5 hores segrestats al tren

M’imagino que la gran bèstia ferroviària s’ha volgut venjar de la nostra incursió informativa d’ahir a les seves tripes, perquè avui Renfe torna a fer de les seves. Quan passen cinc minuts de les onze, un Catalunya Exprés deixa enrere l’Estació de Sants. Tres quarts d’hora més tard redueix considerablement el ritme de la marxa per aturar-se definitivament, això sembla, al nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders. Passen molts minuts fins que la companyia, amb tota la ironia del món, informa els passatgers: “Señores pasajeros, les informamos que estamos parados por una caída de tensión entre Sant Vicenç y Torredembarra. Próximamente les daremos más información.”

Aquesta és la megafonia d’en Víctor Morlán i d’aquell CECOF que dirigia? Perquè, clar, el sistema ja el tenim, però cal que a darrere hi hagi professionals capaços de tranquil·litzar els viatgers i anar més enllà de l'evidència.

Molt bé, és hora d’avisar els mitjans. Truco els companys de redacció de cap de setmana per si volen esbrinar que coi ha passat. Més tard, ells mateixos m’expliquen més coses que no pas Renfe als viatgers. Resulta que no hi ha electricitat en el tram afectat pel temporal de vent (en aquest país les coses són així: només cal una mica de vent, neu o pluja per alterar l’ordre de les coses); la companyia ha decidit desviar els trens i enviar autocars.

Una noia que sent la conversa no té vergonya a preguntar-me què m’han dit. Li ho explico i la veu corre de boca en boca. És trist i ridícul que el vagó s’hagi d’assabentar de tot plegat per una trucada.

El revisor passa i no es lliura d’una bona escridassada i, fins i tot, d’una amenaça d’arribar a les mans. Ja se sap, de gallets fatxendes amb ganes de sarau el món n’és ple.

A la una tocada, el tren segueix al mateix lloc però l’empipamenta col·lectiva discorre per vies i catenàries; almenys ara sabem que els qui van a Torredembarra ho faran en autocar i la resta en tren, si arrenca, per Valls, Picamoixons, Reus i Tarragona.

La porta automàtica s’obre i entren dos homes amb americanes grises, corbata i camisa clara. Una noia rossa els pregunta per la ruta a seguir, abans de llegir la filigrana “evangelista” a la butxaca de la jaqueta. Un dels homes respon amb calma el que ja sabíem i continua avançant. Quan desapareix, no només la noia rossa esclafeix a riure, ho fa mig vagó!

A quarts de quatre el tren, que ja ha deixat enrere Roda de Barà i Valls, s’atura en una cingladura frondosa i humida a l’altura de Picamoixons. Tot d’una entren dos revisors i no un. Com sempre, cridòria i protestes. El de rang superior exclama: “això és el que passa quan algú estira l’anella de l’alarma”. Unànimement: “el que faltava!”

El periple acaba a les quatre a Tarragona, cinc hores després de deixar Barcelona i tres hores més tard de l’hora prevista d’arribada a Tortosa. Però a la capital del Baix Ebre me n’hi vaig en cotxe, perquè tinc aquesta sort, que em venen a buscar, perquè tinc gana i Renfe no s’ha dignat ni a convidar el passatge a entrepans (ni tant sols han preguntat si algú s’havia trobat malament) i perquè ja en tinc prou de txu-cu-txu. La setmana vinent, ja reclamarem i denunciarem el que toca.

Per què costa tant parlar amb Renfe?

De nou, el personal de Renfe no s'està de posar pals a les rodes de l’engranatge informatiu. Els guardes de seguretat semblen divertir-se d’allò més quan toquen el xiulet i ens ordenen que deixem de gravar, fins que veuen el permís signat per la companyia, és clar.

Però per fatxenda, el tros de quòniam de revisor que no vol que parlem amb cap treballador. Insisteix que no podem fer-ho, malgrat llegir-li diverses vegades què diu el permís de rodatge: podem entrevistar passatgers i personal sempre que s'hi adiguin. Per tant, ell no és qui per coartar la llibertat de paraula dels companys.

El que m'exespera de debó és un tercer individu, també revisor, que es queixa de què l'hàgim gravat, tot i ser un més de l’escenari (estació amb gent i rètols lluminosos) i estar d’esquena. La nostra paraula li serveix de ben poc; més aviat, busca brega. No li'n donem el gust. Per professionalitat, no per ganes. No vull malmetre la imatge de la professió, a banda de què mai no sobra el temps quan et dediques a això.

Com els de Valldaura

Plou. És una delícia quan plou. Sempre m’ho ha semblat. Deu ser que va amb el caràcter; a mi la pluja sol posar-me de bon humor, per la nostalgia a la qual ens aboca i la poesia que comporta. L’escena plujosa és d’una bellesa subtil i delicada que cal saber trobar. Darrera l’aparent grisor del paisatge s’hi amaga una gamma cromàtica d’una tonalitat accentuada i d’una brillantor pròpia dels cabarets. L’escena emmiralla objectes i en desdibuixa els traços que els definien. El moviment es torna lent, mentre que la immobilitat sembla que s’accelera.

L’ascensor s’atura, de baixada, al segon pis i hi puja una veïna i el gos. No para de ploure, murmura, la pluja ens esguerrarà el cap de setmana. Dona, li dic, ja tocava. Però ella torna a insistir amb el paper de víctima. M’explica que el cap de setmana havien organitzat un campionat amb els nens de l’escola i que l’hauran de suspendre a causa de la pluja per segona vegada. Aleshores, proposa que plogui a les nits i de dilluns a divendres. Està clar que mai no plou al gust de tothom, faig, però, per a mi, ja pot seguir-ho fent. A veure si ens hauran de donar una lliçó els de Valldaura que, com fa la dita, sempre la deixen caure.

Renovar-se o morir

Sap greu trencar una relació de gairebé quinze anys i deixar al calaix de l'oblit una inseparable companya de viatge. Però el temps no es detura i el canvi ens revoluciona gairebé de forma exponencial. La prenc entre les meves mans i me la miro bé. És tan perfecta i es manté tan bé! Perquè l'hem de relegar a les vitrines de museu? Doncs perquè ara gairebé tothom treballa en formats digitals i els preus els donen la raó. És així.

La vaig estrenar a les Terres de l'Ebre i, al cap de ben poc, va fer el gran salt cap Atenes i el Peloponès. Tots dos, la réflex Canon EOS 1000FN i jo, fosos en un de sol, vam rendir-nos als peus de l'Oracle, vam captar l'essència de milers d'anys d'Olimpíada, les roselles esdevenien el contrapunt d'un temple desfet i al mar que envoltava les illes Aegina, Idra i Poros s'hi perfilaven diamants.

Vam seguir cap a la Madrid desconeguda, ciutat renovada i d'història adolescent, al costat de la vetusta Toledo. La va seguir Londres i, uns estius més enllà, hi tornàvem. A més, vam transportar-nos a temps remots, a la prehistòria a Stonhenge i a l'auge de l'Imperi Romà a Bath. Gal·les, Oxford, Cambridge... Un nou salt, aquest cop cap al renaixement italià des de Venècia fins a Capri i Pompeia, després de torçar-nos a Pissa, torrar-nos de Siena, caure en l'embruix de Florència i perdre'ns a Roma. El 1999, vam arribar at the Top of the World, dues torres que dos anys més tard deixarien de ser-hi.

Potser Nova York va ser el darrer viatge d'una càmera a qui ja pesen els anys, tot i que es manté intacta. La seva germana compacta digital Powershot-no-sé-què-més li va robar l'oportunitat d'estar-se a l'Alhambra, recórrer els carrers de Santa Cruz a Sevilla i abeurar-se a la tasseta platejada. Tampoc va grimpar fins a l'Aguille du Midi, a tocar del Montblanc, ni va seguir les marees cícliques a la Concha donostiarra. Arriba l'hora de tornar al món reflex, aquest cop digital, i debatre'm en el dubte hamletià de si Nikon o Canon?. El que tinc molt clar és que, megapíxels a banda, vull un factor de conversió d'un 1,6 com a màxim i com més a prop de l'1 estigui millor. El debat està obert.

Una nit a l'imperi Roures

M'agraden els dies que no saps com acabaran, aquells en què algú et sorprèn i canvia la teva rutina, sempre que el final, la sorpresa i el canvi siguin del meu agrat, és clar. I el dia d'avui ha acabat en un dels nous gratacels de la ciutat: el nou edifici de la factoria Imagina, que lidera Jaume Roures.

La sala de festes, que tenia tota la pinta de ser un magatzem, era un bullici de gent amb més tirada a la cinquantena que a generacions posteriors. Mentre la vocal d'El sueño de Morfeo feia mans i mànigues perquè el públic català bellugués l'esquelet (ho aconseguiria amb prou feines amb el darrer), una autoritat ha fet la passejada protocolària, ha saludat a qui havia de saludar i ha marxat per on havia entrat, seguit de l'escorta i, una mica més enllà, la dona, de morros.

Ara, la vocal del grup de música arrencava algun esgarip prescindible de més d'un gallet del públic que s'ha animat a pujar a l'escenari (per allò de "porque yo lo valgo") i als seus peus, una colla de postissos i postisses, cridant i rient, amb una copa a la mà, fent contactes per interès i falses amistats. Si hagués hagut de trucar algú, tenia molt clar a qui: els Caçafantasmes.

Però a la terrassa de la quinzena planta, la fauna no tenia res a envejar als de baix. Cinc lloques de la quinta de mons pares, totes repintades i repentinades, tocades i posades, escatainaven perquè ningú ocupés la meitat nord de la terrassa, que s'anaven a fer una foto amb les lletres de "mediapro" a darrera seu. I abans que s'obrís l'obturador, les cinc alhora han cantat amb afinació mediocre un "condeciiiiito" que volia passar per un "lluís" o un "patata" d'allò més "fashion".

Tot seguit, han vist en Roures que passava per allà com qui no vol la cosa i li han cridat: "Jaume, vine!". I ell, amb un posat falsament modest, ha fet: "No, no, que a mi se'm té per un home seriós i perdria la meva reputació". Al final, s'hi ha acabat posant i elles, sense cap mena d'afinació, han acabat per donar la nota.

Fugint d'aquell vodevil, he deixat que els meus ulls es perdessin entre milers de pampallugues. Les vistes s'ho mereixen. Això i els mojitos ha estat el millor de la vetllada. No he trigat a marxar. Després de fotografiar mentalment quatre postals nocturnes per a cada punt cardinal, he agafat la bicicleta i he recorregut mitja ciutat, mentre deixava enrere les prostitutes de l'estació del Nord, persones amb la mona sobre, parcs franquejats per intrèpids i aromes de mimosa.

Un dia de llibres!

Sant Jordi hauria de ser un dia festiu. Cada any arribo a la mateixa conclusió i, per més que ho comento amb els del voltant, tot segueix igual. M'atreveixo a dir que és més festiva la Diada de Sant Jordi que la mateixa Diada. I, ara, que ningú se m'ofengui, les coses com siguin. Per començar, l'11 de setembre no tothom sap per què se celebra, en canvi, la majoria sap que avui és el dia dels enamorats a Catalunya i que per això es regalen roses i que també és el dia del llibre i que per això es regalen llibres. Així que, si els qui trien el calendari festiu dels catalans em llegeixen, sisplau, pensin-s'ho una altra vegada de cara a l'any vinent i pemetin que tots gaudim del mateix privilegi que alguns oficinistes que avui disposaven de la tarda lliure.

No compraré cap més llibre al quiosc. Perquè quan m'han regalat El niño del pijama a rayas, m'he dit, demanaré que me'l canviïn en català, però no el tenien perquè són així, són un quiosc i un negoci petit i familiar com el seu no es pot permetre la despesa d'aquirir els exemplars en dues llengües (i també perquè són més del castellà que del català). No m'han ofert canviar-lo per algun altre ni molt menys retornar-me l'import o fer-me un val com es fa a les grans llibreries. Dissabte i diumenge que ve hauré de buscar un altre quiosc on comprar el diari.

Compraré en aquella llibreria. Una vegada al centre, he anat a buscar La néta del senyor Linh de Phillippe Claudel, L'últim patriarca de Najat El Hachmi i La lladre de llibres de Markus Zusak. A més, coneixent la història del noi del pijama de ratlles del quiosc, me l'han canviat per l'edició catalana. Encara queden persones al món!

S'hauria de tallar el passeig de Gràcia al trànsit rodat. No es fa per la Mercè, quan organitzen el passeig de les persones? I, doncs, que no és Sant Jordi un dia perquè les persones passegin? Vist l'eixam que brunzia pels laterals de l'esmentat passeig, he optat pel del costat. La Rambla Catalunya sí que gaudia d'un dia sense cotxes. Malgrat l'aglomeració, tots disposàvem de més espai per tafanejar parades. Però entre les parades de llibres...

Poca presència del llibre infantil. Està clar que els editors van a la venda segura. Tots els mediàtics estaven estratègicament col·locats, ben a la vista, incitant al consum fàcil. Hi vaig caure un cop, amb un llibre del Saramago que ha acabat florint-se a la lleixa, i des d'aleshores que no he ensopegat més amb aquella pedra. Ara, em faig la meva llista durant tot l'any, a partir de les recomanacions d'amics i companys, i quan arriben les dates senyalades, sé el que vull.

Najat, encantadora. Poc em pensava que cap al final del dia, a quarts d'onze, coneixeria la Najat El Hachmi, entre bambolines per entendre'ns. Com havia fet durant tot el dia, l'escriptora sortia d'un lloc per anar cap un altra banda on ja l'esperaven. No tenia gaire temps, però sí un parell de minuts per signar-me el llibre i intercanviar algunes paraules (ets d'Olot?, no, el teu parlar m'ho recorda, tu sí?, sí, hi he viscut molts anys de la meva vida, com ha anat el dia, aquest primer Sant Jordi?, molt bé, i això de signar llibres?, em sorprèn veure que hi ha gent que s'espera i fa cua perquè li signi...).

Íncipits

Hi ha molts tipus d'esquer. Tants com peixos al mar.

«Les plantes, per exemple, no veuen cafè amb llet. No els agrada el cafè amb llet, a les plantes, o a les flors, o als arbres. Als ocells tampoc. A mi sí. Jo de vegades em prenc el cafè amb llet sense respirar. Tota la tassa. Aquest és un rècord que jo tinc. Potser sóc l'únic al món que té aquest rècord.» (Vredaman, d'Unai Elorriaga.)

M'encanta aquest íncipit, per la simplicitat i l'aire de confiança. M'imagino el nen protagonista explicant-me les seves impressions amb un to de confidència. Al cantó oposat, dos començaments sorpresius, que no volen deixar-nos indiferents.

«No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s'ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m'he despertat, m'he trobat que m'havia convertit en ma mare.» (Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers.)

«Als contes de fades, les bruixes sempre duen uns barrets negres ridículs i capes negres, i van muntades sobre el pal d'una escombra. Però aquest no és un conte de fades. Aquest tracta de bruixes de veritat.» (Les bruixes, de Roal Dahl.)

També Salinger es dirigeix directament al lector, a un possible lector que llegeix les anotacions del protagonista, un personatge que d'entrada percebem rebel.

«Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això.» (El guardià dels camps de sègol, de J. D. Salinger.)

Hi ha qui prefereix situar el receptor al lloc dels fets. Descriure el moment i les persones. Un cop presentada l'escena, és el torn de l'acció.

«Als límits d'un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El nom del poble era Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. Aquesta gent sabia, vagament, que al món exterior hi havia coses anomenades ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs i diaris, però no en tenien coneixença directa, i tot plegat els interessava tan poc com el que fes o deixés de fer la lluna.» (Un assassinat, un misteri i un casament, de Mark Twain.)

«L'avinguda Cours-la-Reine estava deserta. El silenci profund dels dies d'estiu impregnava les verdes ribes del Sena, els vells faigs podats que començaven a allargar les ombres cap a orient, i el blau encalmat d'un cel sense núvols, sense un alè d'aire, sense amenaces ni somriures. Un vianant que venia de les Tulleries dirigia lentament els seus passos cap als turonets de Chaillot.» (Els altars de la por, d'Anatole France.)

«Mai no se sap quan caurà el cop. Quan vaig veure per primera vegada en Rollo Martins vaig escriure aquesta nota per als meus arxius policials de seguretat: "En circumstàncies normals, un beneit jovial. Beu massa i pot causar conflictes. Quan passa una dona pel seu costat, alça la vista i fa algun comentari, però em fa la impressió que l'assumpte no li interessa".» (El tercer home, de Graham Greene.)

«Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell.» (1984, de George Orwell.)

«Un nen molt petit, dret sobre una pila de grava, defensava l'honor de Rum Alley. Tirava pedres contre tot de marrecs cridaners de Devil's Row, que corrien embogits al voltant del piló i l'apedregaven. La seva corona infantil estava lívida per la ràbia. El seu cosset es contorsionava quan proferia gruixuts i sanguinaris renecs.» (Maggie, una noia del carrer, de Stephen Crane.)

«En temps remots, remots, quan els homes parlaven encara moltes altres llengües, ja hi havia, als països, ciutats grans i sumptuoses. S'hi alçaven els palaus de reis i emperadors, hi havia carrers amples, carrers estrets i carrerons intricats, temples magnífics amb estàtues d'or i marbre dedicades als déus...» (Momo, de Michael Ende.)

Interferències subterrànies

El jove del Segrià està ben eufòric després d'un partit que intueixo que ha estat gloriós. "Aquell moment en què tu has caigut i allavontes t'has aginollat i has mirat a l'àrbitro...", comenta al seu interlocutor amb un to ascendent que capta l'atenció de mig vagó. L'altre, al seu davant, fa un posat mig mermat quan el primer se li abalança tot eixelebrat per comentar-li, sense abaixar el to, que "allà a la dreta n'hi ha dues que estan per sucar-hi pa".

El segon manté el posat tòtil i respon amb monosílabs mentre el del Segrià prossegueix amb estratègies alimentades per la testosterona dels divuit anys. "Tu te'n quedes una i jo l'altra, m'és igual quina vulgues, mos les enduem a casa", i segueix: "T'has fixat en aquella altra, més feeta. Per l'aspecte de les mans, així finetes, podria ser un home convertit o d'aquelles que no saps bé què és".

Ara el lleidetà esmenta un concert que es va fer a Agramunt. Les seves frases s'intercal·len entre les les línies de "Los calígrafos", de Sergi Gros, i també enmig de l'estrofa que Amy Winehouse em canta a cau d'orella.

"Los túneles de lavado..."

"Ec, que si jo tinc festa i porto algú a casa, no vol dir que tu haigues de dormir amb algú altre..."

"...eran mundos subacuáticos donde nuestro Renault..."

"Ni tampoc que no pugues dormir, m'explico?"

"...se transformaba cada viernes en un batiscafo amarillo."

Lluny d'assemblar-se al submarí groc dels Beatles, el vagó de metro s'atura al centre de la ciutat. Les dues noies de llargues cames i d'una finor exquisida, una d'elles oriental, s'aixequen i en baixen. En aquell instant el del Segrià s'emvalentona, ara que el vidre el protegeix de les noies, i crida: "Tengo sitio en casa!" Elles ni el senten. Ell canvia de conversa com qui res i segueix omplint el silenci que guarda el seu company. Al conte de Gros, un pare escup sang, una mare plora, el món s'atura per moments i reapareixen les bèsties marines.

Els dos grans escombren els petits

La bipolarització en la política estatal és la gran victoriosa de la nit electoral del 9 de març. Zapatero ha estat reelegit amb 169 escons, cinc més en comparació als comicis anteriors. El mateix nombre de diputats ha guanyat el principal partit de l'oposició. Ras i clar: els populars, amb 153 escons, també han guanyat, ja que a més han escurçat distàncies amb els socialistes. Això deixa només 28 escons dels 350 del Congrés dels Diputats a la resta de partits: un trist 8%!

Això denota que la política espanyola s'acosta al model americà on impera el bipartidisme a les urnes i també als debats televisats, en detriment dels grups minoritaris i de les minories ciutadanes que els donen suport. Alhora, aquests partits solen tenir unes arques més modestes, de manera que no poden finançar-se grans campanyes de màrqueting a base de fragàncies exclusives ni cerimònies xamàniques al ritme d'un tabal.

Els partits petits hi surten perdent. Uns més que d'altres. ERC perd un 62,5% de pes polític a la Cambra Baixa, en passar de 8 a 3 diputats, a més de grup parlamentari propi (no arriba als 5); mentre que Izquierda Unida (o ICV, que ve a ser el mateix) decreix un 60%, ja que passa de 5 a 3 diputats. Per la seva banda, CiU guanya un diputat i se situa, amb 11, com una força catalanista de contrapes, a no ser que PSC faci un cop de cap i decideixi escindir els seus 25 escons del PSOE i constituir un grup parlamentari propi, el socialisme català de veritat.

Tot i l'1,78% de vots nuls i en blanc, la democràcia ha triomfat per damunt de qualsevol eslògan o bandera. Almenys, així ho avala l'elevada participació, d'un 75,3%, que es manté respecte els polèmics comicis de fa quatre anys, quan fou d'un 75,6%. Aquesta és la millor victòria; la bipolarització, una derrota.

El plagi de l'Avui

No me'n sé avenir i alhora estic que no cabo en mi mateix: l'Avui m'ha publicat una notícia! Resulta que he decidit mirar-me els diaris digitals abans d'anar a dormir i això que llegeixo un titular de l'Avui i em dic "ves per on que és quasi clavat al teu".

Aleshores, començo a llegir l'entradeta i, calla, no és igual a la meva? Així que vaig i comparo les dues notícies i, sí, són exactament iguals. Llavors, em dic, clar, aquests de l'Avui s'han degut pensar que un copia els teletips d'agència tal com arriben i no, un se'ls llegeix i mira d'explicar-ho d'una manera clara, entenedora, sense voler atapeïr amb palla ni paraules sobreres la informació que vol donar; i com que les notícies no van signades, doncs, suposo que tant els és fer un "copiar i enganxar".

Han signat la informació com "agències", però l'evidència em diu que d'agències res, que d'un "menda" sense nom, sí. De totes maneres, per soprenent i còmic que sembli, és alhora lamentable. Sobretot, quan l'Avui és el diari que has vist a casa de ben petit.