(Sobre)Visca Barcelona!

És un acte de precampanya? Un robatori encobert d'1,7 milions d'euros? Una burla al ciutadà? Totes tres! L'Ajuntament de Barcelona s'ha lluït de ple amb el darrer espot. A la televisió i al carrer, hem d'aguantar com un seguit de cares benevolents i suposadament felices (perquè és una felicitat comprada a cop de talonari) espeten als quatre vents i amb orgull un "Visca Barcelona!" de doble cara.

La primera cara ens diu que tots els qui llencen la proclama han aconseguit viure a Barcelona. Tota una proesa, tal com està el sector immobiliari i el panorama econòmic. Diuen que viuen a Barcelona, però no ens diuen com, si ho fan sota un pont, a casa els sogres, amb els pares, amb vuit companys de pis o en un llit calent (pagant per hores la flaçada i el coixí).

L'altra és la cara de l'orgull. Aquí és on veig més que la felicitat és fictícia i el sobresou, real. Enarboren la Barcelona de marca, "la millor botiga del món", la Barcelona "cool" i "fashion" alhora, la Barcelona de façana "posa't neta", rere la qual hi ha els treballadors que amb resignació llencem una altra proclama: (sobre)visc a Barcelona! Doncs, això, una façana. Ara, digues, on queda l'ànima?

L'administrador (3)

No perdo l'esperança en topar-me amb un administrador de finques decent. Per ara, no ha estat el cas. Fa uns dies, vaig trepitjar una delícia de pis, en un barri tranquil, assolellat i ple de comerços. Hauria signat si no fos perquè no hi havia cuina ni conducció de gas ciutat. Li faltava, doncs, una cuina elèctrica, tapar totes les esquerdes dels marcs de les portes amb guix i una bona pintada.

Tanmateix, vaig optar per visitar la seu de Finques Vaca, per negociar l'estalvi d'alguns mesos si jo m'havia d'encarregar de les reformes. Quan els ho vaig comentar, a sobre, van tenir la gosadia, d'assegurar que desconeixien l'estat de l'immoble que tenien a catàleg, que parlarien amb la propietària i que em dirien alguna cosa aquella mateixa tarda.

No hi va haver cap més trucada. Ni aquella tarda, ni els dies següents. Suposo que algú de la desena d'interessats s'avindria a quedar-se la casa tal com estava, sense exigir condicions. Començo a entendre de que va el negoci. Començo a entendre perquè la gent, quan deixa un pis de lloguer, s'emporta les canonades...

L'administrador (2)

Pues sí, claro que tenemos algo. Mira, ¿qué te parece esto: 25 metros cuadrados, exterior, con ascensor, reformado, para entrar a vivir, por sólo 625 euros al mes? Ah, ¿que lo encuentras exagerado? [Per dir alguna cosa abans que insultant, lamentable, vergonyós, irrisori o demolidor.]

L'administrador (1)

Hola, ets tu qui ve a veure el pis? Molt bé, som-hi, doncs. Està força bé.

[Soroll de reparacions.]

No, no fan obres al bloc, és aquí al davant. Té una cuina menjador i és exterior.

[Més soroll de reparacions.]

Obres? Sí, bé, aquí al costat, sembla que sí, bé, però deu ser momentani. La pressió de l'aigua? No, haig d'obrir la clau de pas, ja va. Però funciona. I, la caldera [atrotinada, fa tot l'especte d'estar a prop de la jubilació], també. Ah, no, no hi ha gas, tot va amb bombones de butà, però això no és problema [ho diu l'administrador que és qui no hi ha de viure].

[A l'armariet de la cambra de bany hi ha un tub de pomada regalimós i llardós, que fa fàstic.]

Quanta gent hi ha de viure? Ah, doncs, ja n'hi ha prou, no? No cal demanar més! [cras error, el de jutjar, quan el que ha de fer és vendre].

Nit de cultura i ratpenats

La nit de la cultura a Barcelona ha estat un èxit. Només calia veure les riuades de gent d'una banda a l'altra de la muntanya de Montjuïc, els autobusos llençadora plens a vessar i nombrosos usuaris del bicing exasperats davant la manca d'aparcaments, sense saber què fer amb el vehicle de l'Ajuntament. És un aspecte a millorar, però no tinc cap mena de dubte que una nit com aquesta cal repetir-la. Si els museus públics no poden ser gratuïts com a Londres, o "a la voluntat" com a Nova York, si més no (sobretot quan ens escanya la crisi econòmica) que tinguem una nit cultural al mes.

Cultura a banda, també ha estat la nit de la rata-pinyada. Bacardi ha organitzat una festassa sense escatimar-hi gens. La sala gegant era l'Estadi Lluís Companys; els showmans, Comediants i Fura; la beguda, mojitos (tot i que no han encertat la fórmula) i la música, discjòqueis diversos. De fet, cap a la mitjanit, després que el ratpenat de la Fura ha desplegat les ales (per una vegada, l'han encertat), ha començat a sonar aquest tumba-tumba que tan agrada a la majoria.

Aleshores, he pensat que l'Ajuntament de Barcelona no ha de gastar-se els diners en nous parcs zoològics (ara que estem en crisi, en vol fer un de marítim) ni molt menys en muntanyes russes (salvem les alzines centenàries de Collserola!), quan disposa d'una fauna tan embogida a les nits. Des d'una Paulina rossa poca-cosa amb acompanyant VIP mira-aquí-estic-jo, fins als reductes humans que ha deixat el festival de la moda urbana "Pa i Mantega". Ulleres de sol per quan no hi ha sol, faldilles tipus cinturó i talons altíssims per acabar amb lumbàlgia (és el sacrifici que fan algunes).

Ahir m'explicaven que en aquests esdeveniments les veritables festes es munten a la cambra de bany, però quan he descobert les desenes de cabines polyclean, he arribat a la conclusió que de festa secundària, avui, ben poca. Així que aquest capítol queda per a futures ocasions.

Avui, ja es pot!

Probablement, ningú més que jo i algú del meu entorn familiar podrà entendre el títol de l'escrit. Deixem-ho en què fa molts anys que quatre temes dels Electric Light Orchestra formen part de la meva discografia predilecta i "Livin' thing" n'és el primer. I que molts anys després de escoltar-los (i taral·lejar-los) al radiocasset d'un Renault 5, primer, un Citröen LNA, després, un Citröen Saxo, de curta vida, i un Volkwagen Polo, finalment (que consti que cap dels cotxes m'ha pertangut), després de tot això, va i se'm presenta l'oportunitat de conèixer-los. Bé, de conèixer la banda regenerada amb només tres integrants de l'ELO original. És un dels avantatges del periodisme, que, si et deixen, et fiques per arreu.

De totes maneres, la idea que m'havia fet inicialment va anar amotllant-se a les exigències del guió dels representants, que no dels representats: no hi haurà entrevista i només et deixem gravar els dos primers temes. D'acord. Com a persona, m'està bé; almenys, tastaré l'aire d'una nit dels 70. Però, com a periodista, ho trobo nefast, encara que, no et queixes, fas la teva feina, tan bé com saps, amb el material del qual disposes i llestos (perquè, de material, ni informació de la banda actual ni del repertori, amb els noms escrits a la invitació se suposa que m'havia de conformar).

Això fins que algú digui "fins aquí hem arribat", com ja comença a passar. Internet és una eina excel·lent per a l'opinió, la denúncia, la lloança o la reflexió. Hi descobreixo cròniques cada cop més personalitzades, que ratllen el diari personal, i m'està bé, perquè són planeres i pròximes. Però no només la veritat subtil i respectuosa salta als webs; els mitjans tradicionals també canten. Un exemple, amb els Radiohead. Primer, van dir que no deixaven enregistrar res del concert de Barcelona, l'únic de l'Estat espanyol, i avui, de cop i volta, diuen que sí, però que només dos temes. Sinnead O'Connor, una de les "únicas" del Palau de la Música, va fer el mateix, va limitar els temes, però com a mínim va fer una roda de premsa.

Però, aquesta dona, què s'ha pres?

El dia dels feliços

En contra de tot pronòstic, el sol peta de ple i projecta les ombres del grapat d'homes i nens, majoritàriament pakistanesos, que s'agombolen entorn el temple. Els brilla la curiositat als ulls. Ara plouen pètals de flors i arròs, però ells ja no fan esclatar coets i petards. Fa una estona, sí que en feien petar, tot i que encara no és Sant Joan, i encara falta per la revetlla.

Si paressin mitja hora més... Els ho he dit però no n'han fet cas, encara s'envalentonaven, així que he trucat a la Guàrdia Urbana, i dubto que faci res en aquests casos. El Raval ha canviat de mans i sembla vedat a la llei i a l'ordre. Les putes, els proxenetes, la droga i els pocs vells genuïns del barri hi campen com si res, entre locutoris i botiguetes. La imatge supera amb escreix l'exotisme perseguit pels parcs temàtics.

Els petards ressonen a dins de l'església, però la veu de la soprano, delicada i límpida, no s'esquerda. Els cors s'han desbocat de joia i les dents suren com barques blanques en forma de mitja lluna per la penombra de la nau central. El mossèn sermoneja la parella davant l'assistència (ara que en té, ho aprofita) i s'allarga, es repeteix i s'escolta. El missatge em fa pensar en una escola antiga, del franquisme, una escola de monges; està ple de negacions i de "hauríeu de fer això i allò altre" i, evidentment, Déu és la raó de ser de tot plegat, no la condició humana.

A mi tant m'és què digui l'home. En tinc prou amb la felicitat de la parella, del projecte d'expansió d'aquella altra i d'aquell doble batec dins d'un mateix cos. Aquí hi ha molta vida!

Anares i tornares (viva)

Abans d'emprendre el viatge, no les tenies totes i de papallones a la panxa, en canvi, en tenies un munt. "És un repte, una experiència, val la pena provar-ho", vaig encoratjar-te. Només va ser un dia. Has anat i has tornat; sana i estàlvia, com se sol dir.

Els de Madrid no tenen mala jeia, però són com són. Vas demanar-los sisplau que t'enviessin els bitllets del TGV amb prou antelació perquè, com a mi, t'agrada tenir-ho tot ben lligat i relligat, per tranquil·litat teva. Doncs, a un dels individus de l'editorial no li van faltar ocasions per recordar, sempre davant d'altres, allò de "la catalana, que no suporta els retards". Una manera descortès d'exagerar un fet, portar-lo a la repel·lència per amagar un defecte nacional: la impuntualitat.

Després, vas coincidir amb aquella dona, també madrilenya, també de l'editorial, que amb veu d'amoïnada et va dir que "cal fer alguna cosa amb els nens de Madrid, perquè no creixin amb aquest odi contra Catalunya, que això del Barça i del Madrid fa molt mal". Tallant una possible disputa de falsos contraris, vas i li dius que l'esport només és un joc i que justament els nens són els primers en entendre-ho.

La dona de Madrid i riure imposat (galtes tibades i dents serrades, a l'estil Renée Zellweger) prossegueix pel mateix camí. Uix, i els valencians són pitjors que els catalans, fa i s'explica: "El meu marit i jo, tenim una casa a València, on estiuejem, et pots creure que valencians i madrilenys hem de viure separats, que ni ens barregem per evitar la discòrdia?" Era per tallar-la amb un "esto no viene a cuento" (tot i que de contes no n'hi faltaven a la sala). Però tu, educada i reflexiva de mena, li vas fer veure que les diferències no són motiu per sembrar l'odi, que al teu bloc viviu gent d'arreu de l'Estat, de nord a sud, i hi ha una excel·lent entesa.

Qüestions de protocol, comentes. Potser sí. Avui he vist imatges d'en Montilla en un parc de bombers i feia aquella cara d'incomoditat, de saber que has de ser-hi sense tenir-ne ganes i de parlar perquè toca. Tot i això, hi ha qui sap defugir convencionalismes, que no s'està de ser un mateix, d'equivocar-se i riure-se'n, de dir el què pensa amb respecte, de saber dir no o "no vindré a dinar, prefereixo visitar el Reina Sofia, abans que surti el tren", mentre altres continuen amb la farsa: "Ay, nos hubiera encantado invitarte a comer".

Verd perdut, verd somiat

Sempre que surto del país no puc evitar fer comparacions i com més viatjo més m'adono que Catalunya ha castigat la flora i la fauna a favor de l'urbanisme descontrolat, sobretot a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Ciutat Comtal pràcticament no deixa espais amb els municipis que l'envolten i això em fa pensar que l'Àrea Metropolitana només és un eufemisme per no iniciar cap debat entorn l'annexió d'aquests municipis enganxats que bé podrien ser nous barris d'una gran ciutat. Hospitalet, Cornellà, Sant Just o Esplugues, a l'oest; Sant Adrià, Badalona o Santa Coloma, a l'est. Són exemples que la grisor cimentada s'estén des de l'antiga Barcino romana fins tan enllà com el terreny ha permès construir.

La verdor, gairebé inexistent, la trobem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc i al parc de Collserola, tot i que algunes obres anunciades la posen de nou en perill. Per exemple, la futura ampliació del Parlament, que envairà les dependències del Zoo, o la construcció d'una muntanya russa per a l'oci humà al Tibidabo que l'Ajuntament considera imparable i que suposa arrencar alzines centenàries. Podríem seguir amb el litoral català, una llarga línia continua de carreteres, autopistes, eixos i blocs d'edificis, urbanitzacions i polígons industrials tan lletjots que fan avergonyir.

Aleshores, et preguntes què hem fet malament o com hem estat tan enzes o cecs o vanitosos. Per què, més enllà, a Cantàbria, al País Basc o Navarra, o, encara més enllà, al nord de França, als Països Baixos o al Regne Unit han sabut respectar mínimament la natura i nosaltres no.