Un vagó de tren és com un aparador ambulant amb maniquins de carn i ossos amb comportaments diversos. Si fóssim en un parc zoològic, diria que no hi ha cap exemplar igual, començant per mi, és clar. Al davant, hi tinc la noia avorrida. Li pesa la negra cabellera i enfonsa la mirada contra el seient del davant. Darrera l’ensopiment, em sembla que hi guarda una pena. Ni escolta música ni llegeix, només mira.
De sobte, els nostres ulls giren amb el mateix angle cap a la noia vestida tota d’un vermell enamorat. Sosté dues roses també vermelles, unides per un cor de fusta. Se la veu calmosament feliç, potser ancorada al record encara calent d’un càlid comiat a peu d’andana o qui sap si sostinguda per l’anhel d’un retrobament imminent.
A l’altre cantó, un tanoca nerviós i una fava somrient il·lustren la fase que degué inspirar en Paul McCartney a composar aquelles “Silly love songs”. El ganàpia, tot neguitós, es treu de la butxaca el telèfon mòbil amb càmera per immortalitzar el moment, aquest “viatge en tren 2”, perquè segur que n’hi va haver un abans i n’hi haurà uns quants després, de viatges en tren capturats amb 2 megapíxels.
A la plataforma d’entre vagons, dos melòmans s’estan aferrissadament connectats a reproductors de música com ho estaria el malalt desnodrit a la bossa de sèrum glucosat. De darrera, sorgeix el “Renfe Media Distancia Interventor”, pel que llegeixo al cartell que li penja de la butxaca; un home curt de paraules, que dedica a cada viatger el temps que un metge públic hauria de destinar al pacient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada