Pastissers, dentistes, enginyers químics o cambrers. Són quatre de les professions amb menys adeptes a Catalunya segons el Catàleg d'ocupacions de difícil cobertura que ha elaborat —i ho seguirà fent cada tres mesos— el Departament de Treball i Indústria de la Generalitat. De moment, per al primer trimestre de 2005, n'ha xifrat 140 mitjançant el Servei d'Estudis i Estadística que ha considerat les ofertes, les demandes i els contractes estables.
Amb aquest estudi es vol reorientar les persones en règim actiu que estan aturats, com també els estudiants que han d'optar per un sector laboral concret.
Tanmateix, l'estudi ha considerat dades quantitatives però no qualitatives. De manera que no podem saber quanta gent treballa per un sou miserable, malgrat que el contracte que els lliga a l'empresa sigui indefinit. Tampoc tenim constància del nombre d'empleats que exerceix la seva ocupació a desgana o dels que ho fan en règim d'esclavatge camuflat.
En Quim, per exemple, és pastisser, la qual cosa el situa dins del grup de treballadors buscats. En canvi, ja ha treballat per a diversos obradors i sempre en condicions precàries. «Tinc 25 anys —comenta— i ganes d'emancipar-me, però veient com estan els [preus dels] pisos i el meu sou, que no arriba als 1.000 euros mensuals, ja ni m'ho plantejo.» Ell, igual que la Marta, arquitecte, ha descobert que a la nostra societat de feres i captius ningú és imprescindible. Tots dos han demanat de prosperar amb augments de categoria i de sou, però la resposta dels seus caps ha estat contundent: «si no ho fas tu, deixa el camí lliure que ja en vindrà un altre».
És el món de les dues classes, la rica i la pobra, a la que ens veiem abocats. Una situació de la qual ja se n'ha parlat força als mitjans de comunicació o en publicacions com L'informe Lugano de Susan George. Els directius saben que les boques famolenques són moltes i que cada vegada en seran més. Per tant, es poden permetre de coaccionar els seus empleats, pagar-los el mínim, fer-los treballar en festius i caps de setmana pel mateix preu, sense adonar-se que això repercuteix en el client i en l'empresa de forma negativa.
Una consumidora nata, la Lourdes, comenta que «cada vegada hi ha més cares llargues darrera els mostradors». Ella que fruïa en anar de compres, ara se sent com si fes nosa a les botigues i, segons diu, acaba comprant menys del que podria o voldria. La incomoditat que palesa el client, és la incomoditat que respira la plantilla de l'empresa. La Núria, que treballa a la farmàcia del barri, assenteix amb el cap, i això que ella, justament, és un encant de persona.
Tant les petites empreses com les gegantines multinacionals haurien d'esmerçar-se a lubricar el seu engranatge, perquè una maquinària com aquesta, feta de persones, no aguantarà la fricció eternament. Al final, només ens porta a l'aturada del procés o al trencament definitiu de la màquina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada