Ha tornat! És ell. L'home dels ulls injectats de sang que de poc se'ls engoleixen les conques. Ni massa alt ni massa baix però amb un temperament tempestuós: esclata quan menys t'ho esperes. Atura't Ernest, no surtis, deixa que sigui en Carles qui s'ocupi d'ell. En Carles sap com torejar-lo: només cal dir-li que sí a tot i marxarà amansit com una fera tipa. No!, què fas, Ernest, que surts tu?
—Bon dia!
—Posa'm unes aspirines! —ordena el cercafresses.
—Alguna cosa més? —pregunta l'Ernest per estalviar-se d'entrar i sortir de la rebotiga cada vegada.
—De moment, unes aspirines.
I justa la fusta! Quan el nano surt amb la capsa a la mà, l'Ulls-de-tita ja li exigeix el següent article de la seva llarga llista mental. Però, tal com fa sempre que ve, li demana les coses una a una, perquè així sap que domina la situació. Ell és un executiu poderós i vol tenir sota control els moviments dels qui l'envolten. Li encanta fer-ho, com també veure la gent vinclar-se sota la seva mirada arrogant. No coneix el somriure sincer, perquè és home temut. L'Ernest entra, surt, entra i torna a sortir.
—De «dobupal» no en tinc cap —li diu i l'home li clava una mirada tan afilada que talla l'aire.
—Com que no en tens?
—No en serveix el laboratori.
—Però això no és una farmàcia? —afegeix amb to burleta.
—Sí, però...
—Hauríeu de tenir un bon estocatge. La meva filla té tres farmàcies a Andorra i mai li falta de res. Ho té tot!
«Doncs, per què no te n'hi vas i em deixes tranquil, bordegàs?» Amb això l'Ernest posaria el punt final a aquesta humiliació però es fumeria de peus a la galleda i perjudicaria el seu cap, en Cinto, i aquest és un bon home.
Quan arriba l'hora de pagar, l'Ulls-de-tita treu un feix de bitllets lilosos (popularment anomenats "bin ladens" perquè ningú els ha vist) i li'n llença un sobre el mostrador. Això de donar les coses a la mà ja ha passat a la història. Ara es porta la mala educació i l'autoritarisme, sobretot en escamots d'executius frustrats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada