Nou anys després de trepitjar-la per primera vegada, em pregunto què tenia aquesta ciutat que tant em va encisar i que ara no trobo. Era més jove, la tenia mitificada. Era (i és) tot un referent cultural, un pilar de l'economia i les finances, i ja està? Tret d'imatges singulars que per primer cop deixes de veure a la pantalla gran per veure-les per tu mateix, què més té que no tingui qualsevol altra gran ciutat com Madrid, Barcelona o París?
Des de la finestra de casa, he vist ploure "cats and dogs". L'anomenat manetes del bloc d'estudiants va venir fa un parell de dies; deia que hi havia una fuga d'aigua uns pisos més amunt i que havia de fer no sé què. Com que, de la missa, no n'entenia més de la meitat, el vaig deixar fer.
La ciutat està plagada de turistes (molts catalans i espanyols, també alguns francesos i italians). Te'ls trobes a les zones més turístiques: als peus de l'Empire State, al Madison Square Garden, al Battery Park... Però deixes de veure'ls quan surts d'aquí i t'endinses als barris més genuïns. Al final, aquests barris, acaben sent tots iguals: grans avingudes o carrers de voreres prou amples perquè hi circulin persones i bicis i patinadors, tot i que les bicis i els patinadors van per la calçada, amb els cotxes i en contra sentit, i la gent parla sola, als semàfors fan exercici i coses estranyes, i les cases, tret de les de ferro forjat i les senyorials, són més aviat lletjotes. Al final tot és ciment i gent. Quin aclaparament!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada