Els luxes es paguen

Per molt que sembli una contradicció, no ho és: el creixement desmesurat, sense cap mena de limitació, comportarà fracàs i problemes perquè no és sostenible. És una de les conclusions que podem extreure'n de l'Informe sobre el canvi climàtic presentat a París i alhora que obre molts interrogants. Per exemple, si no caldria regular el consum desmesurat en una societat capitalista com la nostra.

Alguns economistes opinen que no, que l'economia no pot parar de créixer pel bé d'un país. També ho pensen la majoria d'empresaris, però aquests amb unes altres raons, prou òbvies. Per tant, si els empresaris ni tampoc els consumidors, immersos en aquesta espiral de consum imparable, volen autoregular-se, potser ja va sent hora que l'administració hi faci alguna cosa.

La solució queda en mans dels legisladors com ja ha passat amb altres qüestions. Haurien d'adoptar noves mesures, algunes punitives, per controlar el desbaratament de l'energia i altres recursos. Una forma d'incentivar el consum responsable per a usos socials és el cobrament per trams de consum, és a dir, que la despesa es pagui de forma exponencial.

Aquest model, que es va proposar per a l'abastament d'aigua, també podria aplicar-se al gas o a l'electricitat. D'aquesta manera, tothom tindria accés a béns bàsics i en podria fer un consum mínim a preus més que ajustats, però a mesura que se sobrepassessin els mínims, el preu es dispararia. Això vol dir que el propietari d'un camp de golf hauria de pagar l'aigua a preu d'or. El mateix li passaria a una empresa de telemàrqueting amb la factura de la llum.

La mesura, però, hauria de distingir entre una activitat laboral i una activitat d'oci. Si ens fixem l'oci d'ara és molt més consumista que el de fa unes dècades. Avui, molta gent, inclosos joves i vells, viatgen com a mínim una vegada a l'any, però uns quants repeteixen. I els trajectes ja no només es fan en cotxe, autocar o tren; ara la majoria tria l'avió, més ràpid però també més contaminant. Si seguim pensant en l'oci, les aplicacions informàtiques com els vídeojocs, la televisió o el cinema, s'han afegit a la lectura i els passejos, i han arraconat els jocs de taula o de carrer. Les noves activitats de lleure impliquen un consum elèctric que no ens és indispensable per viure. Li apliquem un plus?

En definitiva, el model de pagament per trams proposat no és una idea tan esbojarrada. Petits i grans luxes, com una segona residència, l'aigua per a regar el jardí, el segon vehicle familiar o el tercer vol en avió de l'any, han de costar el que la paraula "luxe" implica. L'imprescindible per viure ha de ser ccessible a tothom i qui en vulgui més que pagui.

Apagada pel canvi climàtic

Algú pot imaginar-se una ciutat sense llum? Va passar a Nova York, el 9 de novembre de 1965 i, la darrera vegada, el 15 d'agost de 2003. També a Detroit i a Cleveland. El mateix podria passar el proper 1 de febrer, de 19:55 a 20:00, a casa nostra, però no degut a una avaria tècnica o a motius desconeguts.

Aquesta vegada es tracta d'un acte de protesta que diverses associacions mediambientals promouen entre la ciutadania per lluitar contra el canvi climàtic. La intenció és que el proper dijous, la Terra s'apagui —per fusos horaris, és clar— durant cinc minuts i demostrar-nos a nosaltres mateixos, als mitjans de comunicació i als governs, l'ingent quantitat d'energia que gastem i com d'insostenible pot arribar a ser el dia que els països en vies de desenvolupament facin com nosaltres.

Es tracta d'apagar-ho tot

No n'hi ha prou en apagar llums, televisors, ràdios i ordinadors, sinó que cal desendollar qualsevol aparell elèctric de la corrent ja que la majoria de màquines continuen consumint tot i haver-les apagat. I sinó que els ho preguntin als milions de LEDs vermells que es mantenen encesos indefinidament. Val a dir, que la situació ideal per assegurar la desconnexió completa fóra abaixar els ploms durant aquests cinc minuts. Accionar la palanca no costa pas massa, però difícilment, a Barcelona, veurem com s'ennegreix la Torre Agbar, l'Hotel de les Arts i el gratacels adjacent, el Parc de Recerca Biomèdica o tants altres blocs. I amb la Tour Eiffel o l'edifici de Montparnasse, a París, què passarà?

La iniciativa reclama que passar a l'acció és una qüestió d'urgència i n'estan fent difusió diverses associacions com l'Aliança pel planeta, els Amics de la Terra o el seu equivalent internacional, Friends Of the Earth International (FOEI). Asseguren que la qüestió del canvi climàtic no pot quedar únicament en mans de les persones, sinó que ha de passar a l'àmbit legislatiu.

Per què l'1 de febrer?

Un grup d'experts sobre el clima de les Nacions Unides presentarà un informe sobre el canvi climàtic l'1 de febre a París. Una data significativa a França, que s'espera que ho sigui més enllà de les seves fronteres perquè el clima és una qüestió que ens afecta a tots. Per això les organitzacions demanen la màxima difusió i participació possible, perquè la protesta silenciosa tingui un pes real mediàtic i polític.

Buidatge

Per què fer neteja física sol implicar una mena de neteja psíquica? Em refereixo a la neteja a fons, no a fer dissabte i prou, sinó a remenar calaixos i prestatges per desfer-te de papers i roba que no fas servir. Una altra pregunta que em faig és: per què l'ésser humà tendeix a guardar de tot pensant que li farà servei més endavant? Som recol·lectors per naturalesa?

Al capdamunt d'un prestatge, he trobat arxivadors empolsegats amb apunts de batxillerat. El més preocupant és que m'ha dolgut desfer-me'n. Aquells dibuixos de l'interior de la cèl·lula... Les fotocòpies de filosofia i un dels treballs... Reaccions químiques complexes, valoracions analítiques i les integrals! Redimonis! M'adono que ja no sé resoldre integrals. Ni derivades tampoc. I amb les equacions de segon grau hauria de posar-me a prova.

Darrera dels papers de BUP i COU, venien els de la facultat. Fotocòpies de llibres (il·legals, és clar), fotocòpies d'apunts, els meus apunts, treballs, més treballs... No, ep, això s'ha de guardar. Un temps més, m'he dit, per si de cas. I aleshores he topat amb dibuixos, retalls de diari i articles sobre informàtica i disseny web de fa deu anys. Algunes anotacions les vull mantenir però escrivint-les en un altre full o una altra llibreta només faria que perllongar-los l'existència una mica més, no gaire més. Així que ho anoto aquí. Pse, com si servís de res. Si més no, no ho perdré i si ho perdo no serà cap daltabaix.

Principi del caos molecular. Dents sobre llençols. Casa de nines. Paràlisi. Vol la casa. Engreixar els fills. Tadea. Avortament. La història del Senyor Sommer de Patrick Süskind. Sin echar sombra alguna - balanceábase con el viento - surcando mares, la luna. Del amor d'Allen Debolton. E A- E A- Bb7 Bb6 G-7 G-6 D Bb7 Bb6 G-7 G-6 D E Fº7 E7 Fº7 E7. El príncep de Maquiavel. La història més bella del món d'R. Simonette. 09 12 23 30 33 49. Masgarganta. L'Hora dels Déus, de Gerald Durrell. Santa Eulàlia de Tapioles, Tivissa, Sòller, Vallgorguina. That's entertainment, de Polster.

Que n'és d'estranya la sensació que et queda després de reviure, adonar-te que molts records havien quedat colgats per noves vivències i que a penes queda rastre d'allò que havies après. Però encara és més gran la sensació de buidor, una vegada engegues tota la paperassa al contenidor blau. A reveure.

Molèstia sonora

Al parc de Joan Miró hi ha una lloca esverada que en lloc de riure escaïna com si anés a pondre un ou. No li sé la cara, però el seu accent llatí m'ajuda a construir-me'n un retrat. Pell morena, cabellera fosca i mirada ombrívola, d'aquelles que cultiven la desconfiança mútua. L'edat incerta podria abastar un marge més que raonable entre la trentena i la cinquantena d'anys.

La lloca torna a escaïnar sorollosament. Per la freqüència i la intensitat de la cridòria no em queda cap dubte que té un enteniment força modest. No és pas bleda —també s'evidencien com a lloques, les bledes— sinó curta de gambals. Torna a riure sense restriccions i aquesta vegada em fa perdre el fil de la lectura. "Ha, ha, ha, ha!"

Ja no m'interessen les especulacions difoses. No me'n puc estar: l'he de veure amb els meus ulls. Necessito posar una cara real a la rialla de pèrfida malvada. Riu, li demano mentalment. Riu de nou, exigeixo. Complau-me amb el teu escataineg de lloca sonada. I de sobte, com si la meva transmissió mental hagués estat efectiva, sorgeix del bardissar de darrere meu un altre esclat d'histèria: "Ha, ha, ha, ha!"

M'aixeco amb dissimul i miro enrere, cap al camp de voleibol. L'han ocupat tot de llatins i això em fa sentir més foraster que mai. No m'hauria de sorprendre però ho faig. Les mirades escrutadores em punxen. I és que aquest deu ser el seu punt de trobada, un territori marcat per gestos i crits amb segell de procedència.

Torno a sentir la cridòria. Són tres dones més aviat rodones i lleugeres de roba que s'estan sobre la gespa a gust. Una bona mostra de carn (potser de la Pampa) per a la degustació visual. La més lloca emet un riure burlesc tan fictici com el color del seu cabell tenyit de vermell per deixar ben amagades les seves arrels. A desgrat seu, qualsevol perruquer li dirà que les arrels, no les podrà foragitar mai; per més capes que hi doni, sempre tornen a despuntar.

Mira-te-la, com riu, exagerada i vulgar en gestos, a l'espera de la rèplica exacta per part de les seves companyes. No sempre la troba, la rèplica, però tan li és. Se la veu prou cofoia de sentir-se a si mateixa. Potser per això aixeca tant el to de veu, per eclipsar la resta de sons i extasiar-se en la seva pròpia bogeria.

Balanç

No hi ha any que no passi, sense deixar-nos-en un balanç. Una obligació autoimposada pels mitjans de comunicació amb idea d'oferir un servei a la ciutadania, que ja s'ha convertit en una tradició més del paquet nadalenc. Seguint la dita "d'any nou, vida nova", he decidit fer neteja, però quan m'he topat amb l'agenda del 2006, no me n'he estat de fer-li una darrera ullada i el balanç és més que positiu.

No em cal mirar les pàgines per recordar que el 2006 ha estat un any de retrobaments i d'amistat. Un any de viatges, un any de feines, un any de persones i projectes que venen i d'altres que se'n van. Com sol passar, el gener es va mantenir com el mes dels desitjos i dels bons propòsits, que vaig escriure en un paper i tancar dins d'una capsa, mentre arribava el fred del febrer.

Al segon mes, l'any arrencava de veritat i un projecte donava la volta per renéixer, adaptant-se al present i a les necessitats. Malauradament, més endavant l'equip del projecte perdia un nou integrant i ja erem menys de la meitat dels que havíem estat. Com a la novel·la de Els deu negrets d'Agatha Christie, em preguntava qui seria el següent. No vaig trigar a comprendre que la pregunta encertada no era aquesta, sinó unes altres: per què la gent se'n desentenia i per què no en venia de nova? Veient que l'interès per donar-hi respostes no era compartit i que començava a acumular-se la pols a l'engranatge d'aquella maquinària, me'n vaig començar a allunyar.

Pensant en la salut també, vaig optar per deixar una feina que m'esgotava, que em feia sentir oprimit, utilitzat i, fins i tot, esclavitzat. Aquesta va ser millor decisió del 2006: acomiadar-me d'una feina on no hauria prosperat mai, perquè la persona que la dirigia només pensava en si mateixa i en fer «calers», però no en l'equip humà que hi havia al darrera. I ja se sap que si es vol arribar a bon port, cal tenir motivada la tripulació si no vols que se't morin de fam o se sublevi.

Això va ser al març, quan vaig cursar dues molt bones assignatures gràcies als mestres que les coordinaven —i dic mestres perquè són més que professors—: la Maria i en Cinto. No van arribar «aigües mil» però a l'abril, em van caure dues feines que he fet de forma simultània fins ara. També vaig escoltar un expert del sector que em va dir que la primera feina, si vols trobar una bona feina, és pensar en la feina de buscar feina. És a dir, seure, pensar, estudiar què vols fer, investigar per saber on et fiques i tirar pel dret.

Gairebé a les portes de l'estiu, vaig passar tant fred com feia temps que no passava. Era a tocar del Mont Blanc, als Alps. Des d'allà dalt, vaig sentir com de meravellós és el nostre món, la seva grandiositat i, alhora, la seva feblesa. Que potser els humans no mantenim aquesta paradoxa? D'una forma similar em vaig sentir al Cajas, parc natural dels Andes equatorians. Diuen que Déu és a tot arreu, però si hagués d'estar en alguna banda, crec que el trobaríem en llocs com aquests. Potser per això els temples budistes i tants monestirs han triat punts elevats de la geografia.

'El dia dels Trífids'

Quan un dia que sabeu que és dimecres comença amb la mena de remors pròpies d'un diumenge, ja podeu pujar-hi de peus: alguna cosa no rutlla.

Amb aquesta brevetat, l'escriptor John Wyndham (1903-1969) clava un fibló al lector i li injecta el verí del dubte. Què ha passat? És suficient que ens preguntem això per voler avançar una mica més i descobrir què ho fa que, de sobte, un dimecres es torni tan silenciós com un diumenge al matí. Alguna cosa ha succeït perquè s'aturi el tràfec de les persones i el brogit característic dels carrers.

És «El dia dels Trífids», una excel·lent novel·la de ciència-ficció amb personatges complexos que dibuixen trames paral·leles d'allò més interessants. Amb gairebé tots ells arribem al final d'una història d'alienígenes que qüestiona la racionalitat humana i que fa sortir la bèstia genuïna que portem dins.

...i emprendre la gran croada que s'organitzarà per fer recular els Trífids, cada vegada més, destruïnt-los implacablement, fins a fer-ne desaparèixer el darrer de la faç de la terra que han usurpat.

La controldadora

És controladora i no controlador perquè gairebé sempre es tracta d'una figura femenina. Tot i no integrar els arquetips universals, com ho són la femme fatale o la southern belle, la controladora reuneix totes les característiques per ser-ne un més. La controladora és la dona que es desviu per conèixer els detalls, per viure la vida dels altres en paraules i en pensaments, per refer les històries i sembrar-les d'afegits personals que les compliquin encara més.

Aquesta dona, tafanera per naturalesa, es troba a cavall de la femme fatale i la peixatera de mercat. De la primera, reuneix la subtilesa i la fredor, sense caure en la malícia ni en la cobdícia. De la segona, hereta el caràcter batxiller o escorniflaire, sense arribar a la cridòria i l'histrionisme («Escolta reina! Mira quines gambes, te'n poso mig quilet i ja veuràs com escalfeu els llençols aquesta nit!»).

La controladora mai no cau en aquestes ficades de pota perquè la grolleria no entra al seu terreny, però pot fer plorar a la seva millor amiga remenant-li l'ànima amb el bisturí de la seva llengua. És la «entrometida», la «metelete» o la «metelona» per als castellans. Aquí, a la que fica el nas o nassardeja, l'anomenem mastegatatxes i, fins i tot, furòncol per com n'arriba a ser de pesada.

Una manera d'afrontar la seva impertinència quirúrgica és responent-li amb una altra pregunta. Que diu «on vas?», doncs li contestes «i tu?». Que fa «ja has trobat feina?», doncs li respons «com està l'índex d'atur?». A vegades, però, això pot sonar una mica esquerp i és millor deixar-ho amb respostes incongruents, també anomenades «de punts suspensius» perquè confonen l'interlocutor. Així, a les preguntes d'abans podríem respondre «a buscar un transport públic...» i «de feina sempre n'hi ha, només cal buscar-la».

Quan descobrim aquest personatge, el de la controladora, el millor que podem fer és no deixar-nos endur pel neguit i prendre'ns l'encontre com un joc. L'acabarem traient de polleguera, sobretot si ens mantenim serens o indiferents, com si ens trobéssim en un altre món.

Les dues nines fúnebres

Fa temps, una companya de feina preguntava si algú sabia quina olor fan els cadàvers. Ningú no l’havia sentida. Com a molt, la majoria coneixíem l'olor agre de la mort biològica, aquella que desprenen els familiars digerits per una malaltia. Ni que la noia fos vident, al cap de poc, em vaig veure en la situació de respondre a la seva pregunta.

Mentre pujava per les escales tronades d'un immoble deixat de la mà de deu, vaig fixar-me en què les dues persones que em precedien i la que em seguia duien una mascareta. «L'hem comprat a la farmàcia», em va dir una d'elles i va seguir: «El millor que pots fer és respirar per la boca». Ho feia des que havia posat els peus al vestíbul, però de poc servia. La ferum que baixava de l'àtic era prou forta per posar-te l'estómac de gairell. Per sort, feia estona que havia dinat.

Era una fortor intensa que barrejada amb l'aire calent i humit de l’estiu barceloní encara es feia més insuportable. No vaig trigar a associar-la al peix podrit i a imaginar-me la pell purulenta dels cossos sense vida. A mesura que pujava, mogut per una curiositat desassossegada, l'agror de l'ambient s'accentuava. Me'n feia creus que dos cadàvers haguessin pogut impregnar les parets de l'edifici amb aquell tuf, fins i tot ara que ja se'ls havien endut.

Vaig fer una ullada a la casa a través de la finestra del pati i vaig intentar d'imaginar-me quina vida devien fer a partir de la decoració interior. Que una finestra estigués travada amb dues cadires —l'una a l'inrevés damunt de l'altra— feia pensar que aquelles persones temien que els entrés algú. De fet, el veí del costat em va confirmar que mai les havia vistes a la terrassa. «Creia que no hi vivia ningú aquí, al costat», va confessar atònit pel succés.

La imatge que oferia l'immoble era surrealista. Luís Buñuel s'hi hauria recreat a gust en un dels seus films. De les parets de la saleta, en penjaven retrats naïf de gossos i gats. El terra estava plagat de capses, estris innumerables i gruixudes capes de pols. Però enmig del desordre sobresortien dues nines que feien por. Una d'elles duia un barret cònic de festa i l'altra unes ulleres de pasta gegantines.

Amb mirades penetrants, les dues nines escrutaven tot el que se'ls plantava al davant. Convertides en eternes vigies, després que morissin les seves acompanyants de carn. La meva ment va discórrer per l'arxiu fílmic fins arribar a un títol prou terrorífic, «El ninot diabòlic», i vaig preguntar-me quina relació hi hauria entre les unes i les altres.

Concentració de mitjans

Cremen adrenalina a diari, sobretot quan són a punt d'enllestir la feina. Integren una gran família, molt variada. Variada pel que fa a sous —hi ha els que tiren de contractes per obra i servei, força precaris, i hi ha els que s'embutxaquen una «pasta gansa»—; variada també, la família, per les múltiples tasques que es reparteixen. I com en qualsevol família en lloc d'ajudar-se i anar tots a la una, cadascú va a la seva. Parlem dels mitjans de comunicació.

Qui no els hagi vist mai en acció es perd una gran estampa. Tots els periodistes expectants darrera d’una porta, a la caça de la «decla». De sobte, algú gira el pom. S'amunteguen com animals ferotges però... falsa alarma, era la portera. Al cap d'una estona va de debó. La «font», una figura que ells i elles valoren molt —a vegades massa—, creua el llindar de la porta.

Els càmares busquen el millor angle sense pensar en comú, sense adonar-se que si tots es posessin del mateix cantó i algú aguantés els micròfons a sota tindrien la «font» mirant-los de cara a tots i no en un posat egipci. Ara que, ben mirat, sempre hi hauria algun fotògraf disposat a aixafar-los el pla —mai millor dit—, ja que molts d’ells tenen el defecte de veure-ho tot amb un sol ull, el de l'angular. Per la mateixa regla de tres podríem dir que els reporters de ràdio persegueixen la «declaració» amb una sola orella, però solen ser els més respectuosos. Els de premsa, en canvi, com que no poden enregistrar la conversa s'han d'apropar a un pam de la famosa i admirada «font» i, per consegüent, esguerren el pla als càmares i als fotògrafs.

La solució és ben simple: ordre i concert. Només caldria dedicar un instant a estirar les neurones i descobrir la disposició idònia perquè tothom pogués tornar a casa amb la feina ben feta. Els fotògrafs no volen res més que la foto, tant els fa què diu la «font», així que per què no disparen els seus aparells durant cinc minuts i deixen la via lliura pels següents?

Ara queden els operadors de càmera, els periodistes de ràdio i els de premsa. Molt bé. Premsa darrera la «font», també als costats, per què no. Els de ràdio també als costats o al davant i ajupits per no fastiguejar els càmares. I finalment, els que enregistren en vídeo, tots en bateria i al seu davant, ajupit com els periodistes de ràdio, algú que aguanti dos micròfons amb cada mà. No és tan difícil, oi?

Km 33

Quan algú té una bona idea s'ha de reconèixer. Avui he descobert un nou programa, el Kilòmetre 33, que tot i portar aquest nombre s'emet a la 3 (coses dels programadors...). En definitiva, que l'han encertat. Han trobat una forma planera i entretinguda d'explicar travesses arreu del món. Molt diferent a espais també de viatges com els de la Lonely Planet o els Afers exteriors d'en Miquel Calçada.

Dues noies, una d'elles actriu, fan realitat el seu somni. Visitaran l'Índia després que una d'elles debuti amb un monòleg al teatre Poliorama. Emprenen el viatge i ens converteixen en acompanyants de luxe perquè no només visitem el país amb elles, també riem amb els seus acudits i reflexionem amb les seves cabòries.

A banda de la història, del seu guió fresc i espontani, també és molt encertat el grafisme i la imatge. Un enregistrament sense pretensions que treu molt de suc d'una idea senzilla. Deixaré que em sorprenguin agradablement la setmana vinent...