Aigües remogudes

El canvi ja s'ha produït: A per B. És talment com si algú hagués obert la comporta d'un gran embassament i, tot d'una, aboqués tota l'aigua en un rierol gairebé eixut. Les aigües tranquiles, a penes inexistents, estan més remogudes que mai i jo me les miro, dira rere dia, des del pont d'en Simon i en Garfunkel.

Tothom anhela saber què passarà, qui substituirà C, si D marxarà, o si E rebrà el càrrec de la seva vida. De sobte, tothom resta a l'aguait, demostrant una paciència difícil de portar i amb un posat de falsa indiferència. Les mirades s'han tornat silencioses, distants, analítiques. Qualsevol relaciona amb fils imaginaris les possibles trames d'una història que tot just s'està reescrivint.

Ara, més que mai, t'adones del gran teatre de Shakespeare: els "progres" desvelen el seu comformisme quan veuen trontollar la seva estabilitat, qui pot grimpar localitza mentalment aquells que li poden fer ombra, alguns busquen aliats en converses somortes mentre amaguen el punxó rera la mitja lluna opaca.

Quan les aigües es remouen, el millor que pots fer és pujar fins al pont d'en Simon i en Garfunkel. Allà m'estic jo. Me les miraré des de la llunyania, fins que els remolins s'esvaeixin i el torrent torni a ser un riu mig eixut, calmós, flonjo.

Tocada del bolet

A la línia A del metro que va de Manhattan a Brooklyn, hi ha una dona que podria haver-se fugat ben bé d'un manicomi. D'entrada, entra al vagó espitosa, amb un posat que ja crida l'atenció, tota tensa, ella, tibada i amb una ganyota d'enuig a la cara que no se li'n va. Camina de pressa fins al final del vagó i s'asseu. Calla. Rumia. Alguna neurona dins del seu cap barrina. Tot d'una, exclama alguna cosa incomprensible (haig de dir que tal com parlen aquí, amb la patata a la boca, tot em costa d'entendre) a la jove afroamericana que tinc davant. La noia ni se n'adona perquè porta l'iPod connectat. O es fa la sorda, que també pot ser. Li indico amb el braç que la demanen. Aleshores, l'altra li crida més fort, que vol saber alguna cosa d'una parada. Ningú dels que som allà sabem la resposta. Ella que sí, s'aixeca, branda el paraigua i alça la veu per dir "fuckin". També fa un gest de ràbia amb el puny apretat mentre mou el braç, replegat, cap avall. Se'n va.

La gran poma

Nou anys després de trepitjar-la per primera vegada, em pregunto què tenia aquesta ciutat que tant em va encisar i que ara no trobo. Era més jove, la tenia mitificada. Era (i és) tot un referent cultural, un pilar de l'economia i les finances, i ja està? Tret d'imatges singulars que per primer cop deixes de veure a la pantalla gran per veure-les per tu mateix, què més té que no tingui qualsevol altra gran ciutat com Madrid, Barcelona o París?

Des de la finestra de casa, he vist ploure "cats and dogs". L'anomenat manetes del bloc d'estudiants va venir fa un parell de dies; deia que hi havia una fuga d'aigua uns pisos més amunt i que havia de fer no sé què. Com que, de la missa, no n'entenia més de la meitat, el vaig deixar fer.

La ciutat està plagada de turistes (molts catalans i espanyols, també alguns francesos i italians). Te'ls trobes a les zones més turístiques: als peus de l'Empire State, al Madison Square Garden, al Battery Park... Però deixes de veure'ls quan surts d'aquí i t'endinses als barris més genuïns. Al final, aquests barris, acaben sent tots iguals: grans avingudes o carrers de voreres prou amples perquè hi circulin persones i bicis i patinadors, tot i que les bicis i els patinadors van per la calçada, amb els cotxes i en contra sentit, i la gent parla sola, als semàfors fan exercici i coses estranyes, i les cases, tret de les de ferro forjat i les senyorials, són més aviat lletjotes. Al final tot és ciment i gent. Quin aclaparament!

Pèrdua de fe

Per què dir "adéu" quan pots dir "fins després" i posar data a aquest "després"? Això és el que vam pensar tots sis quan, fa dos anys, haguérem d'acomiadar-nos als controls de passatgers d'un aeroport llunyà. Separats per l'oceà Atlàntic no volíem deixar que el temps passés en va i refredés la bona sintonia. Per això vam fer un pacte: cada dos estius ens trobaríem en algun racó de món.

No en vam tornar a parlar, fins fa un any. Semblava que la idea ens engrescava a tots per igual, però després d'un llarg procés per tramitar visats, aconseguir bitllets i altres qüestions que no vénen al cas, la situació va capgirar-se. Cadascú va muntar-se el seu viatge particular i una maleta on no faltava res més que el diàleg o l'esforç per dialogar.

Mires de ser comprensiu, de justificar els motius del silenci però, al final, quan tots els intents han resultat infructuosos, et vénen al cap paraules com "desídia" i "desinterès". Perquè et sents tan malament quan t'adones que comences a perdre la fe en les persones?

(Sobre)Visca Barcelona!

És un acte de precampanya? Un robatori encobert d'1,7 milions d'euros? Una burla al ciutadà? Totes tres! L'Ajuntament de Barcelona s'ha lluït de ple amb el darrer espot. A la televisió i al carrer, hem d'aguantar com un seguit de cares benevolents i suposadament felices (perquè és una felicitat comprada a cop de talonari) espeten als quatre vents i amb orgull un "Visca Barcelona!" de doble cara.

La primera cara ens diu que tots els qui llencen la proclama han aconseguit viure a Barcelona. Tota una proesa, tal com està el sector immobiliari i el panorama econòmic. Diuen que viuen a Barcelona, però no ens diuen com, si ho fan sota un pont, a casa els sogres, amb els pares, amb vuit companys de pis o en un llit calent (pagant per hores la flaçada i el coixí).

L'altra és la cara de l'orgull. Aquí és on veig més que la felicitat és fictícia i el sobresou, real. Enarboren la Barcelona de marca, "la millor botiga del món", la Barcelona "cool" i "fashion" alhora, la Barcelona de façana "posa't neta", rere la qual hi ha els treballadors que amb resignació llencem una altra proclama: (sobre)visc a Barcelona! Doncs, això, una façana. Ara, digues, on queda l'ànima?

L'administrador (3)

No perdo l'esperança en topar-me amb un administrador de finques decent. Per ara, no ha estat el cas. Fa uns dies, vaig trepitjar una delícia de pis, en un barri tranquil, assolellat i ple de comerços. Hauria signat si no fos perquè no hi havia cuina ni conducció de gas ciutat. Li faltava, doncs, una cuina elèctrica, tapar totes les esquerdes dels marcs de les portes amb guix i una bona pintada.

Tanmateix, vaig optar per visitar la seu de Finques Vaca, per negociar l'estalvi d'alguns mesos si jo m'havia d'encarregar de les reformes. Quan els ho vaig comentar, a sobre, van tenir la gosadia, d'assegurar que desconeixien l'estat de l'immoble que tenien a catàleg, que parlarien amb la propietària i que em dirien alguna cosa aquella mateixa tarda.

No hi va haver cap més trucada. Ni aquella tarda, ni els dies següents. Suposo que algú de la desena d'interessats s'avindria a quedar-se la casa tal com estava, sense exigir condicions. Començo a entendre de que va el negoci. Començo a entendre perquè la gent, quan deixa un pis de lloguer, s'emporta les canonades...

L'administrador (2)

Pues sí, claro que tenemos algo. Mira, ¿qué te parece esto: 25 metros cuadrados, exterior, con ascensor, reformado, para entrar a vivir, por sólo 625 euros al mes? Ah, ¿que lo encuentras exagerado? [Per dir alguna cosa abans que insultant, lamentable, vergonyós, irrisori o demolidor.]

L'administrador (1)

Hola, ets tu qui ve a veure el pis? Molt bé, som-hi, doncs. Està força bé.

[Soroll de reparacions.]

No, no fan obres al bloc, és aquí al davant. Té una cuina menjador i és exterior.

[Més soroll de reparacions.]

Obres? Sí, bé, aquí al costat, sembla que sí, bé, però deu ser momentani. La pressió de l'aigua? No, haig d'obrir la clau de pas, ja va. Però funciona. I, la caldera [atrotinada, fa tot l'especte d'estar a prop de la jubilació], també. Ah, no, no hi ha gas, tot va amb bombones de butà, però això no és problema [ho diu l'administrador que és qui no hi ha de viure].

[A l'armariet de la cambra de bany hi ha un tub de pomada regalimós i llardós, que fa fàstic.]

Quanta gent hi ha de viure? Ah, doncs, ja n'hi ha prou, no? No cal demanar més! [cras error, el de jutjar, quan el que ha de fer és vendre].

Nit de cultura i ratpenats

La nit de la cultura a Barcelona ha estat un èxit. Només calia veure les riuades de gent d'una banda a l'altra de la muntanya de Montjuïc, els autobusos llençadora plens a vessar i nombrosos usuaris del bicing exasperats davant la manca d'aparcaments, sense saber què fer amb el vehicle de l'Ajuntament. És un aspecte a millorar, però no tinc cap mena de dubte que una nit com aquesta cal repetir-la. Si els museus públics no poden ser gratuïts com a Londres, o "a la voluntat" com a Nova York, si més no (sobretot quan ens escanya la crisi econòmica) que tinguem una nit cultural al mes.

Cultura a banda, també ha estat la nit de la rata-pinyada. Bacardi ha organitzat una festassa sense escatimar-hi gens. La sala gegant era l'Estadi Lluís Companys; els showmans, Comediants i Fura; la beguda, mojitos (tot i que no han encertat la fórmula) i la música, discjòqueis diversos. De fet, cap a la mitjanit, després que el ratpenat de la Fura ha desplegat les ales (per una vegada, l'han encertat), ha començat a sonar aquest tumba-tumba que tan agrada a la majoria.

Aleshores, he pensat que l'Ajuntament de Barcelona no ha de gastar-se els diners en nous parcs zoològics (ara que estem en crisi, en vol fer un de marítim) ni molt menys en muntanyes russes (salvem les alzines centenàries de Collserola!), quan disposa d'una fauna tan embogida a les nits. Des d'una Paulina rossa poca-cosa amb acompanyant VIP mira-aquí-estic-jo, fins als reductes humans que ha deixat el festival de la moda urbana "Pa i Mantega". Ulleres de sol per quan no hi ha sol, faldilles tipus cinturó i talons altíssims per acabar amb lumbàlgia (és el sacrifici que fan algunes).

Ahir m'explicaven que en aquests esdeveniments les veritables festes es munten a la cambra de bany, però quan he descobert les desenes de cabines polyclean, he arribat a la conclusió que de festa secundària, avui, ben poca. Així que aquest capítol queda per a futures ocasions.

Avui, ja es pot!

Probablement, ningú més que jo i algú del meu entorn familiar podrà entendre el títol de l'escrit. Deixem-ho en què fa molts anys que quatre temes dels Electric Light Orchestra formen part de la meva discografia predilecta i "Livin' thing" n'és el primer. I que molts anys després de escoltar-los (i taral·lejar-los) al radiocasset d'un Renault 5, primer, un Citröen LNA, després, un Citröen Saxo, de curta vida, i un Volkwagen Polo, finalment (que consti que cap dels cotxes m'ha pertangut), després de tot això, va i se'm presenta l'oportunitat de conèixer-los. Bé, de conèixer la banda regenerada amb només tres integrants de l'ELO original. És un dels avantatges del periodisme, que, si et deixen, et fiques per arreu.

De totes maneres, la idea que m'havia fet inicialment va anar amotllant-se a les exigències del guió dels representants, que no dels representats: no hi haurà entrevista i només et deixem gravar els dos primers temes. D'acord. Com a persona, m'està bé; almenys, tastaré l'aire d'una nit dels 70. Però, com a periodista, ho trobo nefast, encara que, no et queixes, fas la teva feina, tan bé com saps, amb el material del qual disposes i llestos (perquè, de material, ni informació de la banda actual ni del repertori, amb els noms escrits a la invitació se suposa que m'havia de conformar).

Això fins que algú digui "fins aquí hem arribat", com ja comença a passar. Internet és una eina excel·lent per a l'opinió, la denúncia, la lloança o la reflexió. Hi descobreixo cròniques cada cop més personalitzades, que ratllen el diari personal, i m'està bé, perquè són planeres i pròximes. Però no només la veritat subtil i respectuosa salta als webs; els mitjans tradicionals també canten. Un exemple, amb els Radiohead. Primer, van dir que no deixaven enregistrar res del concert de Barcelona, l'únic de l'Estat espanyol, i avui, de cop i volta, diuen que sí, però que només dos temes. Sinnead O'Connor, una de les "únicas" del Palau de la Música, va fer el mateix, va limitar els temes, però com a mínim va fer una roda de premsa.