La televisió de tot n'ha de fer un espectacle, un concurs, una competició. No en teníem prou en votar el més poca-solta de Guadalix de la Sierra, ni en fer la tria entre cantaires, ballarins, cuiners, pixa-pins a la pell dels pagesos o urbanites adoptats per una tribu, que ara hem de triar quin és el millor paisatge de Catalunya, com si n'hi hagués un per damunt dels altres, com si no hi hagués prou moments a la nostra vida per gaudir de tots.
TV3 aposta novament per barrejar gèneres, un programa amb reminiscències d'allò que ja fa temps que vèiem. Acció i espectacularitat de la mà de Raquel Sans a bord d'un helicòpter. Poesia en la narració, amb més o menys gràcia, dels presentadors de cada escena. Entrevistes amb habitants locals. I l'audiència que ha de votar mitjançant SMS el paisatge que se salvarà de l'exclusió. És així, sembla que en aquesta societat tan competitiva només hi ha lloc per a un.
De totes maneres, el programa és ben digne de veure, per una fotografia aèria que emociona i recorda l'exposició de fotografies "La Terra des del cel" que vam poder veure al Palau de la Virreina de Barcelona. Immediatament penses: com pot ser que tinguem això a casa nostra i viatgem tan lluny a la recerca d'emocions similars? A banda d'això, el programa també ens regala entrevistes que apunten a anècdotes de la regió, breus però entranyables; tan entranyables com el gest que fa l'Antoni Bassas en acompanyar Raimon Pannikar pel Collsacabra, quan li replega la vestimenta.
No he vist aquest programa, però referent al comentari de perquè viatgem tan lluny a la recerca d'emocions similars, crec que tens raó... a la vora nostra tenim llocs ben especials, però sens dubte, tot és compatible... anar-se'n lluny o aquí al costat. Crec que en l'equilibri està la clau, com en tot. I penso que estaràs d'acord, tu que també ets viatger del món... Quan ens veiem, t'explico el meu pròxim destí...aquesta vegada toca anar lluny.
ResponEliminaPetons
S'ha de dir que la música era estrident i insuportable. Quin descans quan arribaven els anuncis.
ResponEliminaSílvia, avui a la tarda ho tinc bé pel cafè, que vull saber la destinació. Tens raó en això de l'equilibri. Rubèn, estic d'acord, la música era molt "simplona", amb la de músics que hi ha... Era massa rotllo documental, restava encant als paisatges. I afegim: paisatges molt "photoshopats" ;-)
ResponElimina