Per Tot Sants, la pastisseria Vives és plena a vessar. Deliciosos panellets, sense additius i amb tota l’ametlla de la recepta tradicional, reposen rera les vitrines. La tanda passa del noranta, i n’hi ha que esperen amb un deu, un onze i un dotze a la mà.
—El noranta-vuit!
—Sóc jo —fa una rossa empolainada, mentre s’acosta al mostrador—. Voldria un pastís d’aquells d’allà.
Les pastissera se’n va a donar la volta al mostrador i les companyes segueixen cantant tandes.
—Qui era que volia un pastís? —Ningú no respon—. Era vostè? —pregunta i posa la mà a l’espatlla de la rossa, però ni s’immuta. La pastissera està ben confosa—: Ai, ara no sé qui m’havia demanat un pastís.
—El quatre!
—Nosaltres.
—El cinc!
—Disculpi, senyora, em sembla que han descomptat el número tres —fa una grassa amb un excés de maquillatge a la cara i massa poca vergonya per l’edat que deu tenir.
—Han dit quatre i aquest és el tiquet que tinc jo —respon i es dirigeix novament a la pastissera—. Volia una desena de panellets.
—Jo ho dic perquè abans era aquella senyora —reitera la pesada de Sants, que fa dubtar la pastissera.
—Senyora, no emboliqui la troca —fa un client que veu que la cua no avança—. Vostè té el quatre? No, oi? Doncs, deixi fer.
—Per Déu! Només era una observació. Uix. Vostè, perdoni.
Els deu panellets a la bossa. Dotze euros a la caixa de la Vives.
—Disculpi’m a mi també —fa la clienta a la grossa impertinent—. Bon dia.
—Si, au, bon dia. Amb aquest mal humor que tenen...
A sobre, sarcàstica, la dona! El seu marit, d’un pes similar i una calvície incipient, se la mira de reüll, dues files enrera, amb l’anhel de fondre’s per no seguir presenciant el teatre de mercat. Segurament, ja va sent l’hora de dir-li allò de «no em toquis els panellets!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada