Si se t'escapa l'autobús o el metro a Barcelona, quan ja no és l'hora punta o en horari d'estiu, ja ets home mort —o dona morta. T'hi pots florir, a la parada, esperant que arribi el següent. I si plou o fa fred, quan més plens van els transports públics, el servei empitjora. No falla.
Guaita! Ara n'arriba un, d'autobús. S'obren les portes, hi puges i exclames el «Bon dia!» de cortesia, però no reps la rèplica. Els conductors no saluden gairebé mai. De fet, gairebé saludem als desconeguts a menys que visquem en un poble i així i tot... Ara bé, totes les persones que treballen de cara al públic haurien de fer cursos de civisme en què la primera lliçó fos, a mode de Barri Sèsam, la salutació interpersonal. «Passi-ho bé», recitaria el mestre. «Passi-ho bé», repetiria l'alumnat.
Estant assegut al vehicle, t’adones que algú ha oblidat el telèfon mòbil. És petit, platejat, d'última generació. Com que encara hi ha humanitat al món, t’atanses al conductor i li comentes la teva troballa. «¿Y qué quieres que haga con ésto? —exclama amb ganes de treure’s la feina i la responsabilitat d’ocupar-se’n—. Puedes llevarlo a la oficina de objetos perdidos que hay en el metro de Universidad.» I tu, que et fas l’orni, li preguntes si no és la seva tasca fer-ho.
L'home, que sembla que no t’escolta, t’agafa el telèfon de les mans i el deixa al davantal, al costat d'un paquet de «Ducados» i un transistor una mica rònec. No calen més paraules per adonar-se que el cel·lular d'última generació i cos d'argent no arribarà mai al destí que la lògica i l'ètica humana emparen. L'andròmina es quedarà allà durant molt temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada