Hi ha un home que viatja sovint d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra. A banda de la filla, potser hi tingui casa o negocis, però res d’això el caracteritza tant com el seu caràcter i el seu perfil a contrallum. Saps la bola que cal llençar contra les bitlles? Doncs..., el seu cap és com una bola d'aquestes: llis i lluent. Ben mirat, tot ell és una esfera; una pilota bípeda amb dues protuberàncies laterals que li pengen com garlandes acabades en cinc falanges. Veu entre pregona i rovellada, estranya mirada de viciós insatisfet i cos cap endavant amb posat de fatxenda. La seva cara ovoide i vermella de l'alcohol consumit sembla feta d'una massa lipídica inestable. Enlloc d'ulls, hi té entaforats dos botons de banús. Per això alguns l'anomenen «ulls-de-tita».
Ningú sap a què es dedica, ni com es diu, però té la pinta d'un executiu prepotent i bordegàs a qui només l'envolten dos tipus de persones: els que el temen i callen, i els que li llepen al cul perquè, en el fons, també li tenen por. L'ulls-de-tita viatja sol amb un cotxe flamant, despotrica a tort i a dret sense miraments i desferma sidrals de consideració allà on va, especialment a les farmàcies. Com el d’aquell dia que va manar que li servissin «una capsa d’azon» i cap dels farmacèutics sabia a què es referia perquè «azon», tal com sona, no vol dir res.
«Acfon!», va cridar aquest cop l’ulls-de-tita. I els apotecaris seguien al mateix punt ja que «acfon» tampoc és cap medicament. En canvi, sí que n'hi ha un que sona així: l'Acfol. Però la situació no es prestava a errors. Si li donaven el que no era, els escanyava allà mateix. A més, un home com ell, per què voldria àcid fòlic? Per la seva dona, potser, i això si en tenia perquè aguantar-lo era feina de sants. Potser volia dir Azol i els farmacèutics n’asseguraren:
—Que són unes pólvores antibiòtiques per aplicar sobre la pell?
—Però, a veure, que esteu sords o es que acabeu de sortir de l'acadèmia?! He dit «actzón»! Que no ho heu venut mai això? És com una aspirina efervescent...
—Ah, Actron!
—Doncs és el que acabo de dir! A veure si n’aprenem.
Poca-zolta! Zi vozté té pdoblemez de pdonúnzia no cadegui lez culpez alz altdez. Això és el que hauria de sentir-se dir en cara-bola-vermella. Potser el seu problema amb les «sopes» és la causa del mal caràcter i del despotisme, però això no l'autoritza a tractar les persones com el pitjor dels mals, que per als mals ja tenim «aczón».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada