Surrealisme farmacològic

A l'interior d'una farmàcia, un auxiliar tragina capses d'analgèsics prou coneguts d'un cantó a l'altre. Les cames li pesen perquè ja fa més de deu hores que hi treballa, però té el cap prou clar. Ben diferent és l'home que entra. Obre la porta amb tanta energia que la fa espetegar contra uns prestatges de protectors solars. En cauen tres però l'Ernest ja s'ha ajupit per recollir-los.

El client fa una fila ben peculiar: és més aviat baix, de panxeta cervesera, la testa amb una indiscutible emigració capil·lar, ulleres de cul de got i bigoti frondós.

—Quina desgracia! —exclama mentre estampa un diari esportiu al mostrador—. M'he equivocat i he comprat «El mundo deportivo» enlloc de l'«Sport».
—Ah! —fa l'Ernest que no hi posa massa interès.
—Jo hi era —l'home assenyala la foto del diari—, i no va valer res! Quina merda! Ho vas veure?
—No. Jo ahir vaig treballar tot lo dia, fins a les deu.
—Tu coneixes l'Altarna? —Així de ràpid canvien de tema els que no hi toquen.
—No.
—Doncs, l'Altarna és un farmacèutic molt bo —assegura tot fent tombs per la farmàcia—. Jo el vaig conèixer i com n'era de bo! Em va recomanar una cosa per a les «panses» que em va anar de fàbula. No ho tens?
—Lo què?
—Això que et dic —obre els braços amb posat de sorpresa.
—I com se deia?
—No ho recordo. Però, mira que em va anar de bé! Me les va aconsellar l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! I dius que no ho tens?
—Home! —exclama el futur biòleg que no sap com treure's el sonat de sobre—, si no em diu el nom…
—No ho sé, però anava la mar de bé. Era com una pasta que et posaves i, després, glopejaves i t'ho havies d'empassar.

L'Ernest li suggereix un parell de noms, dos antifúngics, perquè l'individu fa la cara de ser un «putero» en tota regla. Segur que ha enganxat alguna micosi.

—No —respon—. No recordo el nom, però aquests no eren. Aquell era fantàstic. Tu que em donaries?
—Doncs, té dues opcions. O bé pastilles o bé una pasta.
—Uix!, no vull cap pasta. Prefereixo pastilles.

L'Ernest surt d'escena i torna al cap de trenta segons amb una capseta a la mà.

—Aquí ho té —i la deixa sobre el taulell—. Ja veurà com això li anirà molt bé. Són quatre amb disset.
—Però, m'ho he d'empassar?
—No. És per desfer a la boca.
—Ah. Tu ets farmacèutic?
—No.
—Mal fet! —Fa espetegar els dits—. El món és dels farmacèutics.
—A sí? —pregunta incrèdul.
—Sí, perquè de medicaments sempre se'n vendran. Aquí els veneu sigui com sigui.
—Això depèn de l'ètica de cadascú. Jo no hi entro dins les polítiques de màrqueting. Venc lo que m'apareix més adequat i no lo que més tenim en estoc o lo que més bonificació té.
—Jo en conec alguns, de farmacèutics.
—L'Altarna?
—A part d'aquest. A Palafrugell conec en Sauret, en…
—Josep Sauret?
—Sí. El coneixes?
—I tant!
—L'Ernest el coneixia de sobres: era el germà de la seva segona xicota.
—És el meu jove —explica el bigotut, referint-se al seu gendre—. No hi has estat mai a Palafrugell?
—No. L'home deixa els diners sobre el mostrador.
—És molt bonic Palafrugell. —I està tan tocat del bolet, que torna a canviar de tema—: Quantes desgràcies que hi ha. Tot és una desgràcia!
—Home, depèn de com se mire.
—No deixa de ser una desgràcia.
—Ho diu pel canvi de diaris?
—No és això.
—Sigue lo que sigue, mire de relativitzar-ho.
—Sí, però les ferides fan mal.
—Diuen que el temps ho cura tot —el consola el noi sense entendre res.
—Les ferides cicatritzen però el senyal sempre queda. A més, hi ha coses que no s'obliden.
—No, és clar. Oblidar, no.
—Jo mai no oblidaré l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! —i marxa amb la capseta a les mans i el cap en una altra banda.