Devil's Row, que corrien embogits al voltant del piló i l'apedregaven. La seva corona infantil estava lívida per la ràbia. El seu cosset es contorsionava quan proferia gruixuts i sanguinaris renecs.» (Maggie, una noia del carrer, de Stephen Crane.)

«En temps remots, remots, quan els homes parlaven encara moltes altres llengües, ja hi havia, als països, ciutats grans i sumptuoses. S'hi alçaven els palaus de reis i emperadors, hi havia carrers amples, carrers estrets i carrerons intricats, temples magnífics amb estàtues d'or i marbre dedicades als déus...» (Momo, de Michael Ende.)

Interferències subterrànies

El jove del Segrià està ben eufòric després d'un partit que intueixo que ha estat gloriós. "Aquell moment en què tu has caigut i allavontes t'has aginollat i has mirat a l'àrbitro...", comenta al seu interlocutor amb un to ascendent que capta l'atenció de mig vagó. L'altre, al seu davant, fa un posat mig mermat quan el primer se li abalança tot eixelebrat per comentar-li, sense abaixar el to, que "allà a la dreta n'hi ha dues que estan per sucar-hi pa".

El segon manté el posat tòtil i respon amb monosílabs mentre el del Segrià prossegueix amb estratègies alimentades per la testosterona dels divuit anys. "Tu te'n quedes una i jo l'altra, m'és igual quina vulgues, mos les enduem a casa", i segueix: "T'has fixat en aquella altra, més feeta. Per l'aspecte de les mans, així finetes, podria ser un home convertit o d'aquelles que no saps bé què és".

Ara el lleidetà esmenta un concert que es va fer a Agramunt. Les seves frases s'intercal·len entre les les línies de "Los calígrafos", de Sergi Gros, i també enmig de l'estrofa que Amy Winehouse em canta a cau d'orella.

"Los túneles de lavado..."

"Ec, que si jo tinc festa i porto algú a casa, no vol dir que tu haigues de dormir amb algú altre..."

"...eran mundos subacuáticos donde nuestro Renault..."

"Ni tampoc que no pugues dormir, m'explico?"

"...se transformaba cada viernes en un batiscafo amarillo."

Lluny d'assemblar-se al submarí groc dels Beatles, el vagó de metro s'atura al centre de la ciutat. Les dues noies de llargues cames i d'una finor exquisida, una d'elles oriental, s'aixequen i en baixen. En aquell instant el del Segrià s'emvalentona, ara que el vidre el protegeix de les noies, i crida: "Tengo sitio en casa!" Elles ni el senten. Ell canvia de conversa com qui res i segueix omplint el silenci que guarda el seu company. Al conte de Gros, un pare escup sang, una mare plora, el món s'atura per moments i reapareixen les bèsties marines.

Els dos grans escombren els petits

La bipolarització en la política estatal és la gran victoriosa de la nit electoral del 9 de març. Zapatero ha estat reelegit amb 169 escons, cinc més en comparació als comicis anteriors. El mateix nombre de diputats ha guanyat el principal partit de l'oposició. Ras i clar: els populars, amb 153 escons, també han guanyat, ja que a més han escurçat distàncies amb els socialistes. Això deixa només 28 escons dels 350 del Congrés dels Diputats a la resta de partits: un trist 8%!

Això denota que la política espanyola s'acosta al model americà on impera el bipartidisme a les urnes i també als debats televisats, en detriment dels grups minoritaris i de les minories ciutadanes que els donen suport. Alhora, aquests partits solen tenir unes arques més modestes, de manera que no poden finançar-se grans campanyes de màrqueting a base de fragàncies exclusives ni cerimònies xamàniques al ritme d'un tabal.

Els partits petits hi surten perdent. Uns més que d'altres. ERC perd un 62,5% de pes polític a la Cambra Baixa, en passar de 8 a 3 diputats, a més de grup parlamentari propi (no arriba als 5); mentre que Izquierda Unida (o ICV, que ve a ser el mateix) decreix un 60%, ja que passa de 5 a 3 diputats. Per la seva banda, CiU guanya un diputat i se situa, amb 11, com una força catalanista de contrapes, a no ser que PSC faci un cop de cap i decideixi escindir els seus 25 escons del PSOE i constituir un grup parlamentari propi, el socialisme català de veritat.

Tot i l'1,78% de vots nuls i en blanc, la democràcia ha triomfat per damunt de qualsevol eslògan o bandera. Almenys, així ho avala l'elevada participació, d'un 75,3%, que es manté respecte els polèmics comicis de fa quatre anys, quan fou d'un 75,6%. Aquesta és la millor victòria; la bipolarització, una derrota.

El plagi de l'Avui

No me'n sé avenir i alhora estic que no cabo en mi mateix: l'Avui m'ha publicat una notícia! Resulta que he decidit mirar-me els diaris digitals abans d'anar a dormir i això que llegeixo un titular de l'Avui i em dic "ves per on que és quasi clavat al teu".

Aleshores, començo a llegir l'entradeta i, calla, no és igual a la meva? Així que vaig i comparo les dues notícies i, sí, són exactament iguals. Llavors, em dic, clar, aquests de l'Avui s'han degut pensar que un copia els teletips d'agència tal com arriben i no, un se'ls llegeix i mira d'explicar-ho d'una manera clara, entenedora, sense voler atapeïr amb palla ni paraules sobreres la informació que vol donar; i com que les notícies no van signades, doncs, suposo que tant els és fer un "copiar i enganxar".

Han signat la informació com "agències", però l'evidència em diu que d'agències res, que d'un "menda" sense nom, sí. De totes maneres, per soprenent i còmic que sembli, és alhora lamentable. Sobretot, quan l'Avui és el diari que has vist a casa de ben petit.

'Vides creuades'

Fa anys vaig heretar una col·lecció de llibres entre els qual hi figurava «Vides creudades» de Raymond Carver i, com la resta, va trobar un repòs gairebé ininterromput en un prestatge elevat i polsós. Sabia que Robert Altman havia dut el llibre de relats al cinema, en un film que duu el mateix títol i, sense haver-la vist, vaig dir-me que ja era hora de fer una ullada a aquell plec de pàgines engroguides, que si el cinema n’havia tret profit no podia estar pas malament.

A més, Carver està considerat com un dels millors escriptors nord-americans de la dècada dels 80 i pare del dirty realism o realime brut, un estil narratiu que descriu fragments quotidians oposats al somni americà. Per què, doncs, no descobrir l’obra d’aquest escriptor i poeta?

Malauradament, a les cent-seixanta pàgines de les «vides creuades» de Carver, no hi he trobat cap personatge que a banda de mediocre fos captivador, ni tampoc una història capaç d’enverinar-me a l’instant com un dard amarat de curare. Es pot dir que m’he forçat a acabar-lo, dient-me que potser algun dels relats independents valdria la pena o que potser el darrer donaria sentit a tota l’obra. No ha estat així.

Coincideixo amb els que en parlen, que la literatura de Raymond Carver és escueta, directa, minimalista, carent de passatges descriptius i floritures estilístiques. No se’l pot titllar, doncs, de carregós o barroc, però entre poc i massa! M’estimo més el punt intermedi que combina acció, diàleg i descripció. Potser aquesta vegada, la pel·lícula m'entusiasmarà més que l'obra que la va inspirar.

I la ciutadania quan guanya?

És sorprenent com un debat televisat pot marcar les converses de tot un dia. Al carrer, a la feina, als mitjans de comunicació, gairebé tothom parlava de la confrontació entre Rajoy i Zapatero, i la majoria, per ben poc, creia que el socialista havia guanyat. Guanyat què? Interès o confiança de l’electorat, potser? Decisió en el discurs o mestria en les formes? Potser abans hauríem de preguntar-nos què s’hi jugaven els lleons del circ polític.

A mi em sembla que no va guanyar cap dels dos, perquè ni l’un ni l’altre van defugir la pluja de retrets a la qual ens tenen acostumats quan s’interpel·len al Congrés. Tampoc van aportar continguts nous a la seva retòrica, sinó ben al contrari. Zapatero va retrocedir quatre anys enrere per recordar com l’anterior govern havia mentit sobre l’autoria de l’11-M i Rajoy va utilitzar novament les víctimes per fer demagògia barata.

Cap dels dos homes presidenciables va parlar de programes i reptes de futur. Poc persuasius, doncs, van optar per recordar què havien aconseguit o en què s’havia equivocat el rival. Zapatero no va sortir de la prudència excessiva a la qual ens té habituats i li va faltar carisma i convicció. Rajoy va mirar de desestabilitzar-lo, sense gaires arguments, i va actuar amb més educació que de costum. Potser, per això, va guanyar més que no pas el socialista.

Amb aquests debats, però, qui no triomfa de cap de les maneres són la resta de partits i els seus votants, que no hi tenen veu. Molt pitjor ho tenen els partits sense representació parlamentària, que no troben espai als mitjans —tampoc als públics, que ja és gros. I la ciutadania, on queda en tot això? Hi ha algú que pensi en els guanys del ciutadà i no de la pròpia butxaca o del propi partit?

Menys cafè, noia de ràdio

Has entrat a la sala de premsa dos quarts d’hora abans de l’acte, quan només dos periodistes jugàvem a fer-nos eco a l'estança gairebé buida i ni tant sols has pronunciat un «bon dia» cortès. Tu, dona de ràdio, has deixat les teves mandangues per predicar amb els costums de Madrid: anar a esmorzar i fer-la petar amb els teus col·legues de professió o qui sigui, que per la feina encara tens tot el dia.

Quan has tornat a les teves obligacions, la sala de premsa era un xic més plena, però tu, dona de ràdio, que has preferit descobrir al cafè el sabor de la teva mirada, t’has perdut un detall important. Els parlaments s’havien traslladat en un altre espai i, quan hi has caigut, tu i altres companys heu aparegut amb les corredisses i el rebombori propis del parvulari.

Tu, noia de ràdio, t’has vist entre l’espasa i la paret davant la possibilitat d’haver perdut aquell tall de veu que et reclamaria l’emissora catalana i no has dubtat a afanyar-te a connectar la teva gravadora digital. Sense miraments, t’has col·locat com has volgut, has trepitjat el cable del meu micròfon i de poc m’esbotzes la paradeta, però tu, que ets una dona de ràdio impetuosa, dinàmica, individualista i sense contemplacions ni miraments, a penes t’has immutat. Si m’haguessis donat l’ocasió t’hauria aconsellat de deixar el cafè.

Excel·lència ferroviària

Ho he comprovat. No diré que l’espera ha valgut la pena, perquè deu anys és precisament el que no haurien hagut de passar des que es va decidir construir una línia d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. El que sí que puc dir és que el TGV era necessari i funciona. He tingut l’ocasió de viatjar-hi, la segona setmana després de l’estrena, i encara em faig creus que per anar a Madrid hagi trigat el mateix que per anar fins altres punts del Principat.

Comprovada l’eficiència del transport, se’m fa molt difícil de creure que a partir d’ara encara hi hagi gent que prefereixi fer el mateix trajecte en avió o en cotxe. També em costa de creure que Adif no doni cap altra més opció als viatgers que fins fa una setmana podien fer el trajecte per un preu més raonable en una altra categoria de trens.