El llum de la saleta és oberta. El televisor també i projecta pampallugues blavisses sobre tres cossos estirats al sofà. Dos d'ells mantenen les parpelles alçades mentre la noia dorm. El seu cap sobre el pit d'en Llorenç; en Pol a la butaca del costat. De sobte, es tomba cap al seu germà i s'estira.
—Em sembla que per avui ja en tinc prou.
—Te'n vas a dormir?
—Sí.
—I no mires el correu?
—No. —Badalla i segueix amb veu pastosa—: Mai responen fora d'hores d'oficina.
—Qui sap; als francesos no hi ha qui els entengui. Són tant seus...
—Creu-me, que no responen tant tard —somriu i es mira la noia del seu germà.
Dorm com un àngel. En Llorenç també s'hi fixa, abaixa la mirada i li acaricia els cabells amb suavitat.
—No vull despertar-la.
—Has fet molta sort.
—Sort? —somriu i retroba els ulls del germà—. Qui parla de sort? L'home que se'n va a París.
—Encara no m'ho han confirmat. Del 27 de març que no n'he sabut res més i ja els he escrit tres cops.
—Paciència, home. Paciència!
—Quin remei! —sospira—. Estic per posar-me a escriure un llibre de cuina amb les receptes de l'àvia com ha fet la Melero o reprendre algun moment històric i publicar-ho. Però falla una cosa...
—Que ja és Sant Jordi, potser?
—No —diu mentre s'aixeca—. Que no sóc mediàtic.
—I què? Si l'obra és de qualitat, segur que es ven.
—Això no t'ho creus ni tu.
—Tens raó. Passa'm el paquet de tabac.
—On és?
—A la butxaca de la caçadora.
—Has parlat amb en Marçal? —pregunta en Pol des del rebedor.
—No. Per què?
—Fa uns dies que el veig capficat.
—Li allarga el paquet i l'encenedor—: Té.
—Tots estem massa enfeinats. A penes ens hem vist tu i jo, que compartim pis.
—No per gaire temps.
—Ho veus com també hi confies?
—En què?
—Que te'n vas a París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada