Delicte nocturn

No hi ha res més insegur que la nit urbana. Quan pots sentir l'eco de les teves pròpies passes i la cridòria esmorteïda i llunyana de la qual difícilment pots encertar-ne la procedència; aleshores, saps que estàs sol. I la foscor, la solitud i les històries tremebundes que s'expliquen sovint et deixen el cos arraulit dins l'abric.

Segueixes caminant. Deixes de banda un vell borratxo que canta tot fent esses, igual que al cinema. "¿Sabes dónde hay un bar abierto?", et pregunta. Però tu passes de llarg com si res i, a dues cantonades, descobreixes que un tram del teu carrer està acordonat. Hi ha focus, cotxes de policia i una càmera amb un trípode. Abans de pensar en fatalismes se t'acut que potser estiguin rodant una escena d'alguna sèrie televisiva. Qui sap...

Dissortadament, no és ficció. "Ha passat alguna cosa, allà als contenidors", explica l'home de la càmera. Una noia, al costat seu, ja ha començat a vestir la seva crònica amb tots els detalls que ha pogut esgarrapar dels Mossos d'Esquadra. Tu t'hi atanses per saber què ha passat. "És el meu barri", et dius, i tens tot el dret a saber-ho. Però un dels agents es limita a dir que estan efectuant "una comprovació de la zona per un fet delictiu". Res més. I tu et quedes amb un pam de nas. Limitat a observar o bé pregunta als veïns, que solen ser tafaners.

Una dona sembla que ha vist alguna cosa. Explica que han apunyalat una noia al costat dels contenidors. "Els agressors eren una parella del barri de La Font de la Guatlla. Ho han fet amb un matxet o un ganivet força llarg." A la veïna se la veu afectada. Amb la mà a la gola, afegeix que l'ambulància que s'ha endut el cos ha trigat una bona estona i que els efectius dels mossos s'han desplegat a base de bé.

Una altra veïna parlava per telèfon quan ha sentit els crits que, segons ella, eren d'allò més esgarrifosos, tant que ha hagut de penjar per sortir al balcó i descobrir corpresa què havia passat. "¡Corre Míriam, corre!" ha estat l'imperatiu que més ha retronat en la confluència dels carrers Sant Fructuós i Trajà, ara en silenci.

A les tres de la matinada, ja no hi ha focus que il·luminen la zona i la policia científica sembla que ha recollit prou mostres del trespol humit i fred. Alguns dels efectius ja han anat desfilant, però encara queden quatre vehicles i els seus ocupants es miren les anotacions que han pres, esteses sobre el capó. Més enllà, l'home de la càmera els vigila des de dins del cotxe i, asseguda en un banc, la periodista prossegueix la redacció de la notícia.

Endavant amb la fauna ciutadana!

Quan no tens temps a perdre ni temps a guanyar, quan el pots deixar escapar perquè ja l'has invertit durant tota una vida, pots fer com fa la Gertrudis cada matí. Camina un xic, s'atura davant d'un aparador, fa una ullada a les sabates i prova de memoritzar-ne el preu de quatre o cinc. En acabat, segueix fins al primer banc. Descansa un instant i continua amb la mateixa tònica fins a la placeta. Allà s'asseu una bona estona sota un bany de sol i contempla tothom qui passa pel seu davant. Veure desfilar la gent és la distracció amb què més gaudeix, perquè no hi ha ningú igual, ni en caràcter, ni en aparença, ni en comportament.

Ja fa dies que s'ha adonat d'una cosa. Els dissabtes, les persones que freqüenten la plaça no són les mateixes que hi venen de dilluns a divendres. Els caps de setmana s'omple de pares i mares i fills, però a més a més fan coses que normalment no fan. N'hi ha molts que es preparen per una sortida: els moters, els esquiadors, els ciclistes, els que deixen l'esport per als anteriors i opten per un dinar al camp...

També hi ha els que es pesen a la farmàcia. La majoria hi van sols, llevat d'una parella d'homes de mitjana edat que la Gertu ha batejat com a Epi i Blas. Entren, pugen a la plataforma, introdueixen les monedes i es miren els peus a l'espera del resultat.

Ara ha entrat una dona per fer la pesada oficial. La Gertu se la mira de fit a fit des desde la seva posició privilegiada. Somriu. És clavadeta a una d'aquelles mosses xerils que surten als programes roses de la televisió, una d'aquelles amb tan bon frontis. Ara no recorda com es diu però ja sap en què s'assemblen. Els llavis. Aquests llavis molsuts i juganers sorgits del quiròfan. Xeril i bleda, així és la mossa.

La Gertu torna a somriure perquè quan ella era jove no n'hi havia de dones així. Alguna cosa ha canviat en més de mig segle perquè sorgís aquesta subespècie. I és que són tan tocades i posades. On han après a caminar així, com si fossin nines de porcellana que a la mínima es trenquen? I parlen com si fossin beneites, amb aquesta veu gangosa, unes massa fina i d'altres massa pregona, serà de tan fumar? I aquestes cadències de to en consonància amb la cadència d'ulls.

L'àvia en desconeix l'orígen, però si no hi fossin les trobaria a faltar perquè, ben mirat, semblen creades expressament per distreure-la els darrers anys de la seva vida. Endavant, pensa, que circuli la fauna ciutadana!

Somriu Willy

—Ho trobo increïble!
—Jo també.
—T'ho dic de veres. No sé on anirem a parar!
—A la tomba.
—Dona, tampoc et passis.
—Mira, xato, primer comencen increpant-te amb insults, segueixen amb calbotades i acaben per calar-te foc com a la indigent del caixer.
—Potser sí.
—Mi-te'ls aquests dos últims què es dedicaven a fer. Només per distreure's assaltaven els vianants, els escridassaven "sonríe Willy" i els envestien una plantofada.
—I per acabar de rematar la seva obra van i ho enregistren! —amb les mans al cap.
—Saps què penso, Marçal, que ja no estem segurs enlloc. Potser demà rebem una pedrada o ens trobem els vitralls del restaurant fets miques. I el pitjor és que quedin impunes. Els tanquen una nit i ja són al carrer.
—Apa, va! No serà així!
—Que no?
—No, dona, no. En David i l'Albert seran jutjats i condemnats pel que han fet. A més, que no ho han fet només un cop...
—Dos, tres, tant és els cops que ho hagin fet. No rebran el càstig que es mereixen i a sobre hauran aconseguit el que volien.
—Què volien si no divertir-se a costa dels altres?
—La fama! La fama que tan de moda s'ha posat entre el jovent. Sembla que aconseguir la fama o el protagonisme, tot i que fugaç, és pel que val la pena lluitar.
—Generalitzes massa, també hi ha jovent decent que cobra misèries i segueix tirant endavant.
—Potser sí. Però encara que personatges com en David i l'Albert siguin una minoria ja saps que passa quan tens una poma podrida a la cistella...
—Rebran el seu càstig, tranquil·la, si això és el que et preocupa.
—No. El que em preocupa és no saber com hem arribat fins aquí. Què ha passat en menys de quinze anys perquè els nens es comportin com ho fan: torejant als pares, encarant-se als professors...
—No hi ha respecte, ni valors.
—Tampoc molts pares s'ocupen d'inculcar-los. Creuen que amb la tele n'hi ha prou.
—Doncs mira, tu tens la resposta a la teva pregunta.
—Com dius?
—La tele. Potser quan la justícia falla, els mitjans encara són a temps de jutjar individus cremadors-de-dones-en-caixers o pallassos-de-willy.
—Sol ser així. De totes maneres, han aconseguit que tothom acabi parlant d'ells.
—I d'aquí dos dies ja ho haurem oblidat.
—Saps que penso?
—Què?
—Que aquests nanos són com les cascarulles de la cola. S'enganxen a la societat de mala manera i es converteixen en una veritable nosa.

L'ombra d'en Velasco

Sàpigues que el teu palauet arrossega una història. Hi vivien un home bohemi, el Senyor Velasco, i la seva dona que romania sota el seu jou. A en Velasco a penes se li veia el pèl, no perquè fos calb sinó perquè passava hores i hores entre aquelles parets que testimoniaren la creació de cadascuna de les seves obres. Era un pintor deixat completament abocat a la pintura a l'oli. Un home que (i això és una suposició) devia sortir a deshora, cap al tard, quan menys gent el veia. Bebia força. De fet, era el "borratxet" de l'escala i potser per aquest motiu i alguna altra frustració pegava la dona. Pobrissona! Aquella figura escanyolida, prima com un filabarquí, i de cabellera rinxolada. Parlava en castellà, excessivament depressa, pels nervis que la rosegaven, suposo.

Normes

1. EXT. RONDA DEL LITORAL - MATÍ

Fosa des de negre. Embús a la ronda. So d'un noticiari radiofònic.

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i la vaga de transportistes està fent que el trànsit sigui més caòtic del que és habitual. Pel que fa al cap de setmana, hi ha hagut dos accidents mortals a les carreteres catalanes. De moment, sabem que les víctimes són quatre, totes elles joves, i que les causes més probables són l'alcohol i la somnolència.

Per tall, passem a plans cada vegada més tancats, que apunten un cotxe fins que veiem per la finestra una DONA, de 45 anys, que fuma. 

TALL A:

2. INT. COTXE, RONDA LITORAL – MATÍ

Sona el telèfon mòbil de la dona. Despenja el sense mans i apaga la ràdio.

DONA (modulant la veu com ho fan algunes riques xerils)
—Dime? Por supuesto querida, claro que voy para allà. En veinte minutos me teneis ahí. (Fa una pausa.) No, la vista es a las diez y cuarto. Ya hay sentencia. (Pausa.) Muy bien. Ciao, cariño.

TALL A:

3. INT. REBOTIGA, FARMÀCIA – MATÍ

En CINTO, de 62 anys, entrat en carns, escriu a l'ordinador. Està sol (ha donat festa al treballador dels matins l'ERNEST que no està massa fi).

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i fins aquí, les notícies de les deu. (Ràfega i música.) En Cinto sent el dring de la porta. Abaixa la música i surt.

TALL A:

4. INT. MOSTRADOR, FARMÀCIA – MAT

Hi ha la dona esperant al mostrador. En Cinto apareix.

CINTO
—Bon dia tingui!

DONA (remarcant la seva dicció castellana, un pèl ofesa)
—Buenos días. Deme unos supositorios Vilardell, un Fave de fuca y un Aneurol.

CINTO
—Ara mateix.

L'home entra a la rebotiga. La dona mira el rellotge. Un pla detall mostra l'hora: les 10:10. Repica les ungles contra el mostrador. En Cinto reapareix amb les capses a les mans.

CINTO
—Porta la recepta de l'Aneurol?

DONA
—No. La he olvidado.

CINTO
—Doncs, sense recepta no li puc dispensar, em sap greu.  

DONA
—Quizás usted no, pero otros sí.

CINTO
—Com diu?

DONA
—Que en otra farmacia, donde me conocen, no me la piden nunca.

CINTO
—Ja, però jo no la conec. No sé quin tractament segueix ni durant quant temps.

DONA
—Si no me lo da es porque no le da la gana.  

CINTO
—Si no li dispenso es perquè hi ha unes normes.

DONA
—¡Normas! Si usted quisiera podría saltárselas. ¿Quién más lo sabría?

CINTO
—Miri, la llei ho deixa ben clar pel que fa als psicòtrops. Déu me'n guard que es posés rera un volant i li passés res pels seus efectes! Sap la de gent que condueix sota els efectes d'aquestes drogues? La conselleria d'exterior promou els controls d'alcoholèmia però en canvi passen per alt els efectes dels fàrmacs com la somnolència o les alteracions nervioses. És una cosa que, com a farmacèutic, mai he entès.

DONA
—¡Da igual! No me salga con éstas ahora. ¡Cóbreme que tengo prisa!

La dona llença un bitllet de 200 euros sobre el mostrador amb posat arrogant. En Cinto li torna el canvi. 

DONA (rebutjant els cèntims)
—No me de estas pesetitas miserables, ¡por Dios! No sirven más que para entretenerle a uno cuando las busca y tiene prisa. La dona abandona l'establiment sense acomiadar-se.

Traveling lateral fins que la càmera queda rera les prestatgeries.

L'ESCENA ES FON A NEGRE

5. INT. JUTJATS – MATÍ

Pla general d'una sala dels jutjats que mostra l'acusació particular (d'esquena), el jutge a la dreta i la defensa al davant. Als bancs de l'esquerra només hi ha una desena de persones ben repartides. Dues d'elles, una NOIA JOVE, 20, i un NOI de l'edat de l'ACUSAT, 23, parlen fluixet.

NOIA JOVE
—Li vaig dir que no conduís, li ho vaig dir! El noi l'abraça.

NOIA
—Si no hagués begut res d'això hauria passat. Ell no volia matar aquelles persones. Ell no volia. I que faré jo, ara?

De sobte, creix el murmuri a la sala. Tothom s'aixeca i els presents comencen a abandonar la sala mentre s'emporten l'acusat. Els dos advocats de l'acusació particular, un HOME i dues dones, parlen mentre van cap a fora. Només els veiem d'esquena.

HOME
—Bueno, otro caso visto por sentencia. Demasiado fácil, a mi parecer.


La càmera se situa rere la DONA, que s'atura a llindar de la porta, i enfoca l'home.

DONA
—¡Que me vas a decir! Un chico que tras cuatro o cinco copas, se duerme al volante y mata a una pareja, ahora pretende salir sin cargos. Eso me suena a cuento chino.

La cámera mostra la dona que el públic ha reconegut per la veu. I dirigint-se als periodistes afegeix:

—Que les quede bien claro a todos: la ley esta echa para cumplirla y quien se la salta ya sabe que le atañe.

Els periodistes alcen el to de veu per fer les seves preguntes mentre la càmera s'allunya en tràveling vertical.

FOSA A NEGRE

Ulls-de-tita (el retorn)

Ha tornat! És ell. L'home dels ulls injectats de sang que de poc se'ls engoleixen les conques. Ni massa alt ni massa baix però amb un temperament tempestuós: esclata quan menys t'ho esperes. Atura't Ernest, no surtis, deixa que sigui en Carles qui s'ocupi d'ell. En Carles sap com torejar-lo: només cal dir-li que sí a tot i marxarà amansit com una fera tipa. No!, què fas, Ernest, que surts tu?

—Bon dia!

—Posa'm unes aspirines! —ordena el cercafresses.

—Alguna cosa més? —pregunta l'Ernest per estalviar-se d'entrar i sortir de la rebotiga cada vegada.

—De moment, unes aspirines.

I justa la fusta! Quan el nano surt amb la capsa a la mà, l'Ulls-de-tita ja li exigeix el següent article de la seva llarga llista mental. Però, tal com fa sempre que ve, li demana les coses una a una, perquè així sap que domina la situació. Ell és un executiu poderós i vol tenir sota control els moviments dels qui l'envolten. Li encanta fer-ho, com també veure la gent vinclar-se sota la seva mirada arrogant. No coneix el somriure sincer, perquè és home temut. L'Ernest entra, surt, entra i torna a sortir.

—De «dobupal» no en tinc cap —li diu i l'home li clava una mirada tan afilada que talla l'aire.

—Com que no en tens?

—No en serveix el laboratori.

—Però això no és una farmàcia? —afegeix amb to burleta.

—Sí, però...

—Hauríeu de tenir un bon estocatge. La meva filla té tres farmàcies a Andorra i mai li falta de res. Ho té tot!

«Doncs, per què no te n'hi vas i em deixes tranquil, bordegàs?» Amb això l'Ernest posaria el punt final a aquesta humiliació però es fumeria de peus a la galleda i perjudicaria el seu cap, en Cinto, i aquest és un bon home.

Quan arriba l'hora de pagar, l'Ulls-de-tita treu un feix de bitllets lilosos (popularment anomenats "bin ladens" perquè ningú els ha vist) i li'n llença un sobre el mostrador. Això de donar les coses a la mà ja ha passat a la història. Ara es porta la mala educació i l'autoritarisme, sobretot en escamots d'executius frustrats.

Surrealisme farmacològic

A l'interior d'una farmàcia, un auxiliar tragina capses d'analgèsics prou coneguts d'un cantó a l'altre. Les cames li pesen perquè ja fa més de deu hores que hi treballa, però té el cap prou clar. Ben diferent és l'home que entra. Obre la porta amb tanta energia que la fa espetegar contra uns prestatges de protectors solars. En cauen tres però l'Ernest ja s'ha ajupit per recollir-los.

El client fa una fila ben peculiar: és més aviat baix, de panxeta cervesera, la testa amb una indiscutible emigració capil·lar, ulleres de cul de got i bigoti frondós.

—Quina desgracia! —exclama mentre estampa un diari esportiu al mostrador—. M'he equivocat i he comprat «El mundo deportivo» enlloc de l'«Sport».
—Ah! —fa l'Ernest que no hi posa massa interès.
—Jo hi era —l'home assenyala la foto del diari—, i no va valer res! Quina merda! Ho vas veure?
—No. Jo ahir vaig treballar tot lo dia, fins a les deu.
—Tu coneixes l'Altarna? —Així de ràpid canvien de tema els que no hi toquen.
—No.
—Doncs, l'Altarna és un farmacèutic molt bo —assegura tot fent tombs per la farmàcia—. Jo el vaig conèixer i com n'era de bo! Em va recomanar una cosa per a les «panses» que em va anar de fàbula. No ho tens?
—Lo què?
—Això que et dic —obre els braços amb posat de sorpresa.
—I com se deia?
—No ho recordo. Però, mira que em va anar de bé! Me les va aconsellar l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! I dius que no ho tens?
—Home! —exclama el futur biòleg que no sap com treure's el sonat de sobre—, si no em diu el nom…
—No ho sé, però anava la mar de bé. Era com una pasta que et posaves i, després, glopejaves i t'ho havies d'empassar.

L'Ernest li suggereix un parell de noms, dos antifúngics, perquè l'individu fa la cara de ser un «putero» en tota regla. Segur que ha enganxat alguna micosi.

—No —respon—. No recordo el nom, però aquests no eren. Aquell era fantàstic. Tu que em donaries?
—Doncs, té dues opcions. O bé pastilles o bé una pasta.
—Uix!, no vull cap pasta. Prefereixo pastilles.

L'Ernest surt d'escena i torna al cap de trenta segons amb una capseta a la mà.

—Aquí ho té —i la deixa sobre el taulell—. Ja veurà com això li anirà molt bé. Són quatre amb disset.
—Però, m'ho he d'empassar?
—No. És per desfer a la boca.
—Ah. Tu ets farmacèutic?
—No.
—Mal fet! —Fa espetegar els dits—. El món és dels farmacèutics.
—A sí? —pregunta incrèdul.
—Sí, perquè de medicaments sempre se'n vendran. Aquí els veneu sigui com sigui.
—Això depèn de l'ètica de cadascú. Jo no hi entro dins les polítiques de màrqueting. Venc lo que m'apareix més adequat i no lo que més tenim en estoc o lo que més bonificació té.
—Jo en conec alguns, de farmacèutics.
—L'Altarna?
—A part d'aquest. A Palafrugell conec en Sauret, en…
—Josep Sauret?
—Sí. El coneixes?
—I tant!
—L'Ernest el coneixia de sobres: era el germà de la seva segona xicota.
—És el meu jove —explica el bigotut, referint-se al seu gendre—. No hi has estat mai a Palafrugell?
—No. L'home deixa els diners sobre el mostrador.
—És molt bonic Palafrugell. —I està tan tocat del bolet, que torna a canviar de tema—: Quantes desgràcies que hi ha. Tot és una desgràcia!
—Home, depèn de com se mire.
—No deixa de ser una desgràcia.
—Ho diu pel canvi de diaris?
—No és això.
—Sigue lo que sigue, mire de relativitzar-ho.
—Sí, però les ferides fan mal.
—Diuen que el temps ho cura tot —el consola el noi sense entendre res.
—Les ferides cicatritzen però el senyal sempre queda. A més, hi ha coses que no s'obliden.
—No, és clar. Oblidar, no.
—Jo mai no oblidaré l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! —i marxa amb la capseta a les mans i el cap en una altra banda.

Sompa

Fa un parell de dies que han operat en Jaume, el marit de la Silvana. Li han canviat l'únic ronyó que tenia per un de nou i tot ha anat la mar de bé. Ella, però, segueix dolguda amb la seva cap perquè encara és hora que la truqui per preguntar com ha anat tot plegat. «No te'n facis mala sang», l'aconsellava ahir la Tanit. És la seva millor amiga —a part de cunyada— i sempre mira per ella. De fet, el millor regal que mai li ha fet va ser presentar-li el seu germà, l'home d'un sol ronyó. L'home pel qual pregunta tothom, els companys de feina de la Silvana, els companys de feina d'en Jaume i, fins i tot, els amics dels companys de feina d'en Jaume i la Silvana. Tots menys la seva mestressa, la Fayna.

—Sovint em pregunto com una paia com ella va poder estudiar disseny i fer una mestria en MBA —proclama la Silvana en veu alta.
—Tens raó, perquè és més curta que una cua de conill —afegeix la Tanit que ha tornat per veure-la.
—Tampoc és això. Potser la Fayna és intel·ligent per aprendre conceptes però la seva intel·ligència emocional és nul·la; abans d'ahir operaven en Jaume i em va demanar que anés a treballar. Com es menja això?
—És del tot indigerible.
—Vomitiu. Quin fàstic! I després s'espera que la plantilla treballi al cent per cent o li faci favors com obrir el dia de Nadal.
—La Tanit assenteix amb el cap—. Doncs, saps què faré a partir d'ara?
—Què?
—M'ho prendré tot d'una altra manera. Canviaré la meva filosofia de vida a la feina i assumiré el lema «sense pressa, però sense pauses» i descansaré quan estigui cansada, beuré quan tingui set i si m'equivoco ja no em posaré més pedres al fetge.
—Està bé, però ara no hi donis més voltes. Has de descansar.

Malgrat que el suggeriment de deixar-ho estar és la millor opció, la Silvana no ho ha aconseguit i mata el temps fent juguesques amb si mateixa sobre quan trigarà a trucar «la sense sang». Ja han passat quaranta-vuit hores des de l'operació i encara no ho ha fet. De les que són com ella, al País Valencià en diuen «sompes» o «xompes». Així que ja veurem quin rècord de tardança i manca d'interès assoleix la nostra sompa

La sense sang

En un hospital, no hi ha res més hipnòtic que el monitor que mostra les constants vitals d'un pacient. La Silvana, que és aquí pel marit, ho sap molt bé. Fa dues hores que seu davant d'aquest pèndol electrònic perquè no és refia que soni l'alarma si en Jaume empitjora. Com una pinta improvisada, passa les mans pels seus cabells que semblen fils de seda vermella. Tot i fregar-se la cara amb insistència no aconsegueix esborrar el rastre que la fatiga i el patiment hi deixen dia rere dia.

Igual que el bip-bip persistent del monitor, dins del seu cap repica, des d'anit, una única pregunta: "com pot ser tan monstruosa la meva mestressa?" I té una cosa ben clara: les persones que s'estima encapçalen la llista de prioritats a la vida i si per això ha de perdre la feina, doncs la perd i punt.

El pensament viatja en flashback cap al moment en qüestió. La mateixa sala d'espera, el mateix so ambient i, malauradament, el mateix neguit de saber si els metges podran salvar el ronyó del seu marit. La trucada que espera de la seva cap, la Fayna, no arriba ni ho farà perquè la Fayna no pensa en res més que en fer calaix amb les seves col·leccions i a les passarel·les. És una dona rica, sumptuosament rica, i avara, molt avara. Per a ella, els treballadors són màquines que no mereixen descans, sense necessitats fisiològiques o monetàries. Ens entenem, no?

Al final, és la Silvana qui marca el número:

—¿Fayna?
—¿Sí? —fa la dona amb veu somorta.
—Hola. Soy Silvana.
—¡Ah! —I emet un sospir que és una barreja d'apatia i falta d'interès.
—Aún estoy en el hospital. Mañana puede que operen a Jaume.
—Por cierto, mañana podrías arreglártelo para venir. Estará la chica nueva sola y vienen unos proveedores.

La Silvana es queda de pedra. "Però que és sorda?", pensa. Potser no l'ha sentit bé o potser és que mai no ha tingut escrúpols i ara se li veu el llautó. La dona que sembla no tenir sang a les venes revela el seu egoisme i el vessant menys humà. La seva passivitat fa pensar en un cadàver vivent, perquè, ben mirat, sembla que el cor li hagi deixat de bategar.

—Perdona, Fayna, pero mañana quizás operen a Jaume y si así es no iré a trabajar. Quiero estar aquí, tener la primera valoración de los médicos. Lo comprendes, ¿verdad?
—Bueno, sí. Deja que mire si puede venir Julián.

Final de la trucada. Aquest és només un exemple de la pèrdua de valors que experimenta una classe rica dirigent envers els treballadors. Defensen l'ésser-màquina, l'ésser que cobra els mínims establerts en un conveni laboral escrit pels de la seva índole; l'ésser que ha de ser perfecte i que, per tant, sempre ha d'estar de bon humor i no pot demanar la baixa; un ésser menysvalorat que sap per subtileses que no és imprescindible i que el seu lloc el pot ocupar un altre si no s'ajusta als cànons.

Retorn / Retratar el dolor

Només és temporal, però no deixa de ser un retorn. L'estada a París ha resultat fructífera i espera que així continuï quan hi torni d'aquí a una setmana. La ciutat de les llums, explica en Pol, em va captivar en només posar-hi els peus a terra. Però manté el factor sorpresa fins força més endavant. Abans, relata algunes anècdotes del curs de fotoperiodisme i de l'equip de treball, com que l'equip el formen treballadors d'una mitjana d'edat entorn els trenta anys o que el curs no consisteix únicament en perfeccionar la tècnica fotogràfica sinó també la redacció perquè tots ells elaboren un setmanari de reportatges a fons que es ven als quioscos.

—El primer dia no va ser pas com un primer dia d'escola —explica—. No em va costar agafar el son la nit anterior, ni llevar-me a l'endemà. No vaig tenir mals de panxa ni ardor d'estómac ni espasmes.

Era, talment, com si una aurèola de calma l'envoltés durant tot el seu periple. I s'orientava per la ciutat com si ja hi hagués estat. Tot li era estranyament familiar.

—Un cop a la redacció, el cap de producció em va presentar la directora, el personal en plantilla i tres estudiants més. De seguida ens van explicar el funcionament de l'empresa i els horaris, i ja al dia següent estava fent el seguiment d'un cas de jutjat.

—Un reportatge escrit? —l'interpel·la l'Aina.

—No encara. Només em van encarregar les fotos perquè el meu francès no és prou fluid, però ja m'està bé. Treballar en equip als tribunals m'ha portat a replantejar-me els límits del periodisme, de la llibertat d'expressió i dels drets fonamentals de l'ésser humà.

—París t'ha canviat, germà! —exclama en Marçal.

—Les vivències ens canvien a tots. Quan t'encarreguen que fotografiïs els familiars d'un acusat d'homicidi o els de la víctima... I ja no us explico la feina del redactor que hi ha de parlar i n'ha d'extreure els sentiments, les impressions o els fets. Sí que el visor de la càmera t'allunya de la realitat que tens a tan sols dos metres, però quan abaixes aquesta màscara... Aleshores toques de peus a terra i et dius "però què estic fent?" Cal il·lustrar la realitat, ¿però és necessari retratar l'aflicció de les persones, el moment en què vessen la llàgrima per qui no veuran mai més, o l'abraçada entre un pare i un fill abans que els separi l'acer de la garjola?

En Pol fa un silenci tan amarg com el cafè que glopeja i es frega el pont del nas. On és el límit, es pregunta, entre la informació veraç i la notícia morbosa? "El límit el poses tu, emparant-te en la teva ètica", comenta. "I a continuació el posa el teu superior, l'editor i el director del mitjà. Però quan cap d'ells respon a l'autocensura i juguen al tot-s'hi-val-per-l'audiència, aleshores el periodisme perd la seva raó de ser".