Falòrnies

Hi ha dos gots al damunt de la barra. Entre ells, una clapa d'humitat s'instaura sota el vernís que protegia la fusta. Al fons, la màquina de cafè xiula vaporosa com un tren a punt de marxa. El brogit de la gent, com en una andana, sorollós, incomprensible i monòton. Ara, un dels gots és a la mà d'en Llorenç que exclama:

—Només faltaria que hagués de fer tot el que foten els altres!

—Jo no t'he dit això —clarifica l'Aina—. Només t'ho comentava perquè em va sorprendre el teu silenci. Sobretot quan, a la facultat, eres tu qui presidia les assemblees.

—Au, va! Amb què em surts tu, ara? D'això ja fa més de deu anys. Els temps canvien.

—I, pel que veig, les persones també!

En Llorenç desvia la mirada cap a la barra i agafa de nou el got.

—Ho veus?! —profereix la noia—. Ho has tornat a fer!

—El què? Beure?

—No, ja saps què vull dir.

—Doncs, mira, ara mateix no hi caic. Si m'ho expliques, t'ho agrairé. —En Llorenç, quan s'hi posa, pot ser d'allò més punyent. Sovint deixa anar mots lacerants que no pot recloure, n'és conscient i se'n penedeix més tard. Sempre, més tard.

—Saps perfectament què vull dir. És sempre això: el teu silenci, les teves evasives, la facilitat que tens per desentendre't de les coses. Ara mateix, calles i escoltes, però dubto que m'estiguis escoltant. Estàs pensant: «a veure quan calla, aquesta» i segur que esperes l'oportunitat per aixecar el cul del tamboret i marxar.

—Aviat me'n donaràs motius.

—Ara hi has tornat!

—On?

—Ja ho saps!

—Què?

—Ho estàs fent. Em treus de polleguera i t'encanta. Saps que els silencis i les preguntes banals em posen furiosa, però tu tornes a tirar els daus. A veure què passa, oi?

«Estàs ben sonada», li voldria dir en Llorenç ara mateix. Però calla. Sap que el fil no es pot tibar més perquè es podria trencar i busca les paraules apropiades per reconduir la situació. Agafaria amb gust el got per poder-s'hi refugiar uns instants, però s'absté de fer-ho; probablement això encara encendria més la noia. Si li pren la mà, li retraurà que és un gest frívol per fer-la callar. Ja fa massa estona que pensa en silenci i això tampoc li deu agradar.

—Perdona —murmura, indecís de què aquest sigui el mot encertat—. No volia fer-ho.

—El què?

—Fer-te enrabiar.

—Doncs semblava que t'ho passaves bé i tot. —No va gens desencaminada. En Llorenç s'ha de mossegar la llengua per no dir el que li vindria en gana, per no posar més llenya a les brases.

—No, no. És per la tensió de la feina, que peto amb qui no toca.

—Avui potser sí, però el dissabte... On eres dissabte? —En Llorenç voldria preguntar-li: «dissabte, a quina hora? Perquè el dia és molt llarg.» Du el sarcasme a la sang i ha de fer un esforç per estar-se'n. Sap molt bé a què es refereix l'Aina quan li menciona el dissabte. Els va dir, a ella i als altres, que els acompanyaria a la manifestació. Però s'estava tant bé a El Masnou, en aquella terrassa, amb el sol que queia. Per què molestar-se a fúmer quatre crits i onejar pancartes de pa sucat amb oli quan ningú en farà cas? «De protestes com aquesta —pensava— n'hi ha cada dia, a totes les ciutats. Potser en parlaran breument en algun mitjà, però l'endemà tot tornarà a ser com ahir. És massa difícil canviar una societat conformada o les idees dels que legislen. Per què molestar-se?» Però no podia explicar-li això a l'Aina, ella que el creia home de llei i paraula. Així que es va empescar una resposta que podia fer el pes:

—Al final em van dissuadir uns amics d'El Masnou. Vam estar xerrant sobre el tema i tenien raó en què totes les manifestacions estan massa polititzades. No hi ha cap acte promogut pels ciutadans en massa on no traspuï una bandera o una insígnia. A més, que al món no només hi ha els conflictes d'Iraq i de Palestina. N'hi ha molts més. I quan se'n parla?

L'Aina sap que té raó i accepta la seva disculpa. Amb tot, li demana que el proper cop els avisi amb temps i no els deixi plantats com va fer. Abandona el got buit a la barra i li demana la nota al Marçal.