e m p r e m t e s

17 de juny 2009

Despilfarro públic

1 en seguici

El blog de propaganda personal de l’alcalde ens costa als barcelonins 315.000 euros l’any, 863 euros al dia, 36 euros l’hora comptant les 24 hores del dia.

Ho llegeixo a El Radar de Sarrià amb què dia rere dia ens il·lumina l'incansable Saumell. Té tota la raó, en temps de crisi els qui són al punt de mira (polítics, empresaris, equips de futbol inclosos) haurien de fer un acte d'austeritat sincer i predicar amb l'exemple. Això inclou les campanyes que el "Gobierno de España" llença de tant en tant per fer-nos saber que ja estan llestes infraestructures com el TGV o la terminal 1 de l'aeroport del Prat.*

(*) Ja era hora que la tinguessim, però no s'us fa estrany que la notícia ompli la meitat d'un informatiu?

13 de juny 2009

I se'n tornen a oblidar...

0 en seguici

Va guanyar l'abstenció. Amb escreix. Era d'esperar, però, tot i així, la massa política --que no classe, com ens volen fer creure alguns-- es va fer la sorpresa, un altre cop. Als actes públics, tots es van mostrar guanyadors i amb la boca petita, alguns molt petita, van mostrar-se compungits davant la davallada de participació i van dir-nos que calia reflexionar-hi. Com si fos la ciutadania qui ha de fer l'esforç!

L'esforç ha de venir de vosaltres, els dic, que si la gent no us vota és perquè ni creu en vosaltres ni creu en el sistema pel qual ens feu passar. Ja és hora que comenceu a aplicar alguns canvis:

1. Volem votar per un president europeu, per un partit europeu i, sobretot, volem votar unes llistes obertes en tots els àmbits, l'europeu, l'estatal, el nacional i el local.

2. Volem que deixeu de tractar-nos com a imbècils amb les vostres campanyes electorals que no duen enlloc. Només hi ha retrets cap a altres partits, mirades al passat o promeses oportunistes. Deixeu de buscar culpabes, de fer-vos les víctimes o de mirar-vos el melic tot el sant dia i treballeu pel bé del poble, poseu nassos a les vostres conviccions i defenseu-les a capa i espasa allà on aneu.

3. Volem votar un partit que ens il·lusioni, el partit que ens convenci que té la destresa i la humilitat reals per governar. I això vol dir que s'ha acabat el vot de càstig o vot de la por. S'ha acabat el vot pels mediocres.

4. Volem que el vot en blanc quedi representat a l'hemicicle en escons buits. És la decisió del poble. Mentre aquesta opció no quedi reflectida al sistema, el millor que pot fer el votant en blanc és no anar a votar que, al capdavall, és el que més mal us fa.

5. Volem que els mitjans de comunicació siguin més contundents, encara, davant la imposició de temps per a cada partit, i que siguin valents i deixin de ser l'altaveu dels partits. La propaganda i la informació, separades, sisplau.

Hi ha molts altres aspectes a millorar. Però més val anar de mica en mica. Aquest podria ser un bon començament.

02 de juny 2009

Els elements vandalitzables de la regidora

2 en seguici

Continua ben obert el debat entorn les actuacions policials dels Mossos d'Esquadra, tota una campanya de desprestigi que amaga un problema social greu. D'una banda, l'Ajuntament de Barcelona sembla que hagi assumit que els aldarulls de canaletes i la càrrega policial posterior són un fet inevitable, que potser podríem considerar de tradicional.

A sobre, la regidora de Seguretat, Assumpta Escarp, té la barra de titllar els semàfors de "senyalització vertical bandalitzable", és a dir que com que són allà, al mig del carrer, ve a ser del tot normal que la gent els consideri sobrers i els arrenqui com a cebes. Fantàstic! Assumim aquest nou vocable municipal i extrapolem-lo a altres objectes. Ara quan truqui als gabinets de premsa de l'Ajuntament i no em facin cas, el telèfon passarà a ser un element "llençable", quan em trobi en un embús a l'entrada de Barcelona es converirà en "botzinable" i els pesats que no callen al cinema, del tot "escridassables".

Ara bé, si l'Ajuntament peca dia si dia també de falta d'autocrítica, la societat no ho fem pas millor. També els ciutadans i ciutadanes hauríem d'encetar un debat i una reflexió de què no fem bé, cap on volem anar i a qui ens volem assemblar, perquè la imatge deplorable que donem en celebracions com la del Barça a Canaletes, tot i ser ocasional, embruta totes les bones estampes, que en són majoria.

Però ja se sap, la pols embruta i n'hi ha molts que van a buscar-la a l'era, malgrat el que fa la dita. Jo ho tinc clar: no se m'acudiria pas dur-hi els fills pel que pugués passar i per la imatge que s'hi dóna, que encara acabaríem tots bornis.

La reflexió que hem de fer com a societat passa pel comportament esbojarrat, psicòtic, vandàlic de celebracions, concentracions i manifestacions multitudinàries (només cal repassar situacions anteriors ben similars) com pel comportament d'aquella parella "garrula" que escolta la música del mòbil a tot drap en un vagó de metro, els qui llencen l'embolcall d'un caramel a la vorera com qui no vol la cosa a l'espera que BCNeta ja farà el que ha de fer o els qui aparquen al carril bici o en doble, triple o fins i tot quadrúple fila!

19 de maig 2009

El paisatge preferit

3 en seguici

La televisió de tot n'ha de fer un espectacle, un concurs, una competició. No en teníem prou en votar el més poca-solta de Guadalix de la Sierra, ni en fer la tria entre cantaires, ballarins, cuiners, pixa-pins a la pell dels pagesos o urbanites adoptats per una tribu, que ara hem de triar quin és el millor paisatge de Catalunya, com si n'hi hagués un per damunt dels altres, com si no hi hagués prou moments a la nostra vida per gaudir de tots.

TV3 aposta novament per barrejar gèneres, un programa amb reminiscències d'allò que ja fa temps que vèiem. Acció i espectacularitat de la mà de Raquel Sans a bord d'un helicòpter. Poesia en la narració, amb més o menys gràcia, dels presentadors de cada escena. Entrevistes amb habitants locals. I l'audiència que ha de votar mitjançant SMS el paisatge que se salvarà de l'exclusió. És així, sembla que en aquesta societat tan competitiva només hi ha lloc per a un.

De totes maneres, el programa és ben digne de veure, per una fotografia aèria que emociona i recorda l'exposició de fotografies "La Terra des del cel" que vam poder veure al Palau de la Virreina de Barcelona. Immediatament penses: com pot ser que tinguem això a casa nostra i viatgem tan lluny a la recerca d'emocions similars? A banda d'això, el programa també ens regala entrevistes que apunten a anècdotes de la regió, breus però entranyables; tan entranyables com el gest que fa l'Antoni Bassas en acompanyar Raimon Pannikar pel Collsacabra, quan li replega la vestimenta.

18 de maig 2009

Les dues cares d'una pilota

0 en seguici

Aquest cap de setmana el futbol ens ha tornat a mostrar que té dues cares fora del camp. Potser dir dues és voler simplificar-ho massa i és caure en el maniqueïsme. No ho puc evitar. És la imatge que en queda, al cap i a la fi.

D'una banda, la joia sincera compartida entre tants --aquí m'hi incloc--, les botzines al carrer, les exclamacions a les balconades que més tard es tradueixen en senyeres i banderes blaugranes. De l'altra, el resultat de l'aglomeració descontrolada de simpatitzants culés --més els afegits-- que perden l'oremus i les formes momentàniament, que desconeixen la mesura, que obliden que vivim en un estat de dret, en una societat compartida, i que les nostres motivacions haurien d'estar encaminades a construir i no pas a destruir.

Si la "festa" de canaletes ha d'acabar amb bandalisme i anarquia, em sembla que tenim un problema, i no és pas petit. Potser el club hauria de començar a pensar a fer classes de civisme als socis, a les escoles, a les places públiques. Potser la policia hauria de prevenir el descontrol o aplacar-lo amb eficàcia en cas que es produeixi. Potser aquest és un signe més entre tants de què la democràcia està en crisi.

15 de maig 2009

El jurat (dia 5)

2 en seguici

Deliberar és el darrer pas. Ja no hi més pèrits ni més testimonis, i tampoc caldria després de tot el que hem sentit o vist: un acusat que s'inculpa, un ganivet de més de vint centímetres encara tacat de sang a dos pams de la cara, els detalls de les ferides i el resultat de l'anàlisi de l'ADN per boca de forenses i les explicacions d'alguns testimonis.

El personal de Justícia, sorprenentment servicial i empàtic, ens mostra el telèfon en circuit tancat per comunicar-nos amb ells si sorgeixen preguntes, ens requisen els mòbils i ens indiquen que, a partir d'ara, fins que tinguem veredicte, només podem moure'ns per la sala del jurat i la sala de vistes, on podem consultar tots els informes que hi ha sobre la taula del jutge.

Ara sí que és com ser en un programa d'aquells, amb gent que no coneixes i amb qui has d'arribar a un acord. Només podem comunicar-nos entre nosaltres i si no avancem i ens allarguem massa, a les sis de la tarda, Justícia activarà el protocol per ser custodiats pels Mossos d'Esquadra fins un hotel on fer nit i seguir deliberant. "No caldrà", fan un parell de jurats, amb ganes de plegar aviat, no perquè el veredicte sigui clar, que n'és per la majoria, sinó perquè arriba el cap de setmana i algun ja té les maletes i la família a la cantonada, com qui diu.

En la deliberació ningú no hauria de voler afanyar-se, per clares que semblin les coses, perquè hi ha la llibertat d'una persona en joc, tot i que justament, per a alguns, és qüestió de tirar daus i moure fitxa. Fa la impressió, no tant pel que es diu com per com s'actua, que l'ego d'algunes persones s'infla en disposar temporalment d'aquest poder. Altres, imbuïts pel cinema o ves a saber què, recorren a tants vocables judicials com poden, com si fossin dalt d'un escenari.

El full de veredicte que ha escrit el jutge té pocs punts, cadascun dels quals hem de valorar individualment, votar i argumentar (o motivar, com en diuen els advocats). Al final, tot per escrit i, si al magistrat li sembla bé, podrem fer pública la sentència i anar cap a casa.

14 de maig 2009

El jurat (dia 4)

0 en seguici

Les dependències del jurat no van més enllà d'una sala gran amb alts finestrals que guaiten el passeig de Lluís Companys, una avantsala amb onze armaris per a onze jurats i una cuina petita amb nevera, una cambra de bany, i una sala per a fumadors al pis de dalt. Només entrar, algú suggereix que ens presentem, noms i prou, faltaria més, que no som a l'Un, dos, tres...

Perquè no hi ha càmeres, si no pensaria que sóc en una mena de Gran Hermano o Show de Truman; cadascun dels jurats sembla triat per una mà invisible perquè siguem ben diferents els uns dels altres. Hi són representats els dos gèneres gairebé per igual, totes les edats compreses entre la trentena i la seixantena, i diria que tots els caràcters. D'una banda hi ha l'observador, que escolta molt i diu poc, que analitza què es diu i com s'actua, que rumia molt i defuig les baralles, la persona de qui menys coses sabem. De l'altra, hi ha l'extravertit, l'home que no en té prou en dir el nom, que ha de fer públic el seu currículum laboral i també l'amorós, però que va de bona fe, li agrada viure la vida i que no l'emprenyin. Hi ha qui, en canvi, sembla que ha nascut per emprenyar, com el setciències, mig metge mig enginyer, que per haver tastat tantes olletes creu que la veritat és a les seves mans i, sense adonar-se'n (espero), mira d'imposar-la a la resta. La creu d'aquesta cara (doncs, no es poden veure) la trobem en la Lansbury, amant de serials d'espionatge i novel·les policíaques, que creu saber-ne més que ningú del cas en qüestió i que hi pinta tota mena de trames, situacions i circumstàncies. També hi tenim un perfil Carl Von Linné, per allò de què, ja d'entrada, ens etiqueta a tots amb pseudònims segons els gestos, fesomia o explicacions donades. Entre homes i dones amb tant de caràcter, no hi falta el sense esma, que gira segons bufa el vent, que pregunta fins i tot què demanes tu per dinar, o el líder que vol ser-ho sense que es noti.

El cas no em suposa dubtes morals, que és el que més m'amoïnava. És clar com l'aigua. Del contrari, m'hauria acollit a la presumpció d'innocència, tu diràs, tens la vida d'algú a les teves mans i l'envies per error a la garjola, no gràcies!

13 de maig 2009

El jurat (dia 3)

2 en seguici

I arriba el dia. A les nou en punt, al Palau de Justícia. Me'l miro des de fora. És imponent, fa respecte, i l'avinguda Lluís Companys amb l'Arc de Triomf en potencia l'elegància. Feia tant temps que no trepitjava aquestes dependències. Recordo aquelles pràctiques d'estiu, aquell judici en què tots els periodistes s'abraonaven als advocats, el defensor i l'acusació particular, però també als familiars de l'acusat i la víctima. Recordo la insistència d'alguns periodistes per aconseguir "la decla" i alguns mètodes que ja aleshores em van semblar qüestionables, abusius, per la pressió que s'exercia a persones en una situació ben magra, per la tria de paraules que en boca d'uns podrien fer parlar els altres, paraules que no s'havien dit, que potser es pensaven, que eren ben lògiques, però que al capdavall no s'havien dit. Quan es va acabar la vista, càmeres i fotògrafs van agombolar-se als passadissos estrets del Palau, a l'espera que la policia sortís amb l'acusat, ben custodiat i emmanillat. Una situació en què, pel que vaig veure, tot s'hi val. Els bancs de justícia es convertiren en les millors talaies per captar la imatge.

Passes per l'arc detector de metalls, fora cinturó, fora rellotge, fora telèfon cel·lular, fora claus... L'etern etcètera dels aeroports i, tot i això, la màquina pita. Les sabates?! Res, et deixen passar, un mossos amables, gràcies, dic, ve pel jurat, em pregunten, sí, faig jo, molt bé, responen, passi cap al vestíbul, a la dreta, i allà ens comencem a acumular les trenta-sis persones candidates a jurat, citades pel judici que començarà en poc més de dues hores. Abans, un nou sorteig. Tots els nostres noms van a parar dins d'una urna, n'extreuen nou (la xifra d'integrants del jurat).

(L'u, el dos, el tres...) Mentalment, no deixo de repetir el meu nom (...el quatre, el cinc...) perquè seria tota una experiència fer de jurat i una responsabilitat (...el sis...) i un deure, és clar, i l'opció d'integrar el poder judicial per uns dies, també la democràcia ha arribat aquí (...el set!) espera, ho he sentit bé?, és el meu nom, han dit "set" i després el meu nom!

"Això no vol dir que ens agafin", comenta un dels nou elegits, que no vol formar part del jurat i afirma tenir molt clar què ha de dir a l'entrevista que ens faran individualment fiscal, acusació particular i defensa. I així ho fem, passem un per un de la sala de vistes número 2 a la sala de vistes número 1. La porta es tanca darrere meu i retruny. La sala és gegantesca, el sostre altíssim, tant com el d'una església, el rellotge aturat en una hora llunyana, a l'estrat hi ha cinc persones, el jutge al qual haig d'anomenar "su señoría", segons m'informen, la fiscal, les dues advocades de l'acusació particular i el defensor. La fiscal pregunta per la meva feina i la dels pares, l'opinió que em mereix la justícia (lenta) i la violència de gènere (una xacra, ara, dita masclista perquè es veu que només hi ha homes que maltracten dones o almenys són els casos que surten a la llum) i em pregunta si tinc alguna vinculació amb el sistema (cap ni una, gràcies). Per a les parts restants, "no hay más preguntas", una frase que es repetirà durant tot el judici.

A la sala del jurat ens acabem trobant tots. Dels nou, en recusen dos, és a dir que no els accepten, un dels quals era l'home que no volia formar-ne part. L'estratègia de carregar contra la justícia i criticar la discriminació positiva de la dona vers l'home en la violència masclista li ha funcionat. S'escullen dos membres més i els dos suplents. Jurem o prometem. Ja en som onze, esperem que amb pietat. Sis homes i cinc dones haurem de decidir si han quedat demostrats els fets que s'exposaran i la culpabilitat d'un home per un cas d'assassinat. Per sort, l'acusat ens ho posa fàcil el primer dia i s'inculpa ell mateix dels fets que els dies següents explicaran testimonis i pèrits. 

12 de maig 2009

El jurat (dia 2)

0 en seguici

Passen els dies. Ja ni te'n recordes que el teu nom és en una bossa, fins que t'arriba a casa la citació judicial. Impressiona trobar un sobre del departament de Justícia de la Generalitat a la bústia. I quan llegeixes "citació" i la paraula "assassinat", encara més.

La data en qüestió és llunyana, però fas el pas previ: comparèixer a l'Audiència Provincial de Barcelona, al Palau de Justícia, per a una primera entrevista, tot molt formal, nom, cognoms, professió... i aquí fem una parada. "Uf, no sé si t'agafaran, ets periodista i ni al fiscal ni a la defensa els agrada agafar periodistes, tampoc advocats o estudiants de dret, i ja em sap greu, perquè se't veu una persona formal amb coneixements, si fos per mi t'agafaria, i entenc que a vosaltres, els periodistes, us deu fer molta gràcia això de fer de jurat popular, per viure l'experiència i això..."

El punt següent són les coneixences. D'una llista de noms, et demanen si coneixes algú. La meitat dels noms són en àrab, uf, no, com m'han de sonar?, i els següents són d'advocats, testimonis i pèrits. Molt bé, el tràmit ha acabat, ara fins el dia de la citació.

11 de maig 2009

El jurat (dia 1)

2 en seguici

Dels milions de ciutadans de la demarcació de Barcelona, se n'escullen uns quants i els noms van a parar a la bossa de possibles candidats a jurat popular per un període de dos anys, 2009 i 2010. Justícia t'ho fa saber per carta i et recorda que és un deure ciutadà. Per a que et quedi clar t'adjunta un llibret i un telèfon de consulta. Ara, espera a que et truquin...

Related Posts with Thumbnails