Pas en fals

L'aroma de la xocolata que s'acosta, el murmuri de veus apagat al fons, els darrers raigs de llum que prenen forma de reflex i incideixen sobre la taula. És el moment de la pausa. Per a l'Ernest, que fa dues hores que té la vista clavada als apunts, aquest és el millor moment del dia: quan es deleix davant del suís amb melindros.

Fa quatre anys... No, mentida; ja en fa cinc que va començar la carrera de biologia. Des d'aleshores compagina els estudis amb feines temporals i mal pagades, i aquesta és la raó de què encara no s'hagi llicenciat. Els dies que treballa i no passa per la facultat, dóna vida a les hores mortes en aquest bar; llegeix els apunts que li fotocopien o els treballs que li envien per correu-e. I així converteix La Tertúlia en la seva segona casa i biblioteca particular.

—Xaval, tu per aquí! No falla. —En Pol acaba d'entrar i es dirigeix al futur biòleg—: Què fas? Tens exàmens?
—Ja saps que no. No és l'època —el clarifica—. Però vull portar el temari al dia perquè al final se m'ajunta tot: feina, proves, sopars, festes...
—Oh, quin drama —se'n fum l'altre, que es posa les mans al pit en un posat teatral un xic exagerat—. La refotuda vida estudiantil!
—Ho dic en serio. Esta vegada ho aconseguiré i faré un poc cada dia per no atabalar-me quan arríbigue el juny.
—Au, va! No em facis riure. Cada semestre et proposes el mateix i mai ho fas.
—La intenció és lo que compta. Per cert, —emprèn la tangent— que m'ha dit la Cati no sé què d'un accident de bici i que ton germà s'hi va ficar pel mig?
—Sí. Tota una anècdota. Amb baralla d'amants prèvia. Què en vols saber? El què, el com, el quan?
—No et facis pregar.
—Res de l'altre món. Disputa clàssica, que ja cansa, entre la bleda de l'Aina i el poca-solta del meu germà. No en sé el motiu, ni m'interessa. Només sé que havien anat al port olímpic amb uns amics, que van tornar per separat i això ho sé perquè la dona em va trucar ni més ni menys que a les tres de la matinada, per parlar amb en Llorenç. Li dic que no ha arribat, que no en sé res, i se'm posa feta una fera, que ja està bé, que com s'ha pogut embolicar amb un cràpula i coses pitjors. La podia comprendre perquè en saber que no estaven junts, no vaig trigar a imaginar-me'l amb una altra.

»Al cap d'una estona, quan ja m'havia adormit, em torna a trucar i em diu que ho sent molt, que s'ha excedit i que ara pateix per si li ha passat res. Com que no agafava el mòbil... T'ho pots arribar a creure que em va demanar que truqués als hospitals per si havien ingressat un motorista begut?

—I què vau fer?
—No res, vam fer. Li vaig dir que se n'anés a dormir i que no s'hi capfiqués més. Però la nit no acabava aquí. L'ensurt que vaig tenir tot d'una. Torna a sonar el telèfon, el despenjo de mala gaita, convençut de què torna a ser ella amb paranoies al cap, fins que sento la veu del Llorenç a l'altre costat que em diu «Pol, no t'espantis, sóc a l'Hospital del Mar».

De sobte, la porta del cafè s'obre i trenca el silenci que envoltava els dos amics. És en Llorenç que saluda amb la mà estesa des del llindar.

—Mira! —exclama en Pol—. Parlant del rei de Roma...
—A sí? —pregunta el fatxenda—. Sóc el tema del dia?
—Li explicava a l'Ernest això del paio que va caure de la bici...
—Víctor —el talla en Llorenç—. El paio, com tu l'anomenes, es diu Víctor. I no és per riure-se'n —adopta un possat seriós que es fa estrany de veure—. I tot per la merda de carrils bici ideats pels qui només es desplacen en cotxe.
—Però què va passar? —mormola l'Ernest.
—El nano circulava pel carril de passeig de Colom, a l'alçada de la via Laietana i la Plaça d'Antonio López; en aquell tram la banda d'anada baixa mentre que la de tornada puja, una bestiesa més per part dels enginyers metropolitans! En definitiva, que en Víctor no ho va veure i, enlloc de frenar a temps, va girar la roda i va perdre l'equilibri amb tanta mala sort que el cap li va picar contra un sortint.

En Llorenç encén una cigarreta i fa una bona pipada.

—Vaig veure-ho de cua d'ull, quan acabava de saltar-me un semàfor en vermell, i em vaig aturar de cop. La bici envaïa una part de la calçada i el noi era a terra, immòbil. M'hi vaig acostar amb la por de què hagués caigut per culpa meva. Reconec que vaig pensar què passaria si em feien bufar els mossos, perquè havia begut. A més, la frenada havia deixat una bona marca a terra i potser algú parlaria massa. Però no va ser així. Em van prendre declaració com a testimoni ocular i prou, però us ben asseguro que és l'últim semàfor que em passo en vermell.
—I el ciclista, què? —es va preocupar l'Ernest.
—Ahir va sortir de l'hospital. Em va trucar per donar-me les gràcies i em va explicar que ja tenia l'alta.