Mentre desenes de milers de persones es manifestaven a Europa i altres llocs del món contra la guerra de l'Iraq, el president dels EUA, George Bush, va commemorar el segon aniversari de l'inici de l'operació Llibertat Iraquiana —la campanya militar contra Saddam Hussein—, que es compleix avui, en un to triomfal i sense admetre errors. No va parlar del nombre de morts, de les falsedats sobre les quals va construir la invasió o d'atrocitats com les comeses a Abu Graib. En el seu discurs radiat setmanal, Bush va reiterar que la guerra ha servit per estendre la democràcia al Pròxim Orient i va repetir la seva aposta per la política de l'atac preventiu.
—Arrrg! Quin fàstic! —esclata l'Ernest furiós que llença el diari sobre la taula. Es frega els ulls amb totes dues mans, com si no pogués creure's les paraules de Idoya Noain i Ramón Abarca a la seva crònica d'El Periódico de Catalunya. Sobretot, quan ell i uns quants més van passejar-se ahir pel centre de la Ciutat Comtal amb pancartes i xiulets, per fer saber que no estan satisfets amb la situació de l'Iraq o de Palestina.
El sol pica de valent al terrat on s'està. La seva àvia, la Gertu —així la coneixen els veïns del barri de Sant Pere—, va oferir-li les golfes del bloc per viure-hi quan, l'any 2000, va saber que entrava a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona. Calia, però, reformar-les de dalt a baix perquè adoptessin l'aparença d'estudi que tenen ara. L'Ernest no s'ho va pensar dues vegades, va fer la maleta i va abandonar la ciutat que el va veure néixer, Tortosa. Un cop aquí, ell i tres amics es van ocupar de les obres; hi tenien traça.
A sota viu la iaia Gertu, que també va experimentar un canvi de vida amb l'arribada del nét. Va passar d'estar sola a estar acompanyada, de cuinar per a ella a cuinar per a dos i, algunes vegades, per a tres o més persones. Ara cus la vora d'una faldilla, asseguda al balancí, mentre a TV3 passen les notícies del migdia. Ella va per feina i a penes les escolta, però quan passen les imatges de la cremà no pot estar-se de parar i mirar-s'ho amb deteniment. Quan vivia a Sant Carles de la Ràpita —d'això ja fa més de quaranta anys—, ella i la seva colla agafaven el tren cap a València un cop l'any, per Sant Josep. Aleshores no hi havia discrepàncies pel nom de la llengua comuna, sobretot quan un feixisme emergent en prohibia l'ús. Amb tot, les famílies, els amics, parlaven el català d'amagatotis i salvaguardaven, com podien, diaris, llibres i cartes de les flames de la censura o de l'espoli, parlant clar. Ara es mira les falles amb uns altres ulls, a vessar de nostàlgia, i una espina d'enyorança al cor.
Durant la crema de ninots i també després, els bombers no han parat de ruixar els carrers amb aigua. Al matí, els serveis de neteja han hagut de retirar la brossa (llaunes, papers, embolcalls) que la població llardosa deixa al seu darrera i, com els bombers, han fet ús de l'aigua. Aigua potable en tots dos casos. L'aigua que bevem, l'aigua amb què rentem els plats, l'aigua amb què ens hauríem de dutxar i no banyar, l'aigua que al segle XXI —l'actual— farà patir, per la seva escassetat, a tres quartes parts de la població de la Terra. Ho recordava la notícia anterior a la de la cremà, que la Gertu ha passat per alt. Un contrast sorprenent, veure com la sequera creix a tot el planeta i, acte seguit, com els humans malgastem els recursos hídrics per apaivagar unes flames provocades i del tot innecessàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada