Tampoc és que la gent anés pel carrer gratant-se el cap, les cuixes o els braços; potser sí, que encara uns temps abans circulaven puces tiràniques que xuclaven la llibertat a la ciutadania. Però, fa tres dècades, a la ciutadania, li picava una altra cosa. Era una picor interna, un rau-rau que venia de dins, per saber què era allò de la democràcia que tot just acabaven d’estrenar. Ni els anava justa ni els venia grossa, però s’hi havia d’acostumar.
L’aire esmolava amb precisió i encert el perfil de la ciutat amb la frescor i la puresa pròpies del mes de desembre. La blavor rasa lluïa sobre teulades i terrats de la vil·la de Gràcia, mentre l’Enric, assegut en una butaca negra de grans orelles reblades, esperava pacient, amb La Vanguardia sobre les cames creuades i la pipa als llavis, que la seva dona, molt coqueta, acabés d’empolainar-se.
Mentrestant, del sud del Principat pujaven els seus consogres, la Rosa i en Pere. Ho feien en un tren que la gent de les contrades anomenava «el ligero», perquè només transportava persones, a diferència del «borreguero», que a més de gent també admetia mercaderies. Ella, amb un vestit gris i sense mitges; ell, amb una americana i pantalons a joc, i tots dos una mica despentinats pel vent. Darrera d’aquesta aparença modesta i de la timidesa pròpia de l’home de camp que s’endinsa a la gran ciutat, s’hi amagava una joia i una emoció infinites.
Els mateixos sentiments eren el motiu pel qual la Mercè i l’Enric havien sortit impecables de casa. La dona havia endreçat amb cura els seus rínxols de color caoba i reflexos daurats, que brillaven com el penjoll que li bategava sobre el pit. Combinava una brusa de to castanya amb una faldilla de modernes sanefes fins més avall dels genolls. L’Enric feia un posat tot solemne, arreglat amb l’americana marró fosc a joc amb les sabates i les ulleres de carei, els cabells repentinats i amarats de Floïd.
A la clínica del Remei, tots quatre es disputaren el xiquet, als ulls curiosos del doctor Giralt que ja havia fet prou feina d’onze de la nit a onze del matí. Tots tingueren la criatura en braços més o menys estona i tots feren la mateixa cara d’encís i tendresa. En Pere ho feu amb una delicadesa que poc s'adeia amb aquelles mans eixutes i envellides d'haver treballat anys i panys als arrossars de Deltebre. La seva mirada omplia el silenci. La Rosa, acostumada a traginar per casa, veié en les cametes del nen les dunes canviants de la platja de la Marquesa. L'Enric era a vessar d'orgull de família i la Mercè hi va veure futur però també va reviure aquell record que el seu silenci s’endugué per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada