És sorprenent com un debat televisat pot marcar les converses de tot un dia. Al carrer, a la feina, als mitjans de comunicació, gairebé tothom parlava de la confrontació entre Rajoy i Zapatero, i la majoria, per ben poc, creia que el socialista havia guanyat. Guanyat què? Interès o confiança de l’electorat, potser? Decisió en el discurs o mestria en les formes? Potser abans hauríem de preguntar-nos què s’hi jugaven els lleons del circ polític.
A mi em sembla que no va guanyar cap dels dos, perquè ni l’un ni l’altre van defugir la pluja de retrets a la qual ens tenen acostumats quan s’interpel·len al Congrés. Tampoc van aportar continguts nous a la seva retòrica, sinó ben al contrari. Zapatero va retrocedir quatre anys enrere per recordar com l’anterior govern havia mentit sobre l’autoria de l’11-M i Rajoy va utilitzar novament les víctimes per fer demagògia barata.
Cap dels dos homes presidenciables va parlar de programes i reptes de futur. Poc persuasius, doncs, van optar per recordar què havien aconseguit o en què s’havia equivocat el rival. Zapatero no va sortir de la prudència excessiva a la qual ens té habituats i li va faltar carisma i convicció. Rajoy va mirar de desestabilitzar-lo, sense gaires arguments, i va actuar amb més educació que de costum. Potser, per això, va guanyar més que no pas el socialista.
Amb aquests debats, però, qui no triomfa de cap de les maneres són la resta de partits i els seus votants, que no hi tenen veu. Molt pitjor ho tenen els partits sense representació parlamentària, que no troben espai als mitjans —tampoc als públics, que ja és gros. I la ciutadania, on queda en tot això? Hi ha algú que pensi en els guanys del ciutadà i no de la pròpia butxaca o del propi partit?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada