La culpa és dels ciclistes

Ara provar d'anar en bici per ciutat és agosarat, temerari i gairebé un atemptat contra l'empresa que et paga el sou cada mes. Vaja, si més no, aquest és el missatge que capto cada cop que porto els papers de la baixa i em sento dir per boca de caps i clients que si no hagués agafat la bici, res d'això hauria passat; que probablement m'hauria estalviat la trencamenta de braç si m'hagués protegit amb colzeres, i que, en definitiva, agafar la bici a Barcelona és un risc innecessari.

No, si és que... no en tens prou amb quedar lleument limitat de moviments (sobretot si la mà que t'han immobilitzat és la que més fas servir) que t'has de sentir responsable d'haver d'acceptar la baixa. Però hi ha casos pitjors, com el d'aquell treballador que ha d'escoltar com el cap li demana "podries venir a treballar de paisà si algun dia se'ns acumula feina?" o el cas d'aquell altre que per estar de baixa, es queda sense lot de nadal.

Aquestes situacions són més habituals en entorns laborals petits que no pas en grans empreses. És la forma d'expressar la frustració o les dificultats que comporta a un empresari perdre un treballador temporalment. També s'hi palesa el desig de voler agafar la bici i sentir la jove llibertat a la cara. És el cas d'una veïna vella, grassa i repentinada, que donava la raó a la patronal.

Me l'he mirada de dalt a baix, amb tota la intenció i li he preguntat: "Vostè té cames, senyora, i segur que camina tan pimpante per la ciutat. No em negarà que també és un risc això! S'exposa a relliscades els dies de pluja i caigudes desafortunades en baixar per unes escales." Ella, que no havia deixat el burro gaire lluny, m'ha assegurat que un accident de bici a ciutat és evitable i no està sotmès a la llei de Murphy ni a l'atzar; una caiguda tonta, sí.

Jacks, motorista a la fuga

Dissabte un desconegut em va trencar el braç (el cap proximal del radi dret, va dir la metgessa). Me'l va trencar un estúpid que conduïa una moto negra de 500cc. Va creuar l'avinguda del Paral·lel com un boig esperitat i va tallar perpendicularment el carril bici, per on jo circulava, i el pas de vianants. Tots creuàvem en verd menys ell, un capullo més integral que el casc negre que li cobria la cara. Ni tan sols va girar el cap, en Jacks, i a sobre va accelerar. Ara entenc per què la dona de cuir s'ha passat la vida buscant-lo (busco en Jacks, murmurava extenuada amb la calor al pitram). També, a ella, l’hauria envestida i, de ben segur, que li seguia el rastre per fuetejar-lo.

Potser darrera del nom de Jacks i d'aquella màscara hermètica hi ha un polític, un personatge públic o un sociòleg influent. Qui sap si aquest és el motiu de la inhumanitat que caracteritza el seu comportament esquiu propens a la fuga. En Jacks no coneix el dolor físic ni l'emocional perquè sota la carcassa només hi ha carn disposada estratègicament per a una cridanera campanya publicitària. De l'ànima, ni rastre. Però els malfactors, tard o d'hora, topen amb la justícia i un dia, enlloc d'escometre una roda de bici, xocarà amb el pneumàtic d'un camió. Finalment, després de tants anys de carretera, descobrirà el gust de l'asfalt i podrà graduar-se, perquè haurà après la lliçó.

Oda a la inèpcia

Sortir al carrer, sovint et demostra, entre d'altres coses, que la inèpcia impera.

Inèpcia tangible en fets quan expliques a l'òptic que les ulleres et fan mal perquè la vareta està un xic torta de la punta i, el molt ceballot, la torça tota cap enfora. Destraler i inepte. T'ha desajustat la muntura, però a ell tan li fa perquè no l'ha pagada i la seva, de ben segur, li han regalat.

Inèpcia tangible entre companys quan organitzes una activitat conjunta, demanes resposta i la gent passa de donar-la. Tu, per il·lús, ets ceballot. Els silenciosos, per apàtics, també. I encara ho són més els qui estableixen converses en paral·lel, perquè enlloc d'ajudar a solucionar conflictes, els fan més grans.

Inèpcia tangible al centre comercial, quan dius que estàs mirant i et persegueixen contínuament per entaforar-te algun article. Són realment beneits de no veure que a més pressió, de més mal humor et poses i probablement te’n vagis emprenyat sense haver comprat res.

Inèpcia tangible a la porteria, quan descobreixes que el correu comercial que havies entrat a dins, torna a ser fora, a la bústia «per a correu comercial», i descobreixes que el porter, inepte, es pensa que allò és un dispensador de fulletons si no un porta-revistes per als avorrits que passegen.

Inèpcia tangible als escrits amb quatre punts suspensius en lloc dels tres reglamentaris o —encara pitjor— un etcètera seguit de punts suspensius. Una toixesa similar a la del text desestructurat, sense paràgrafs o amb un punt i a part al final de cada frase. Encara més gran és la niciesa del qui oblida que les comes, a banda d’establir pauses per a respirar, fan més comprensible el missatge. I què podem dir dels autors que per ignorància atribueixen nous significats a paraules existents, o del director de premsa escrita que aposta pel català que es parla al carrer en contra de les convencions lingüístiques i contribueix a castellanitzar-lo?

Agafa la Bíblia i rectifica-la. No era fang, sinó inèpcia, allò d'on venim i allò en què ens convertirem. Per molt que ens pesi, aquesta podria ser la veritable essència humana.

Telefonistes-androides a la Terra

«Pip-pip». Nou missatge al mòbil: «Responda y consiga un tono gratis». Beneit de mi, ho faig i el telèfon es connecta a no sé quina xarxa. Ara no hi ha forma de tallar la connexió amb el botó de «fi de trucada». Tiro per la sortida brusca: treure la bateria. Després, marco 1, 2 i 3 per alertar a la companyia i saber si és cosa d’ells o d’una estafa.

M’atén un contestador que em demana si vull ser atès en castellà o en català. Trio la segona opció i premo el 2. Passen uns segons i em respon una dona amb un castellà melòdic que em fa pensar en l’Amèrica Llatina. L’«orita» m’informa que per ser atès en català hauré d’esperar molt més i tiro pel dret, que no tinc tot el dia. És el que sol passar a Catalunya quan has de fer gestions: canvi de xip.

Entonces, la «orita» me ruega que atienda unos segundos que se alargan a más de diez minutos. Einstein tenía razón al afirmar la relatividad del contínuo espacio-tiempo. Durante el lapso de tiempo, he sacado dinereo del cajero automático, he realizado una compra básica y me he desplazado. Más de diez minutos! Casi había olvidado que llevaba el teléfono colgado del oído y por poco que no se me adhiere de forma permanente.

A la chica no le consta que la compañía esté regalando tonos, pero tampoco me alerta que pueda tratarse de un virus o de una estafa externa —supongo que estas respuestas no figuran en su esquema de «diálogo básico con el cliente». Por eso me tomo la licencia de alertarla y, como un androide colombiano, añade: «Espero que haya respondido a su consulta. ¿Tiene otra consulta o gestión a realizar, caballero?»

Deu dies de boira

No t'espantis; res és gratuït. Tot té la seva raó de ser. Enmig de la boira trobaràs obstacles, cert. El que abans no suposava un entrebanc ho serà. Però enmig de la boira també hi trobaràs un món nou. Descobriràs que la llum és capritxosa; es dispersa per lliurar-se del que és tangible i arribar on ets tu i quan et trobi ho farà de mil formes diferents. Fanals i semàfors esdevindran un esclat de flors on només hi havia penombra i brutícia. Res és el que semblava.

També descobriràs que les persones no són com t'imaginaves, amb una forma definida. Això s'ha acabat. Ara les persones seran el que són: constructes permanents, éssers polièdrics amb les seves múltiples cares i les que tu t'entestes a posar-hi. Percebràs la confusió que generen unes faccions no resoltes, quan no saps si darrera l'ombra hi ha un somriure sincer o una mirada superba.

Enmig de la boira, t'adonaràs de com en són d'importants la proximitat, els sons o les olors. Tot és possible al món emboirat. Obesitat desdibuixada amb olor a perfum car, una figura arronyacada que destil·la cervesa... Ho veus? L'art abstracte té un nexe amb la concreció. Només depèn dels ulls amb què es mira. Tens deu dies per descobrir el món de la boira. Després, tornaràs.

Obligats a llogar

La nova Llei de l'habitatge té punts que no agraden a tothom. Concretament l'article que obligarà a llogar pisos que faci més de dos anys que són buits. Alarmats, CiU i PP titllen la mesura d'intervencionista. Cert, és intervencionista. I què? Que no prenem un analgèsic quan tenim mal de cap? Que no anem a parlar amb el mestre quan un fill té problemes a l'escola? Doncs, si l'habitatge és un problema social, el més lògic és que algú miri d'intercedir entre l'oferta i la demanda per tal d'assegurar el dret bàsic a viure sota un sostre a un cost raonable.

Per tant, que no s'agafin de la maneta ara CiU i PP per fúmer-se a la butxaca els electors que tenen béns immobles, tot pensant en les "municipals" del maig. Que un pis romangui buit és una injustícia i la norma encara és suau. Els llogaters haurien de vetllar perquè les seves cases mai no quedessin per omplir. Com a molt, mig any.

Ara bé, el consistori tampoc hi fa massa. Carregats de bones intencions, això sempre, sigui qui sigui qui s'aclofi al poder. I és que només cal fer una ullada al web Prohabitatge, associació que fa d'intermediari entre llogaters i rellogats. Proves de buscar un lloguer de 800 euros al més com a molt, sense preferències de barris ni de nombre d'habitacions, i et topes amb el següent resultat: 4 ofertes, Ciutat Vella, Eixample, Nou barris i Horta-Guinardó, curiosament les menys cèntriques són les més cares. Cal o no cal intercedir?

L'assassí de coloms vola més alt

Marejos, vòmits, diarrea i mal de cap, en algunes ocasions; conjuntivitis i congestió nasal, en d'altres. Només són alguns dels símptomes que poden ocasionar-nos les malalties transmeses pels coloms: tuberculosi, clamidiasi, salmonelosi, toxoplasmosi, pneumoencefalitis, criptococosi, etc. A aquests efectes perniciosos sobre la nostra salut, cal afegir-hi el deteriorament que les defecacions columbines ocasionen al mobiliari urbà perquè cremen i perquè embruten la roba estesa, les estàtues, els bancs i el paviment. A més, cal afegir els casos en què aquests ocellots urbans embussen desguassos o s'instal·len en sortides d'aire condicionat.

Siguin aquestes les motivacions —que no són poques— o en siguin unes altres, hi ha algú que ha decidit acabar amb l'espècie Columba livia domestica, terme científic que confereix un rang il·lustre a un animal tan vulgar com el colom de ciutat. De la notícia, curiosa i fins i tot irrisòria, se'n fa ressò la premsa aquests dies; ahir La Vanguardia i ara l'Avui. La població de coloms ha disminuït de 3.000 a 600 caps en dos mesos. Ho explicaven, als mitjans, els venedors de bossetes de gra per a coloms que veuen com el negoci trontolla. Ja se sap, sense bèsties per alimentar, qui els en compra?

L'extermini va arrencar a començaments d'any i la policia va detenir «El Falcó», un home de seixanta anys que enverinava les aus. Però com a la pel·lícula «El zorro», l'enverinador taciturn té un seguidor, si és que no ha creat escola i en té un seguici. Per descobrir qui dispersa la metzina, l'Ajuntament de Barcelona, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana han unit esforços per aturar la matança. Òscar Sunyer, un dels venedors de llaminadures i veces —el que mengen els coloms—, assegura que la plaça sense coloms perd el seu encant i suggereix als investigadors com enverinen els ocells: pa o arròs que s'ha deixat unes hores a remull amb detergent, líquid de frens o anticongelant.

A l'equip d'investigadors, però, no els calen ajuts externs. Són experts en tota mena de crims, de manera que un cas com aquest només és un entrant abans que no arribi el plat fort. No han hagut d'encerclar la plaça de Catalunya ni interrogar cada vianant per esbrinar que el nou enverinador segueix el mateix modus operandi. L'originalitat no és una qualitat del nou Falcó, que potser compra estricnina a la farmàcia, s'abasteix de líquid de frens al taller de sota casa o ha descobert que «Ariel lava más blanco». En canvi ha après dels errors del seu antecessor i alça el vol abans que no el cacin.

Potser ara que la policia científica ha descobert el conte d'en Nap-Buf i ressegueix molletes de pa, el Falcó tornarà a abeurar-se de la literatura popular o de dites tan nostrades com aquella que fa: «si algú et demana aigua, no li’n donis; ensenya-li el camí de la font».

Preocupen més els coloms que les persones

No cal anar massa lluny ni remenar massa per adonar-se que el món està boig. Els difunts pares del surrealisme gaudirien d'allò més si aixequessin el cap i es topessin amb la nostra societat. Llegeixo a La Vanguardia que la Guàrdia Urbana dedica temps i esforços a descobrir i capturar un presumpte enverinador de coloms a la plaça de Catalunya. Una família sorollosa, malaltissa i molesta que hauria perdut 1.700 dels seus integrants.

Quina hipocresia, per Déu!, i que ràpid que oblidem aquella campanya anticolombina mitjançada per falcons, que va acabar amb la nidació d'algunes d'aquestes aus rapaces i un bon seguici de canaris i caderneres esbudellats als balcons de la ciutat. Aleshores, però, la Guàrdia Urbana no va anunciar cap ordre de cerca i captura contra els "assassins alats".

Aquest teatre municipal em fa pensar en qui diantres estableix les prioritats d'actuació tant del cos de seguretat com de l'Administració, sobretot quan damunt la taula hi ha temes que preocupen molt més a la ciutadania. Parlem d'inseguretat, parlem del cost de la vida, parlem de l'accés a un bon ensenyament públic, parlem de la creació de feina ben pagada i, no per estar a la cua és menys important, parlem de l'accés a l'habitatge.

Que no ens emboirin la vista les petites foteses que ens volen vendre i menys el dia després de fer-se un sorteig d'habitatges protegits. També ho llegeixo al diari i les xifres esveren: gairebé 55.000 aspirants a un pis de protecció oficial per una oferta de només 1.500! Per participar-hi només calia estar empadronat a Barcelona, independentment de l'edat o del lloc de naixement. Així que potser accedeix a l'habitatge una persona de 20 anys abans que una de 30, tot i que guanyin el mateix, o potser algú que fa dos anys que viu a Barcelona passa per davant al que hi ha viscut tota la vida. Ja se sap, lleis i trampes es donen la mà.

Però per lleis... pitjors aquelles que no es fan complir o les que escrites i aprovades de bona voluntat acaben convertint-se en paper mullat. Hauria de ser estrany veure un motorista circulant pel carril bici a fi d'estalviar-se una cua de cotxes, però jo ho he vist aquest matí, ben a prop del congrés de telefonia mòbil 3GSM. M'he quedat de pedra, tot i que encara m'ha soprès més descobrir que quatre agents de la Guàrdia Urbana, uniformats amb armilla reflectant, no s'adonessin de res mentre passejaven i xerraven. És clar, devien estar debatent qui pot ser el segon presumpte enverinador colombí ara que ja n'han capturat un. No hi ha res com un cas que et tregui de la rutina.

Xifres pesades

—Són dos amb dotze.

—¿Con diez?

—No, doce.

—¿Diez, has dicho?

—Dos euros con doce céntimos.

—Ah, doce... ¿No eran diez?

—Espere que le saco el tiquet o se lo apunto, como prefiera.

—No, si no hace falta, ya te he oído.

—...

—Toma. Aquí tienes: doce céntimos. Hay que ver, que números más pesados.

Per pesades... algunes persones!

Els luxes es paguen

Per molt que sembli una contradicció, no ho és: el creixement desmesurat, sense cap mena de limitació, comportarà fracàs i problemes perquè no és sostenible. És una de les conclusions que podem extreure'n de l'Informe sobre el canvi climàtic presentat a París i alhora que obre molts interrogants. Per exemple, si no caldria regular el consum desmesurat en una societat capitalista com la nostra.

Alguns economistes opinen que no, que l'economia no pot parar de créixer pel bé d'un país. També ho pensen la majoria d'empresaris, però aquests amb unes altres raons, prou òbvies. Per tant, si els empresaris ni tampoc els consumidors, immersos en aquesta espiral de consum imparable, volen autoregular-se, potser ja va sent hora que l'administració hi faci alguna cosa.

La solució queda en mans dels legisladors com ja ha passat amb altres qüestions. Haurien d'adoptar noves mesures, algunes punitives, per controlar el desbaratament de l'energia i altres recursos. Una forma d'incentivar el consum responsable per a usos socials és el cobrament per trams de consum, és a dir, que la despesa es pagui de forma exponencial.

Aquest model, que es va proposar per a l'abastament d'aigua, també podria aplicar-se al gas o a l'electricitat. D'aquesta manera, tothom tindria accés a béns bàsics i en podria fer un consum mínim a preus més que ajustats, però a mesura que se sobrepassessin els mínims, el preu es dispararia. Això vol dir que el propietari d'un camp de golf hauria de pagar l'aigua a preu d'or. El mateix li passaria a una empresa de telemàrqueting amb la factura de la llum.

La mesura, però, hauria de distingir entre una activitat laboral i una activitat d'oci. Si ens fixem l'oci d'ara és molt més consumista que el de fa unes dècades. Avui, molta gent, inclosos joves i vells, viatgen com a mínim una vegada a l'any, però uns quants repeteixen. I els trajectes ja no només es fan en cotxe, autocar o tren; ara la majoria tria l'avió, més ràpid però també més contaminant. Si seguim pensant en l'oci, les aplicacions informàtiques com els vídeojocs, la televisió o el cinema, s'han afegit a la lectura i els passejos, i han arraconat els jocs de taula o de carrer. Les noves activitats de lleure impliquen un consum elèctric que no ens és indispensable per viure. Li apliquem un plus?

En definitiva, el model de pagament per trams proposat no és una idea tan esbojarrada. Petits i grans luxes, com una segona residència, l'aigua per a regar el jardí, el segon vehicle familiar o el tercer vol en avió de l'any, han de costar el que la paraula "luxe" implica. L'imprescindible per viure ha de ser ccessible a tothom i qui en vulgui més que pagui.