Només és temporal, però no deixa de ser un retorn. L'estada a París ha resultat fructífera i espera que així continuï quan hi torni d'aquí a una setmana. La ciutat de les llums, explica en Pol, em va captivar en només posar-hi els peus a terra. Però manté el factor sorpresa fins força més endavant. Abans, relata algunes anècdotes del curs de fotoperiodisme i de l'equip de treball, com que l'equip el formen treballadors d'una mitjana d'edat entorn els trenta anys o que el curs no consisteix únicament en perfeccionar la tècnica fotogràfica sinó també la redacció perquè tots ells elaboren un setmanari de reportatges a fons que es ven als quioscos.
—El primer dia no va ser pas com un primer dia d'escola —explica—. No em va costar agafar el son la nit anterior, ni llevar-me a l'endemà. No vaig tenir mals de panxa ni ardor d'estómac ni espasmes.
Era, talment, com si una aurèola de calma l'envoltés durant tot el seu periple. I s'orientava per la ciutat com si ja hi hagués estat. Tot li era estranyament familiar.
—Un cop a la redacció, el cap de producció em va presentar la directora, el personal en plantilla i tres estudiants més. De seguida ens van explicar el funcionament de l'empresa i els horaris, i ja al dia següent estava fent el seguiment d'un cas de jutjat.
—Un reportatge escrit? —l'interpel·la l'Aina.
—No encara. Només em van encarregar les fotos perquè el meu francès no és prou fluid, però ja m'està bé. Treballar en equip als tribunals m'ha portat a replantejar-me els límits del periodisme, de la llibertat d'expressió i dels drets fonamentals de l'ésser humà.
—París t'ha canviat, germà! —exclama en Marçal.
—Les vivències ens canvien a tots. Quan t'encarreguen que fotografiïs els familiars d'un acusat d'homicidi o els de la víctima... I ja no us explico la feina del redactor que hi ha de parlar i n'ha d'extreure els sentiments, les impressions o els fets. Sí que el visor de la càmera t'allunya de la realitat que tens a tan sols dos metres, però quan abaixes aquesta màscara... Aleshores toques de peus a terra i et dius "però què estic fent?" Cal il·lustrar la realitat, ¿però és necessari retratar l'aflicció de les persones, el moment en què vessen la llàgrima per qui no veuran mai més, o l'abraçada entre un pare i un fill abans que els separi l'acer de la garjola?
En Pol fa un silenci tan amarg com el cafè que glopeja i es frega el pont del nas. On és el límit, es pregunta, entre la informació veraç i la notícia morbosa? "El límit el poses tu, emparant-te en la teva ètica", comenta. "I a continuació el posa el teu superior, l'editor i el director del mitjà. Però quan cap d'ells respon a l'autocensura i juguen al tot-s'hi-val-per-l'audiència, aleshores el periodisme perd la seva raó de ser".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada