Un bon viatger ha de saber —com afirmen els nutricionistes— que l’esmorzar és l’àpat més important del dia, perquè mai no saps quan t’aturaràs a fer el següent. Jo, que ho sé, endrapo com un britànic dolç i salat, mirant molt de passada la premsa local que per ser dissabte adjunta un magazín.
Els Transportes da Regidão de Lisboa són molt més assequibles i ecològics que a Barcelona, però més vells. Bus, metro i tramvia a la ciutat i ferri a l’estuari del Tejo. M’hi desplaçaré durant tres dies i hi ha una targeta combinada per uns deu euros, amb opció de recarregar-la. La banda magnètica obre les portes del suburbà, tant a l’entrada com a la sortida, i això fa que difícilment s’hi coli algú. Em sorprèn que Barcelona —tan moderna que vol ser— no disposi d’aquest sistema. Ara bé, a Lisboa —també a Londres, Roma o París— una persona en cadira de rodes ho té ben complicat per desplaçar-se.
La línia blava ens porta de São Sebastião a Restauradores, una plaça allargada, comercial i transitada per persones i vehicles, però ni una moto. Sensacional! Ens aturem en un banc de la Praça Pedro V. La blancor de la pintoresca Estação do Rossio i del teatre de Maria II ens enlluerna mentre pactem la ruta a seguir. Els carrers de llambordes, les fonts que no deixen de brollar, el formigueig incessant de persones i els edificis de quatre vessants amb llucanes i finestres inclinades emmarquen Lisboa en una postal antiga. Com més la trepitjo, més m’adono que aquí poc importa el temps. De fet, és com si no n’hi hagués, de temps, i les busques dels rellotges s’haguessin aturat fa trenta anys.
La Rua do Ouro s’endinsa pel barri de Baixa i desemboca al mar tota l’esplendor ciutadana. És un petit Eixample, amb carrers paral·lels en vertical i horitzontal, del tot inusual al cor d’una ciutat plena de vies que serpentegen. La causa, el terratrèmol de 1755 que va desfigurar aquesta cara vetusta. Al tallant amb Santa Justa, fem cap al mirador —la targeta de metro ens serveix!—, hi pugem i ens hi estem una estona; les vistes s’ho mereixen. Des d’aquí contemplo un altre relleu de Lisboa, la “maqueta de tren” sense tren. Al seu lloc hi ha tramvies, molts tramvies que pugen i baixen al llarg de set turons, i un castell, el de Sao Jorge.
Deixem enrere el Largo do Carmo i l’església escapçada que li dóna nom, i seguim endavant fins el Bairro Alto. A la Praça Luis Camões ens aturem a prendre un refresc. L’empedrat ha quedat cobert d’una fina capa de flors violàcies en despenjar-se dels arbres del voltant. Uns minuts més tard emprenem l’ascens del turó resseguint els carrers da Rosa i Pedro de Alcãntara. Descobrim façanes d’allò més vistoses, amb mosaics de colors disposats en franges, i altres d’aspecte ennegrit i leprós, però també encisador. Lisboa és un poema i el següent vers acaba amb el Parque Mayer, una zona verda frondosa, ombrívola i fresca, amb un estrany xiprer que fa de para-sol al bell mig.
Un reguitzell de parades ambulants delimiten el perímetre sud del parc. Des d’aquí, el viatger pot apreciar el ponent de Lisboa, la cúpula i els pinacles de la Basílica da Estrela, el ponte 25 de Abril i el Monsanto als peus del qual s’estén el barri de Belem. A la cafeteria Pão de Canela demano uns choquinhos —entre altres coses— que són calamars petits, si bé també volen dir “peix petit”, és a dir, que demanant-ho així, mai saps què et trobaràs al plat.
