Normes

1. EXT. RONDA DEL LITORAL - MATÍ

Fosa des de negre. Embús a la ronda. So d'un noticiari radiofònic.

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i la vaga de transportistes està fent que el trànsit sigui més caòtic del que és habitual. Pel que fa al cap de setmana, hi ha hagut dos accidents mortals a les carreteres catalanes. De moment, sabem que les víctimes són quatre, totes elles joves, i que les causes més probables són l'alcohol i la somnolència.

Per tall, passem a plans cada vegada més tancats, que apunten un cotxe fins que veiem per la finestra una DONA, de 45 anys, que fuma. 

TALL A:

2. INT. COTXE, RONDA LITORAL – MATÍ

Sona el telèfon mòbil de la dona. Despenja el sense mans i apaga la ràdio.

DONA (modulant la veu com ho fan algunes riques xerils)
—Dime? Por supuesto querida, claro que voy para allà. En veinte minutos me teneis ahí. (Fa una pausa.) No, la vista es a las diez y cuarto. Ya hay sentencia. (Pausa.) Muy bien. Ciao, cariño.

TALL A:

3. INT. REBOTIGA, FARMÀCIA – MATÍ

En CINTO, de 62 anys, entrat en carns, escriu a l'ordinador. Està sol (ha donat festa al treballador dels matins l'ERNEST que no està massa fi).

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i fins aquí, les notícies de les deu. (Ràfega i música.) En Cinto sent el dring de la porta. Abaixa la música i surt.

TALL A:

4. INT. MOSTRADOR, FARMÀCIA – MAT

Hi ha la dona esperant al mostrador. En Cinto apareix.

CINTO
—Bon dia tingui!

DONA (remarcant la seva dicció castellana, un pèl ofesa)
—Buenos días. Deme unos supositorios Vilardell, un Fave de fuca y un Aneurol.

CINTO
—Ara mateix.

L'home entra a la rebotiga. La dona mira el rellotge. Un pla detall mostra l'hora: les 10:10. Repica les ungles contra el mostrador. En Cinto reapareix amb les capses a les mans.

CINTO
—Porta la recepta de l'Aneurol?

DONA
—No. La he olvidado.

CINTO
—Doncs, sense recepta no li puc dispensar, em sap greu.  

DONA
—Quizás usted no, pero otros sí.

CINTO
—Com diu?

DONA
—Que en otra farmacia, donde me conocen, no me la piden nunca.

CINTO
—Ja, però jo no la conec. No sé quin tractament segueix ni durant quant temps.

DONA
—Si no me lo da es porque no le da la gana.  

CINTO
—Si no li dispenso es perquè hi ha unes normes.

DONA
—¡Normas! Si usted quisiera podría saltárselas. ¿Quién más lo sabría?

CINTO
—Miri, la llei ho deixa ben clar pel que fa als psicòtrops. Déu me'n guard que es posés rera un volant i li passés res pels seus efectes! Sap la de gent que condueix sota els efectes d'aquestes drogues? La conselleria d'exterior promou els controls d'alcoholèmia però en canvi passen per alt els efectes dels fàrmacs com la somnolència o les alteracions nervioses. És una cosa que, com a farmacèutic, mai he entès.

DONA
—¡Da igual! No me salga con éstas ahora. ¡Cóbreme que tengo prisa!

La dona llença un bitllet de 200 euros sobre el mostrador amb posat arrogant. En Cinto li torna el canvi. 

DONA (rebutjant els cèntims)
—No me de estas pesetitas miserables, ¡por Dios! No sirven más que para entretenerle a uno cuando las busca y tiene prisa. La dona abandona l'establiment sense acomiadar-se.

Traveling lateral fins que la càmera queda rera les prestatgeries.

L'ESCENA ES FON A NEGRE

5. INT. JUTJATS – MATÍ

Pla general d'una sala dels jutjats que mostra l'acusació particular (d'esquena), el jutge a la dreta i la defensa al davant. Als bancs de l'esquerra només hi ha una desena de persones ben repartides. Dues d'elles, una NOIA JOVE, 20, i un NOI de l'edat de l'ACUSAT, 23, parlen fluixet.

NOIA JOVE
—Li vaig dir que no conduís, li ho vaig dir! El noi l'abraça.

NOIA
—Si no hagués begut res d'això hauria passat. Ell no volia matar aquelles persones. Ell no volia. I que faré jo, ara?

De sobte, creix el murmuri a la sala. Tothom s'aixeca i els presents comencen a abandonar la sala mentre s'emporten l'acusat. Els dos advocats de l'acusació particular, un HOME i dues dones, parlen mentre van cap a fora. Només els veiem d'esquena.

HOME
—Bueno, otro caso visto por sentencia. Demasiado fácil, a mi parecer.


La càmera se situa rere la DONA, que s'atura a llindar de la porta, i enfoca l'home.

DONA
—¡Que me vas a decir! Un chico que tras cuatro o cinco copas, se duerme al volante y mata a una pareja, ahora pretende salir sin cargos. Eso me suena a cuento chino.

La cámera mostra la dona que el públic ha reconegut per la veu. I dirigint-se als periodistes afegeix:

—Que les quede bien claro a todos: la ley esta echa para cumplirla y quien se la salta ya sabe que le atañe.

Els periodistes alcen el to de veu per fer les seves preguntes mentre la càmera s'allunya en tràveling vertical.

FOSA A NEGRE

Ulls-de-tita (el retorn)

Ha tornat! És ell. L'home dels ulls injectats de sang que de poc se'ls engoleixen les conques. Ni massa alt ni massa baix però amb un temperament tempestuós: esclata quan menys t'ho esperes. Atura't Ernest, no surtis, deixa que sigui en Carles qui s'ocupi d'ell. En Carles sap com torejar-lo: només cal dir-li que sí a tot i marxarà amansit com una fera tipa. No!, què fas, Ernest, que surts tu?

—Bon dia!

—Posa'm unes aspirines! —ordena el cercafresses.

—Alguna cosa més? —pregunta l'Ernest per estalviar-se d'entrar i sortir de la rebotiga cada vegada.

—De moment, unes aspirines.

I justa la fusta! Quan el nano surt amb la capsa a la mà, l'Ulls-de-tita ja li exigeix el següent article de la seva llarga llista mental. Però, tal com fa sempre que ve, li demana les coses una a una, perquè així sap que domina la situació. Ell és un executiu poderós i vol tenir sota control els moviments dels qui l'envolten. Li encanta fer-ho, com també veure la gent vinclar-se sota la seva mirada arrogant. No coneix el somriure sincer, perquè és home temut. L'Ernest entra, surt, entra i torna a sortir.

—De «dobupal» no en tinc cap —li diu i l'home li clava una mirada tan afilada que talla l'aire.

—Com que no en tens?

—No en serveix el laboratori.

—Però això no és una farmàcia? —afegeix amb to burleta.

—Sí, però...

—Hauríeu de tenir un bon estocatge. La meva filla té tres farmàcies a Andorra i mai li falta de res. Ho té tot!

«Doncs, per què no te n'hi vas i em deixes tranquil, bordegàs?» Amb això l'Ernest posaria el punt final a aquesta humiliació però es fumeria de peus a la galleda i perjudicaria el seu cap, en Cinto, i aquest és un bon home.

Quan arriba l'hora de pagar, l'Ulls-de-tita treu un feix de bitllets lilosos (popularment anomenats "bin ladens" perquè ningú els ha vist) i li'n llença un sobre el mostrador. Això de donar les coses a la mà ja ha passat a la història. Ara es porta la mala educació i l'autoritarisme, sobretot en escamots d'executius frustrats.

Surrealisme farmacològic

A l'interior d'una farmàcia, un auxiliar tragina capses d'analgèsics prou coneguts d'un cantó a l'altre. Les cames li pesen perquè ja fa més de deu hores que hi treballa, però té el cap prou clar. Ben diferent és l'home que entra. Obre la porta amb tanta energia que la fa espetegar contra uns prestatges de protectors solars. En cauen tres però l'Ernest ja s'ha ajupit per recollir-los.

El client fa una fila ben peculiar: és més aviat baix, de panxeta cervesera, la testa amb una indiscutible emigració capil·lar, ulleres de cul de got i bigoti frondós.

—Quina desgracia! —exclama mentre estampa un diari esportiu al mostrador—. M'he equivocat i he comprat «El mundo deportivo» enlloc de l'«Sport».
—Ah! —fa l'Ernest que no hi posa massa interès.
—Jo hi era —l'home assenyala la foto del diari—, i no va valer res! Quina merda! Ho vas veure?
—No. Jo ahir vaig treballar tot lo dia, fins a les deu.
—Tu coneixes l'Altarna? —Així de ràpid canvien de tema els que no hi toquen.
—No.
—Doncs, l'Altarna és un farmacèutic molt bo —assegura tot fent tombs per la farmàcia—. Jo el vaig conèixer i com n'era de bo! Em va recomanar una cosa per a les «panses» que em va anar de fàbula. No ho tens?
—Lo què?
—Això que et dic —obre els braços amb posat de sorpresa.
—I com se deia?
—No ho recordo. Però, mira que em va anar de bé! Me les va aconsellar l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! I dius que no ho tens?
—Home! —exclama el futur biòleg que no sap com treure's el sonat de sobre—, si no em diu el nom…
—No ho sé, però anava la mar de bé. Era com una pasta que et posaves i, després, glopejaves i t'ho havies d'empassar.

L'Ernest li suggereix un parell de noms, dos antifúngics, perquè l'individu fa la cara de ser un «putero» en tota regla. Segur que ha enganxat alguna micosi.

—No —respon—. No recordo el nom, però aquests no eren. Aquell era fantàstic. Tu que em donaries?
—Doncs, té dues opcions. O bé pastilles o bé una pasta.
—Uix!, no vull cap pasta. Prefereixo pastilles.

L'Ernest surt d'escena i torna al cap de trenta segons amb una capseta a la mà.

—Aquí ho té —i la deixa sobre el taulell—. Ja veurà com això li anirà molt bé. Són quatre amb disset.
—Però, m'ho he d'empassar?
—No. És per desfer a la boca.
—Ah. Tu ets farmacèutic?
—No.
—Mal fet! —Fa espetegar els dits—. El món és dels farmacèutics.
—A sí? —pregunta incrèdul.
—Sí, perquè de medicaments sempre se'n vendran. Aquí els veneu sigui com sigui.
—Això depèn de l'ètica de cadascú. Jo no hi entro dins les polítiques de màrqueting. Venc lo que m'apareix més adequat i no lo que més tenim en estoc o lo que més bonificació té.
—Jo en conec alguns, de farmacèutics.
—L'Altarna?
—A part d'aquest. A Palafrugell conec en Sauret, en…
—Josep Sauret?
—Sí. El coneixes?
—I tant!
—L'Ernest el coneixia de sobres: era el germà de la seva segona xicota.
—És el meu jove —explica el bigotut, referint-se al seu gendre—. No hi has estat mai a Palafrugell?
—No. L'home deixa els diners sobre el mostrador.
—És molt bonic Palafrugell. —I està tan tocat del bolet, que torna a canviar de tema—: Quantes desgràcies que hi ha. Tot és una desgràcia!
—Home, depèn de com se mire.
—No deixa de ser una desgràcia.
—Ho diu pel canvi de diaris?
—No és això.
—Sigue lo que sigue, mire de relativitzar-ho.
—Sí, però les ferides fan mal.
—Diuen que el temps ho cura tot —el consola el noi sense entendre res.
—Les ferides cicatritzen però el senyal sempre queda. A més, hi ha coses que no s'obliden.
—No, és clar. Oblidar, no.
—Jo mai no oblidaré l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! —i marxa amb la capseta a les mans i el cap en una altra banda.

Sompa

Fa un parell de dies que han operat en Jaume, el marit de la Silvana. Li han canviat l'únic ronyó que tenia per un de nou i tot ha anat la mar de bé. Ella, però, segueix dolguda amb la seva cap perquè encara és hora que la truqui per preguntar com ha anat tot plegat. «No te'n facis mala sang», l'aconsellava ahir la Tanit. És la seva millor amiga —a part de cunyada— i sempre mira per ella. De fet, el millor regal que mai li ha fet va ser presentar-li el seu germà, l'home d'un sol ronyó. L'home pel qual pregunta tothom, els companys de feina de la Silvana, els companys de feina d'en Jaume i, fins i tot, els amics dels companys de feina d'en Jaume i la Silvana. Tots menys la seva mestressa, la Fayna.

—Sovint em pregunto com una paia com ella va poder estudiar disseny i fer una mestria en MBA —proclama la Silvana en veu alta.
—Tens raó, perquè és més curta que una cua de conill —afegeix la Tanit que ha tornat per veure-la.
—Tampoc és això. Potser la Fayna és intel·ligent per aprendre conceptes però la seva intel·ligència emocional és nul·la; abans d'ahir operaven en Jaume i em va demanar que anés a treballar. Com es menja això?
—És del tot indigerible.
—Vomitiu. Quin fàstic! I després s'espera que la plantilla treballi al cent per cent o li faci favors com obrir el dia de Nadal.
—La Tanit assenteix amb el cap—. Doncs, saps què faré a partir d'ara?
—Què?
—M'ho prendré tot d'una altra manera. Canviaré la meva filosofia de vida a la feina i assumiré el lema «sense pressa, però sense pauses» i descansaré quan estigui cansada, beuré quan tingui set i si m'equivoco ja no em posaré més pedres al fetge.
—Està bé, però ara no hi donis més voltes. Has de descansar.

Malgrat que el suggeriment de deixar-ho estar és la millor opció, la Silvana no ho ha aconseguit i mata el temps fent juguesques amb si mateixa sobre quan trigarà a trucar «la sense sang». Ja han passat quaranta-vuit hores des de l'operació i encara no ho ha fet. De les que són com ella, al País Valencià en diuen «sompes» o «xompes». Així que ja veurem quin rècord de tardança i manca d'interès assoleix la nostra sompa

La sense sang

En un hospital, no hi ha res més hipnòtic que el monitor que mostra les constants vitals d'un pacient. La Silvana, que és aquí pel marit, ho sap molt bé. Fa dues hores que seu davant d'aquest pèndol electrònic perquè no és refia que soni l'alarma si en Jaume empitjora. Com una pinta improvisada, passa les mans pels seus cabells que semblen fils de seda vermella. Tot i fregar-se la cara amb insistència no aconsegueix esborrar el rastre que la fatiga i el patiment hi deixen dia rere dia.

Igual que el bip-bip persistent del monitor, dins del seu cap repica, des d'anit, una única pregunta: "com pot ser tan monstruosa la meva mestressa?" I té una cosa ben clara: les persones que s'estima encapçalen la llista de prioritats a la vida i si per això ha de perdre la feina, doncs la perd i punt.

El pensament viatja en flashback cap al moment en qüestió. La mateixa sala d'espera, el mateix so ambient i, malauradament, el mateix neguit de saber si els metges podran salvar el ronyó del seu marit. La trucada que espera de la seva cap, la Fayna, no arriba ni ho farà perquè la Fayna no pensa en res més que en fer calaix amb les seves col·leccions i a les passarel·les. És una dona rica, sumptuosament rica, i avara, molt avara. Per a ella, els treballadors són màquines que no mereixen descans, sense necessitats fisiològiques o monetàries. Ens entenem, no?

Al final, és la Silvana qui marca el número:

—¿Fayna?
—¿Sí? —fa la dona amb veu somorta.
—Hola. Soy Silvana.
—¡Ah! —I emet un sospir que és una barreja d'apatia i falta d'interès.
—Aún estoy en el hospital. Mañana puede que operen a Jaume.
—Por cierto, mañana podrías arreglártelo para venir. Estará la chica nueva sola y vienen unos proveedores.

La Silvana es queda de pedra. "Però que és sorda?", pensa. Potser no l'ha sentit bé o potser és que mai no ha tingut escrúpols i ara se li veu el llautó. La dona que sembla no tenir sang a les venes revela el seu egoisme i el vessant menys humà. La seva passivitat fa pensar en un cadàver vivent, perquè, ben mirat, sembla que el cor li hagi deixat de bategar.

—Perdona, Fayna, pero mañana quizás operen a Jaume y si así es no iré a trabajar. Quiero estar aquí, tener la primera valoración de los médicos. Lo comprendes, ¿verdad?
—Bueno, sí. Deja que mire si puede venir Julián.

Final de la trucada. Aquest és només un exemple de la pèrdua de valors que experimenta una classe rica dirigent envers els treballadors. Defensen l'ésser-màquina, l'ésser que cobra els mínims establerts en un conveni laboral escrit pels de la seva índole; l'ésser que ha de ser perfecte i que, per tant, sempre ha d'estar de bon humor i no pot demanar la baixa; un ésser menysvalorat que sap per subtileses que no és imprescindible i que el seu lloc el pot ocupar un altre si no s'ajusta als cànons.

Retorn / Retratar el dolor

Només és temporal, però no deixa de ser un retorn. L'estada a París ha resultat fructífera i espera que així continuï quan hi torni d'aquí a una setmana. La ciutat de les llums, explica en Pol, em va captivar en només posar-hi els peus a terra. Però manté el factor sorpresa fins força més endavant. Abans, relata algunes anècdotes del curs de fotoperiodisme i de l'equip de treball, com que l'equip el formen treballadors d'una mitjana d'edat entorn els trenta anys o que el curs no consisteix únicament en perfeccionar la tècnica fotogràfica sinó també la redacció perquè tots ells elaboren un setmanari de reportatges a fons que es ven als quioscos.

—El primer dia no va ser pas com un primer dia d'escola —explica—. No em va costar agafar el son la nit anterior, ni llevar-me a l'endemà. No vaig tenir mals de panxa ni ardor d'estómac ni espasmes.

Era, talment, com si una aurèola de calma l'envoltés durant tot el seu periple. I s'orientava per la ciutat com si ja hi hagués estat. Tot li era estranyament familiar.

—Un cop a la redacció, el cap de producció em va presentar la directora, el personal en plantilla i tres estudiants més. De seguida ens van explicar el funcionament de l'empresa i els horaris, i ja al dia següent estava fent el seguiment d'un cas de jutjat.

—Un reportatge escrit? —l'interpel·la l'Aina.

—No encara. Només em van encarregar les fotos perquè el meu francès no és prou fluid, però ja m'està bé. Treballar en equip als tribunals m'ha portat a replantejar-me els límits del periodisme, de la llibertat d'expressió i dels drets fonamentals de l'ésser humà.

—París t'ha canviat, germà! —exclama en Marçal.

—Les vivències ens canvien a tots. Quan t'encarreguen que fotografiïs els familiars d'un acusat d'homicidi o els de la víctima... I ja no us explico la feina del redactor que hi ha de parlar i n'ha d'extreure els sentiments, les impressions o els fets. Sí que el visor de la càmera t'allunya de la realitat que tens a tan sols dos metres, però quan abaixes aquesta màscara... Aleshores toques de peus a terra i et dius "però què estic fent?" Cal il·lustrar la realitat, ¿però és necessari retratar l'aflicció de les persones, el moment en què vessen la llàgrima per qui no veuran mai més, o l'abraçada entre un pare i un fill abans que els separi l'acer de la garjola?

En Pol fa un silenci tan amarg com el cafè que glopeja i es frega el pont del nas. On és el límit, es pregunta, entre la informació veraç i la notícia morbosa? "El límit el poses tu, emparant-te en la teva ètica", comenta. "I a continuació el posa el teu superior, l'editor i el director del mitjà. Però quan cap d'ells respon a l'autocensura i juguen al tot-s'hi-val-per-l'audiència, aleshores el periodisme perd la seva raó de ser".

Arribada a París

Ho va escriure en Pol, des de París, el 20 de maig de 2005:


Benvolguts amics,


Disculpeu que no us hagi escrit fins ara, però adaptar-me a la ciutat no m'ha estat fàcil. Vaig passar els cinc primers dies a l'alberg i des d'allà era impossible concentrar-se per escriure quatre ratlles. Ara sóc en una pensió, si se la pot anomenar així. De fet, això és un restaurant i els he llogat una cambra del pis de dalt, als propietaris. No està gens malament i el preu és raonable. Ara bé, el bany el comparteixo amb dos rellogats més i la meva finestra dóna al pati on van a parar tots els fums de la cuina. De moment la mantinc ben tancada però quan arribi la calor l'hauré d'obrir de bat a bat i no crec que aguanti la ferum a mantega i refregit de la nouvelle cousine.


Per quan vingueu (dono per fet que em vindreu a veure), us diré que el viatge fins al centre de París és força ràpid. No cal que us deixeu tot l'efectiu en un taxi; en teniu de sobres seguint els cartells de l'aeroport d'Orly en direcció a la llançadora Orlyval que us portarà a Antony. D'allà agafeu el metro fins a Chatellet-Les Halles, que és el que vaig fer jo.


Sobretot, recordeu validar el bitllet abans de pujar a la llançadora i al metro, perquè jo vaig oblidar de fer-ho el segon cop i me les vaig tenir amb el revisor i en francès! Per sort, es va compadir de mi i em va perdonar la multa.


Quan vaig baixar del metro, em va acaronar una intensa olor a fleca, a pa calent i a croissants de mantega. No vaig trigar a topar-me amb l'establiment d'on procedia. L'aparador era ple de pastes, dolces i salades, ensaïmades, baguettes... Però els meus ulls van quedar-se clavats en una tarta de poma que, deu minuts més tard, surava entre els àcids del meu estómac. Me la vaig menjar al costat de l'església de Sant Eustaqui i de l'enorme cara de ferro que li fa companyia.


Bé, ara us he de deixar, que l'amo del cibercafè em fa el senyal de "se t'ha acabat l'hora". A la propera us explico com em va anar al taller i a la feina temporal que he agafat.


Fins ben aviat,


Pol.

Giragonses

Un silenci inusual embolcalla la ciutat a mitjanit, com el silenci que precedeix una gran tempesta. Si fóssim a Amsterdam, a l'hora baixa, el cel adoptaria una coloració plúmbia amb matisos verds i torrats, molt contrastada amb la blavor elèctrica del cantó oposat. Els núvols s'engrandirien en vertical i en horitzontal com una colònia bacteriana en una placa de Petri que s'estén sobre l'agar-agar. I de sobte, en l'instant de prémer el polsador de la càmera per immortalitzar el moment, cauria el gran xàfec de primavera.

El que li va passar, a en Pol, fa uns anys, no passarà aquesta nit. No hi haurà pluja, però sí alguns canvis a la seva vida i a la dels seus amics. Petites subtileses de la vida que es van gestant i prenen forma en giragonses inesperades. A vegades, desitjades; d'altres, gens.

—Ja ho tens tot?
—Em sembla que sí.
—Demà, quan arribis, em trucaràs per dir-me que t'has deixat alguna cosa.
—No ho crec. T'asseguro que amb dues maletes i la bossa de mà, en tinc de sobres.
—Nerviós?
—No —s'autoenganya en Pol—. No és la primera vegada que viatjo.
—Ja, però aquest cop no et valdran per a res ni el català ni el castellà; ni tan sols l'anglès! I suposo que deus tenir el francès de batxillerat més que rovellat...
—Una mica, però m'ho prenc com un repte. Aquest màster de fotoperiodisme era un dels meus somnis i a les portes de fer-lo realitat no em tiraré enrere. La beca em va com anell al dit i de l'idioma no me'n vull fer una muntanya. Al contrari, aprofitaré l'estança per perfeccionar-lo.
—Recorda que demà a les deu hem de passar per La Tertúlia.
—Ho tinc present.
—Tu no en saps res, de la festa, d'acord?
—I hi anem perquè t'hi vas deixar les claus del cotxe, correcte?

És una sort que en Pol s'hagi pres tan bé que, al seu germà, se li escapés això de la festa sorpresa. De fet, no se li va escapar. En el fons, en Llorenç voldria que tantes persones pensessin en ell com pensen en el Pol, voldria tenir-hi la mateixa complicitat, saber-se posar a la seva pell, però no és així. Tampoc n'és conscient del tot, perquè gaudeix d'una vida professional i amorosa prou reeixida. Però, d'alguna manera, continua sent el germà mitjà, que ni és el més protegit, com ho va ser en Pol, ni és el màxim protector —paper que va interpretar en Marçal.

Ara, el germà gran tragina a la cuina de La Tertúlia mentre la seva dona treu els gots del rentaplats i els eixuga. A la cafeteria tot està a punt per acomiadar el periodista que marxa a París per estar-s'hi vora els quatre mesos.

—Què et passa?
—Penso. —La Cati s'està immòbil amb un drap de cuina i un got a les mans, la mirada perduda. Ell s'espera a que reprengui el fil—: Pensava que... No ho sé. Que el temps passa i que no passa igual per a tothom.
—Ja.
—Mira el teu germà, per exemple. A la que pot, marxa, viatja, es llença a l'aventura per conèixer gent nova i aprendre més encara. Que pot sol·licitar una beca a París, doncs ho fa i, guaita!, ja la té.
—Qüestió de sort.
—No. Ell la busca. Quan estudiava periodisme va fer mans i mànigues per treballar a la ràdio, al diari... I si calia, sacrificava les vacances per treballar sense cobrar res.
—Diguem que va seguir el joc dels qui tallen el pastís.
—Però, ja ho veus, amb els anys el vent se li gira a favor. S'ho ha guanyat a pols.
—I a on treu cap tot això?
—La teva il·lusió era muntar el teu propi restaurant, oi?
—Exacte.
—I ara tens un bar.
—Això mateix.
—Doncs, no vull que passin els anys perquè un dia mirem enrere i ens preguntem què hauria passat si haguéssim fet el pas.
—Però ara no es bon moment per a demanar un préstec.
—I quan ho serà? Per a tu, mai no és el moment. Sempre trobes alguna pega, alguna excusa, per posar pals a les rodes i posposar projectes. Això del pare de la Cèlia m'ha fet pensar que un cop la mort pica a la porta ja és massa tard. No deixem passar el temps en va!

En Marçal col·loca els tamburets sobre la barra i les cadires damunt les taules, mentre la Cati apaga els llums de la cuina.

—Saps? —afegeix l'home—. Tinc la impressió que hi ha persones que neixen amb la flor al cul i d'altres que, per alguna raó que no comprenc, mai tenen les coses fàcils.
—Em sembla que hi ha de tot.
—Fixa't en l'Aina. La veus feliç? Dilluns, va saber que havia d'abandonar casa seva.
—Potser així farà el pas i anirà a viure amb el teu germà.
—En Llorenç? —arrufa el nas—. Que no el coneixes? És massa independent per lligar-se d'aquesta manera. Que l'Aina s'hi estigués uns dies no vol dir que aguanti la convivència definitiva.
—Hauran d'intentar-ho per descobrir-ho.
—Tens raó, però l'Aina porta massa insatisfacció al damunt i em temo que, això, el meu germà no ho sap o no se n'adona. Tenen personalitats ben oposades. A vegades tinc la impressió que som les peces d'una gran partida i que algú s'ho passa bé barrejant-les, movent-les sobre un tauler.
—Apa! No siguis covard. Estàs eludint les teves responsabilitats d'adult.
—No, tampoc és això. Però, de veres, sento com si algú pogués decidir què fer amb les nostres vides. I aquest algú ens pot fer feliços, pot aconseguir que tot rutlli al nostre voltant o, per contra, ens pot fer sortir d'escena d'una bufada.
—Calla —la Cati li posa la mà als llavis—. No m'agrada que diguis aquestes coses. Nosaltres decidim el nostre camí amb el dia a dia.
—I ara em diràs que res està escrit.
—Exacte.
—Potser, tens raó. Potser sí que el que ens ha de passar encara està per escriure, però continuo pensant que la nostra vida s'escriu ara mateix i que hi ha algú al darrere de tot plegat.

El busca-raons / Qüestió de llengües

—Mire. ¿Ve? Yo no puedo leer esto —explica l'home mentre li esté una recepta del CatSalut a la Núria.
—No se preocupe. A veces, ni nosotros entendemos la letra de los médicos.
—No, no. Lo que no entiendo es lo de abajo —i assenyala la lletra impresa.
—Bueno, es normal. Es muy pequeña y como está en verde, aún se ve peor.
—A ver si me explico. La puedo leer, pero no entiendo lo que dice. Deberían escribirlo en español.

Ara ja ens anem acostant a l'arrel del problema. Per començar, caldria explicar-li a l'home que la recepta ja està escrita en una de les quatre llengües cooficials —que no acceptades popularment— de l'Estat Espanyol. Perquè n'hi ha quatre: al gallec, el basc, el català i, en efecte, el castellà, l'oficialíssima. Però, quan un està darrera el mostrador, aprèn a callar, a consentir... En definitiva, a passar una mica per alt les manies i les bogeries del client. I l'home enfundat en un vestit d'una coneguda firma italiana insisteix:

—Esto no tendría que ser así. Deberíamos poder leerlo...

(Para eso están las escuelas, las clases promovidas por la Generalitat, el diálogo cotidiano, los libros... ¿Sabe qué es un libro?) »

...todos los españoles. ¿Se creen que no tenemos dignidad?

(¿I qué tiene que ver esto con la dignidad? La dignidad es algo que se lleva por dentro, de modo que es uno quien cree o no cree en su dignidad.)

»No... —segueix l'home—. Los que no tienen dignidad son ellos. Si al final tendremos que irnos y se quedarán solos.

«Bueno, solos del todo, tampoco», li hauria deixat anar la Núria, que fa estona que barrina mentre assenteix en silenci per no caure al parany de qui busca embolics. «En todo caso, nos quedaríamos nosotros sin usted que es quien se excluye».

Ulls de tita

Hi ha un home que viatja sovint d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra. A banda de la filla, potser hi tingui casa o negocis, però res d’això el caracteritza tant com el seu caràcter i el seu perfil a contrallum. Saps la bola que cal llençar contra les bitlles? Doncs..., el seu cap és com una bola d'aquestes: llis i lluent. Ben mirat, tot ell és una esfera; una pilota bípeda amb dues protuberàncies laterals que li pengen com garlandes acabades en cinc falanges. Veu entre pregona i rovellada, estranya mirada de viciós insatisfet i cos cap endavant amb posat de fatxenda. La seva cara ovoide i vermella de l'alcohol consumit sembla feta d'una massa lipídica inestable. Enlloc d'ulls, hi té entaforats dos botons de banús. Per això alguns l'anomenen «ulls-de-tita».

Ningú sap a què es dedica, ni com es diu, però té la pinta d'un executiu prepotent i bordegàs a qui només l'envolten dos tipus de persones: els que el temen i callen, i els que li llepen al cul perquè, en el fons, també li tenen por. L'ulls-de-tita viatja sol amb un cotxe flamant, despotrica a tort i a dret sense miraments i desferma sidrals de consideració allà on va, especialment a les farmàcies. Com el d’aquell dia que va manar que li servissin «una capsa d’azon» i cap dels farmacèutics sabia a què es referia perquè «azon», tal com sona, no vol dir res.

«Acfon!», va cridar aquest cop l’ulls-de-tita. I els apotecaris seguien al mateix punt ja que «acfon» tampoc és cap medicament. En canvi, sí que n'hi ha un que sona així: l'Acfol. Però la situació no es prestava a errors. Si li donaven el que no era, els escanyava allà mateix. A més, un home com ell, per què voldria àcid fòlic? Per la seva dona, potser, i això si en tenia perquè aguantar-lo era feina de sants. Potser volia dir Azol i els farmacèutics n’asseguraren:

—Que són unes pólvores antibiòtiques per aplicar sobre la pell?

—Però, a veure, que esteu sords o es que acabeu de sortir de l'acadèmia?! He dit «actzón»! Que no ho heu venut mai això? És com una aspirina efervescent...

—Ah, Actron!

—Doncs és el que acabo de dir! A veure si n’aprenem.

Poca-zolta! Zi vozté té pdoblemez de pdonúnzia no cadegui lez culpez alz altdez. Això és el que hauria de sentir-se dir en cara-bola-vermella. Potser el seu problema amb les «sopes» és la causa del mal caràcter i del despotisme, però això no l'autoritza a tractar les persones com el pitjor dels mals, que per als mals ja tenim «aczón».