Ens diuen —i sabem— que el millor per a una mobilitat sostenible consisteix a deixar el cotxe o la moto i agafar el transport públic. Si, a més del benefici ecològic, hi sumem l’estalvi per a la butxaca domèstica, sembla que aquesta hauria de ser la pràctica més estesa. Però últimament he estat rumiant si no fóra hora de comprar-me una moto o algun altra andròmina que em lliuri d’haver de dependre dels transports barcelonins.
La Renfe fa temps que l’he descartada, com ho vaig fer fa un any i escaig amb Iberia. Llavors, tens els busos. No estan malament. Això, si no agafes el que sembla una coctelera per les sacsejades que dóna, o coincideixes amb diversos conductors que no s’aturen quan els sol·licites la parada amb el braç estès —solen ser els de les línies L, les de color groc. A vegades, tot i aturar-se i obrir-te les portes, no poden dissimular una ganyota de disgust quan puges, perquè, a ells, els hauria encantat passar de llarg i acabar abans el trajecte.
Amb tot, mentre hi hagi transports i a una freqüència raonable, rai. El problema el trobem els qui penquem fins tard. Descobrim que el metro passa a intervals que oscil·len entre els quinze i els vint minuts, si no més, i que el Tram de Sant Martí de l’Erm ho fa cada dos quarts d’hora. Llavors, em dic, no passa res, fem servir el bicing que per això hi és.
Així que arribo al destí a cop de pedal —més ecològic, impossible— i batua l’olla que no hi ha lloc per deixar la bicicleta municipal. El tercer cop que em passa, quan no és que l’única bici disponible va coixa o té la cadena partida. Aleshores, em ve de gust plantificar-la allà al mig, deixar-la abandonada a la seva sort, que en realitat seria la sort del lladre i la meva dissort quan rebés la factura d’ús del servei. Per tant, no tinc altre remei que tornar enrera, una, dues... fins a tres parades de bicing per poder-la estacionar. Per tot això, em dic, potser anant a peu, acabaria abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada