Ara a la dreta, ara a l’esquerra... on va la capsa? Pararà quieta? Encara saltarà al cap d’algú, com aquella vegada que en va caure una i va deixar una vella inconscient, després que el vagó fes un parell de sotracs al pas pel Garraf. El cos de la dona es va abatre com un sac de patates amb cabdell de llana i ganxet inclosos. Tof! Crinc!
Un dels viatgers es va alçar per fer aturar el tren, mentre la majoria feien l’orni. La capsa, a terra, al costat de la iaia del ganxet i la peça a mig fer. Ningú se’n va responsabilitzar, ni de la capsa ni de la vella. Cap reacció fins que el tren va haver-se parat del tot. Aleshores, va créixer la indignació com qui apuja el volum de la ràdio, des dels murmuris molestos a la cridòria explícita que recriminava a Renfe el mal estat de les vies i la catenària.
Algú va reclamar amb encert un metge i la resposta arribava uns segons més tard des de la meitat del vagó. N’hi havia un a l’altre extrem, afirmava un home d’una cinquantena d’anys amb el poc cabell recargolat sobre la closca a mode d’ensaïmada queratinosa. Era una metgessa, però no podria atendre la iaia del ganxet perquè també ella requeria d’assistència mèdica: amb el parell de sotracs, havia trencat aigües.
En fi, que la capsa segueix aquí dalt. Va d’un cantó a l’altre. Esperem que no vagi més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada