Positivisme, sisplau

Si existís com a beguda o tapa, no dutaria a demanar-ne una ració amb el vermut dels festius:

–Cambrer, una de positivisme, sisplau!

Estic segur que tindria un gust intens en entrar a la boca i una permanència plaent, com aquells bons vins que es resisteixen a desaparèixer fins i tot davant dels àpats més forts.

El full en blanc

No hi ha res que m'incomodi més, que em generi més incertesa i respecte que el full en blanc (o pantalla en blanc) que ha de ser escrit –perquè un full en blanc per si sol no té res d'especial, però quan saps que has d'abocar-hi creativitat i enginy, la cosa canvia. Temo el full en blanc i m'inquieta cada cop que he d'escriure un relat o, fins i tot, un reportatge, perquè en tots dos casos miro de no repetir-me i de no caure en simplismes. No sempre ho aconsegueixo, però almenys ho intento.

Olor de cuina

No sabria com definir l'olor de la cuina de la casa que els avis tenien a Llinars. A vegades, l'he notada a casa meva i em porta records, molt bons records, de primaveres, estius, tardors i algun hivern. Suposo que és una olor complexa, la suma de diversos moments del dia i diferents productes alimentaris, però per damunt de tot era una olor fresca com l'aigua del Montseny que rajava de l'aixeta amb què omplies el got mentre guaitaves per la finestra.

Silenci digital

La revolució tecnològica ha comportat tota mena de canvis en la forma com gestionem la informació, en com ens comuniquem, en les relacions humanes... i convida a definir nous conceptes, com el "silenci digital", que no té res a veure amb una pausa dramàtica radiofònica o un moment sense dir-se res dues persones que es troben cara a cara.

#29S, informar-ne i viure'l

La reforma laboral aprovada pel Govern de Zapatero ha portat l’Estat espanyol a la setena vaga general. Una vaga anunciada de llarg, amb la previsió suficient dels tres mesos d’estiu, envoltada d’incertesa i polèmica perquè, siguem clars, a les enquestes prèvies i, aquest dimecres, al carrer, l’opinió està dividida. Una divergència no només sobre la decisió política sinó també sobre el paper dels sindicats. Com a periodista, una jornada així l’haig de viure en primera persona; com a ciutadà, no admeto que els mitjans públics de comunicació no me n’informin abastament. Amb el portàtil a la motxilla i la càmera de fer fotos, surto al carrer per plasmar l’ambient que es viu a Barcelona aquest #29S.

Vides cícliques

Via Twitter he vist un enllaç. Sense entendre de què es tractava l'he clicat. Si cliques, tu també sabràs en què consisteixen les vides cícliques. M'ha agradat el muntatge, o sigui que aquí ho deixo.

310g day

Cada 31 d'agost, des de fa cinc anys, l'anomenada "blogosfera" o xarxa 2.0 celebra el Dia del blog. Participar-hi és tan fàcil com recomanar cinc blogs d'índole i procedència diversa que ens hagin cridat l'atenció. Per primer cop, participo. Aquí van les cinc recomanacions, els cinc enllaços, les cinc ressenyes...

'L'elegància de l'eriçó'

Una portera que llueix amb orgull l'estereotip de la seva professió i les etiquetes de vulgar, curta i poca cosa, per amagar una riquesa intel·lectual i espirtiual que molts voldrien, i una adolescent superdotada que reflexiona sobre la societat i els seus actors, sobretot la classe altra francesa, són les dues protagonistes de "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery. Amb la combinació d'aquests personatges i un bon nombre de secundaris, alguns entranyables, no és estrany que l'escriptora francesa encisés més d'un milió de lectors al seu país i la novel·la depassés les trenta edicions i arribés a la gran pantalla de la mà de Mona Achache.

U2 la fa i la paga

Fa poc més d'un any –el mateix any en què el propietari d'un bar era encarcerat per excedir els decibels permesos reiterades vegades– el grup U2 va motivar queixes per soroll per part dels veïnat de Les Corts. L'Administració va verificar-ne els fets i ara la justícia els ha donat la raó: els productors del concert han pagat una multa de 18.000 euros, una xifra que per la banda liderada per Bono no hauria de suposar cap problema de butxaca. Però qui la fa no sempre la paga.

La Valenciana / Fent amics

La Valenciana, fundada el 1910, és un local que frega el mite en ple centre de Barcelona per haver-se especialitzat en l'orxata, refresc estiuenc genuïnament valencià derivat de la xufla, energètic i saludable. L'establiment és al carrer d'Aribau, 16 bis, a tocar de la Universitat de Barcelona i dels cinemes Aribau, i és per tant un punt de trobada de cinèfils i estudiants. Taules i cadires de cafeteria de segle passat omplen dos pisos, la planta baixa i el soterrani (una mica claustrofòbic, sí). Per acompanyar l'orxata, et recomano que demanis un croissant o una ensaïmada; hi notaràs l'aroma del sagí, la matèria prima amb què s'han fet sempre, abans que la pastisseria industrial i dels succedanis inundés la majoria de fleques.

L'Ajuntament de Barcelona fa l'agost

La setmana del 16 d'agost, l'Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana t'informen mitjançant un fulletó triangular enganxat al parabrises del vehicle, que si no retires el cotxe de la via pública abans d'una setmana se te l'endurà la grua i, a tu, et tocarà pagar la multa per cometre una infracció. Falta de sentit comú? Pot ser. Analitzem-ho!

Milongues a mitjanit

Qui trepitja Buenos Aires per primer cop, no hauria d'abandonar-la sense haver viscut l'aire nocturn de les milongues i el tango més popular. No es troba a simple vista ni anunciat en prospectes turístics, sinó en locals mig amagats, rere portes velles i cartells més o menys artesanals, com el Buenos Aires Club, del carrer del Perú, 571.

Iguazú, el punt final

Iguazú i les seves cascades havien de ser al final del trajecte, la cirereta del pastís, la traca final. Com passa amb altres paratges vistos a l'Argentina, no hi ha paraules suficients per descriure tal bellesa, que cronifica definitivament la meva stendhalitis.

Beixamel o mel de baixada

Avui he obert la carta i m'he trobat amb una salsa nova: la baixamel. Em pregunto si serà una variant de la cremosa beixamel que acompanya els canelons de la iaia o bé una salsa amb la mel com a base que s'obté de les regions baixes d'aquesta terra...

[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]

Tast tropical

Enmig de tant fred, neu, glaç i vent afilat, el pas de dos dies pel tròpic serà només un tast, la cirereta del pastís, un canvi brusc i alhora una forma d'aclimatar-nos a la temperatura barcelonina. A punt de canviar l'hivern per l'estiu, sense el lapse intermig de la primavera, deixem un cop més Buenos Aires. Queda enrere un seguit de paisatges inoblidables, persones estimables i d'altres més o menys sobreres, però el món és divers, és el que hi ha, acostumem-nos-hi!

El salt de la striper

Servir cerveses i combinats diversos fins a l´edat de jubilar-se no és la vocació de ningú. Tampoc l'era per a la Giselle, tot i haver entrat al Cosmonauta per la porta petita, com totes, primer rentant gots, més endevant fent taules. La noia prometia, tenia un talent nat, i les companyes d´escena no es guardaven les crítiques ferotges i els comentaris més acarnissats entre bambolines. Fins i tot la Marlenne, la reina de la nit, l´estrella del Cosmonauta va predir el potencial de la jove: "un dia, aquesta noia ens treurà la feina". I així va passar.

L'altra Casa Batlló

La gran majoria coneix de cara un dels màxims exponents gaudinians, però no tothom ha vist l'esquena de la Casa Batlló. Pots fer-ho i de franc, si entres a Servei Estació (carrer d'Aragó, 270), surts a la terrassa del primer pis i baixes les escales fins a la zona ajardinada. Val la pena!

Qui vesteix amb el tapissat de l'àvia?

És inevitable no contenir les rialles en la nostra ruta de rebaixes quan entrem en una de les botigues Zara que hi ha a Barcelona i ens topema amb aquests models, que més que vestits recorden com solien anar vestides les nostres àvies i besàvies o, encara diria més, les robes que àvies i besàvies compraven per fer cortines i tapissar sofàs.

[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]

Telegràfic

Diumenge al matí un argentí amb el nom de Serrat ens porta Patagònia avall fins a la frontera amb Xile. Parla del corralito, de com el seu pare en va fer negoci i dels diners que amaga a casa. Paisatge de llençol blanc, com a ´Fargo´. Al migdia la gendarmeria xilena ens revisa l´equipatge i l´home amb nom de Serrat es conxorxa amb el del bar fronterer per estafar-nos amb el canvi de moneda. Ell trenca el silenci amb una xerrameca incesant i profusa, producte de la culpabilitat? Albirem l´orgue gegantí de roca magmàtica o la torre d´ivori de Fantasia, com m´agrada dir a mi. A l´hosteria Las torres, l´home amb nom de Serrat espera propina. No en tindrà, ja se l´ha cobrada. Caminada de dues hores fins el llac Nordenskjold. Sopar limitat i caríssim. Nit ventosa. Excursió Tot Paine. Llacs Norden i Sarmiento, Banyes del Paine, salt gran i vent que tomba, llacs Pehoé i Toro, riu Grey, llac Grey amb petits icebergs o grans blocs de glaç, i vistes per a inspirar Dalí.

Rebaixes de ciència-ficció

Aquest joc concèntric de tubs de metall no és una nau espacial ni una botiga de ciència-ficció, tot i que en té l'aparença. És l'antiga seu de Gas Natural al Portal de l'Àngel, de Barcelona, ara convertida en botiga d'una marca de roba de preus ajustats i qualitat dubtosa que es propaga com el pitjor dels herpes. Hi acompanyo tres cosines, dues d'adolescents i una d'edat universitària, que han vingut d'un poble del sud per anar de rebaixes.