Positivisme, sisplau

Si existís com a beguda o tapa, no dutaria a demanar-ne una ració amb el vermut dels festius:

–Cambrer, una de positivisme, sisplau!

Estic segur que tindria un gust intens en entrar a la boca i una permanència plaent, com aquells bons vins que es resisteixen a desaparèixer fins i tot davant dels àpats més forts.

El full en blanc

No hi ha res que m'incomodi més, que em generi més incertesa i respecte que el full en blanc (o pantalla en blanc) que ha de ser escrit –perquè un full en blanc per si sol no té res d'especial, però quan saps que has d'abocar-hi creativitat i enginy, la cosa canvia. Temo el full en blanc i m'inquieta cada cop que he d'escriure un relat o, fins i tot, un reportatge, perquè en tots dos casos miro de no repetir-me i de no caure en simplismes. No sempre ho aconsegueixo, però almenys ho intento.

Olor de cuina

No sabria com definir l'olor de la cuina de la casa que els avis tenien a Llinars. A vegades, l'he notada a casa meva i em porta records, molt bons records, de primaveres, estius, tardors i algun hivern. Suposo que és una olor complexa, la suma de diversos moments del dia i diferents productes alimentaris, però per damunt de tot era una olor fresca com l'aigua del Montseny que rajava de l'aixeta amb què omplies el got mentre guaitaves per la finestra.

Silenci digital

La revolució tecnològica ha comportat tota mena de canvis en la forma com gestionem la informació, en com ens comuniquem, en les relacions humanes... i convida a definir nous conceptes, com el "silenci digital", que no té res a veure amb una pausa dramàtica radiofònica o un moment sense dir-se res dues persones que es troben cara a cara.

#29S, informar-ne i viure'l

La reforma laboral aprovada pel Govern de Zapatero ha portat l’Estat espanyol a la setena vaga general. Una vaga anunciada de llarg, amb la previsió suficient dels tres mesos d’estiu, envoltada d’incertesa i polèmica perquè, siguem clars, a les enquestes prèvies i, aquest dimecres, al carrer, l’opinió està dividida. Una divergència no només sobre la decisió política sinó també sobre el paper dels sindicats. Com a periodista, una jornada així l’haig de viure en primera persona; com a ciutadà, no admeto que els mitjans públics de comunicació no me n’informin abastament. Amb el portàtil a la motxilla i la càmera de fer fotos, surto al carrer per plasmar l’ambient que es viu a Barcelona aquest #29S.

Vides cícliques

Via Twitter he vist un enllaç. Sense entendre de què es tractava l'he clicat. Si cliques, tu també sabràs en què consisteixen les vides cícliques. M'ha agradat el muntatge, o sigui que aquí ho deixo.

310g day

Cada 31 d'agost, des de fa cinc anys, l'anomenada "blogosfera" o xarxa 2.0 celebra el Dia del blog. Participar-hi és tan fàcil com recomanar cinc blogs d'índole i procedència diversa que ens hagin cridat l'atenció. Per primer cop, participo. Aquí van les cinc recomanacions, els cinc enllaços, les cinc ressenyes...

'L'elegància de l'eriçó'

Una portera que llueix amb orgull l'estereotip de la seva professió i les etiquetes de vulgar, curta i poca cosa, per amagar una riquesa intel·lectual i espirtiual que molts voldrien, i una adolescent superdotada que reflexiona sobre la societat i els seus actors, sobretot la classe altra francesa, són les dues protagonistes de "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery. Amb la combinació d'aquests personatges i un bon nombre de secundaris, alguns entranyables, no és estrany que l'escriptora francesa encisés més d'un milió de lectors al seu país i la novel·la depassés les trenta edicions i arribés a la gran pantalla de la mà de Mona Achache.

U2 la fa i la paga

Fa poc més d'un any –el mateix any en què el propietari d'un bar era encarcerat per excedir els decibels permesos reiterades vegades– el grup U2 va motivar queixes per soroll per part dels veïnat de Les Corts. L'Administració va verificar-ne els fets i ara la justícia els ha donat la raó: els productors del concert han pagat una multa de 18.000 euros, una xifra que per la banda liderada per Bono no hauria de suposar cap problema de butxaca. Però qui la fa no sempre la paga.

La Valenciana / Fent amics

La Valenciana, fundada el 1910, és un local que frega el mite en ple centre de Barcelona per haver-se especialitzat en l'orxata, refresc estiuenc genuïnament valencià derivat de la xufla, energètic i saludable. L'establiment és al carrer d'Aribau, 16 bis, a tocar de la Universitat de Barcelona i dels cinemes Aribau, i és per tant un punt de trobada de cinèfils i estudiants. Taules i cadires de cafeteria de segle passat omplen dos pisos, la planta baixa i el soterrani (una mica claustrofòbic, sí). Per acompanyar l'orxata, et recomano que demanis un croissant o una ensaïmada; hi notaràs l'aroma del sagí, la matèria prima amb què s'han fet sempre, abans que la pastisseria industrial i dels succedanis inundés la majoria de fleques.