'La conxorxa dels ximples'

Me l’havien mitificada tant aquesta novel·la de John Kennedy Toole, que potser la vaig emprendre amb massa ganes, tantes, com perquè no n’hagi gaudit com esperava. Si bé al començament del llibre els personatges em van caure en gràcia, per com en són d’estrafolaris i ximples, per com te’ls arribes a imaginar de bé a partir de les acurades descripcions que en fa l’autor, a mesura que avançava en la lectura, tant d’histrionisme em va començar a cansar i la lectura se’m va fer cada cop més feixuga.

Això va ser més o menys cap a la meitat del llibre —la pàgina dues-centes, que no és gaire— i, us ben asseguro, que em vaig imposar la tasca acabar-lo. Una decisió que no s’adiu amb la meva manera de fer. Un dia vaig descobrir que per gaudir realment de la lectura, havia d’acceptar que no tots els llibres havien d’agradar-me i que, per tant, havia de ser capaç de deixar-los a mitges, sense cap mena de pietat per a l’autor ni cap mena de compassió per als personatges que no arribarien mai al final, perquè el lector es negava a acompanyar-los-hi.

Aquesta vegada, però, vaig acabar de llegir la novel·la. Potser perquè me l’havien deixada i sentia el deure de fer-ho, per poder-ne donar l’opinió amb fonaments. Potser perquè em negava a acceptar que la història, que alguns havien qualificat d’irrisòria i eloqüent, no em provoqués més que dos o tres somriures al començament per abocar-me al desinterès més tard. Potser perquè no podia admetre que un «premi Pulitzer» em desagradés.

Al meu parer, la història d’Ignatius Reilly —un egòlatra abominable, llardós, pudent i maldestre— pateix d’un excés de bogeria, més que res, pel nombre de sonats que hi desfilen i donen nom al llibre. Qui sap si no era aquest el mal de l’autor que el va precipitar al suïcidi sense que haver publicat l’obra, una tasca que va ocupar la mare de Kennedy Toole fins que va trobar un editor receptiu. Sens dubte, la curiosa i fatídica realitat s’ha convertit en tot un embolcall de luxe per una ficció massa sobrevalorada.

«La grandeza de mi psique, la complejidad de mi visión del mundo, la decencia y el buen gusto que revela mi porte, la gracia con que me muevo y actúo en el cenagal del mundo de hoy... todo esto confunde y asombra al mismo tiempo a Clyde.» (Ignatius dixit)