La cafeteria és oberta, però no hi ha cap client a part d'una parella i tres turistes. Els treballadors afortunats que han pogut reduir l'horari de divendres o convertir-lo en festiu, ja són fora. Comença la setmana santa i famílies senceres marxen per visitar uns parents, a casa els avis i, les que s'ho poden permetre, de viatge o a segones residències. En Pol, l'Ernest, en Neal i la Núria també són al local d'en Marçal i la Cati, però per altres motius. Aquesta vegada s'han reunit per preparar les pancartes que aixecaran tant amunt com puguin a la manifestació de demà. Barcelona vol tornar a cridar el «no a la guerra», com també faran altres ciutats del món. Una inciativa que neix de plataformes ciutadanes i ONG, com va passar després del desastre del Prestige a les costes gallegues o quan el govern d'Aznar va accedir a les peticions de Bush, a canvi d'uns favors que potser mai arribarem a conèixer. Nunca Mais, d'una banda, i la Fundació per la Pau, de l'altra, van contribuir a cohesionar una societat que, fins aleshores, semblava impassible i acrítica, acomodada en una enganyosa «societat del benestar».
—Com ho tenim això? —inquireix en Marçal que surt de la cuina.
—La de roba ja està llesta. —La Núria assenyala el centre de la rotllana. A terra han estès les tres pancartes i les pintures.
—Només ens queda enganxar les dues cartolines als pals i haurem enllestit la feina —comenta en Pol sense deixar de perfilar el signe d'admiració que tanca la frase «Fora totes les tropes!»—. Ho saben l'Ernest i l'Aina?
—Sí, però no crec que s'hi apunti cap dels dos. A l'Ernest ja el coneixes: molta boca però res de res alhora de la veritat i, a més, que si no hi ha pasta pel mig tampoc el convenceràs. I l'Aina... Pobra nana! Amb la moguda del seu barri, ja té prou maldecaps! Ho sabies que ha de deixar el pis perquè l'enderroquen?
—Ah, sí? —En Neal i la Nuri aturen la seva feina i qüestionen amb la mirada el darrer comentari d'en Marçal.
—M'ho va comentar el diumenge passat, al menjador de pobres. Li vaig dir que no hauria hagut de venir, que prou coses té al cap com per dedicar el seu temps als altres, però em va contestar ben convençuda que això, precisament, és el que vol fer. Que el sotrac del Carmel li ha obert els ulls. Segons deia, quan et quedes sense casa i no saps que serà de tu, penses molt en els que viuen al carrer cada dia.
—Perdone, usted —els talla un dels tres turistes que prenien un refresc a la barra—. What is it for? Why are you drawing those posters?
—Què ha dit? —La Nuri es mira en Neal esperant que faci d'intèrpret, ell que és natiu d'Escòcia.
—Pregunta per les pancartes. Vol saber què fem. —L'anglès es gira cap als estrangers i els explica que demà fa dos anys que els Estats Units, secundats per Espanya i Regne Unit entre d'altres països, van atacar l'Iraq sota el pretext d'unes armes de destrucció massiva que mai han aparegut. Per desgràcia, els països bel·ligerants no van adonar-se que la seva decisió acabaria per destruir una gran massa de la població.
—No oblidem! Digue'ls-ho! —crida la Nuri—. Per la manipulació informativa, per la ocultació d'imatges, per les tortures i les morts causades!
En Neal fa cas a la noia i, de forma més suau, els comenta que la població vol recordar als governs i a les organitzacions internacionals que fa dos anys van fer sentir la seva veu a tot el món i que no es cansarà de fer-ho; que els conflictes armats com els d'Iraq o Israel-Palestina poden aturar-se si hi posen prou interès, i que si volen poden afegir-se al clam, demà dissabte, a les 17:30, a la Plaça Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada