TMB és Can Pixa

Els qui viatgem a diari en autobús i metro de Barcelona, ja ho sabem això: és Can Pixa. No pagar per viatjar s’està convertint en un costum o, més aviat, en un esport internacional. No només el practiquen els d’aquí sinó també els turistes.

Aquest cap de setmana, una senyora va voler aprofitar el moment en que se m’obrien les portes del metro per colar-s’hi. Jo que la veig de cua d’ull, m’aturo just a la línia fronterera, em giro i exclamo que on va. Sorpresa ella, que no s’ho esperava i sorprès jo, quan em diu en anglès que té un problema amb el tiquet. Aleshores li dic jo, també en anglès, que si li falla el tiquet que vagi a l’oficina del costat i que ho expliqui o faci una queixa. El marit li crida des del meu cantó que passi, jo al mig com un obstacle, el metro que està al caure i la dona, tot un estaquirot britànic.

No era la primera vegada que algú mirava de passar enganxat a mi. És una cosa que no suporto. Vaig fer una excepció amb una estudiant que m’ho va demanar amb tanta educació i tanta honestedad que hauria estat una rucada negar-s’hi. Però amb altres individus, un s’ha de quadrar. Si volen passar, que grimpin la tanca o que hi passin per sota —aquí s’admeten bandes sonores com «Carros de foc» o una conga, respectivament.

Val a dir, però, que puc entendre que alguns usuaris de TMB es vegin obligats a practicar l’esport o el ball, perquè cada cop hi ha més oficines de venda de tiquets tancades amb el cartell penjat de «venda de bitllets automàtica» i un guixot barroer amb forma de fletxa que apunta el lloc. Què has de fer quan la màquina no t'accepta un bitllet? On reclames? I si els treballadors de l’empresa fan la vista grossa davant dels infractors per por a represàlies... ja em diràs quin sentit té queixar-nos pel dèficit fiscal amb el govern de l’Estat!

Vicky Cristina Barcelona

Malaguanyat, el títol de la darrera pel·lícula de Woody Allen. No fa ni vint-i-quatre hores que va anunciar-lo i, per ara, només desperta horrors. Per a molts ja ha entrat a la llista dels 10 pitjors títols de la història del cinema, d’altres el titllen de bajanada o espant i algú el disculpa amb l’esperança que ens hi acabarem acostumant i que el nom de Barcelona fa prou patxoca.

Parlem clar, senyor Allen, el nom de la seva pel·lícula diu a crits «no vinguis a veure’m». Més aviat recorda el títol d’una telesèrie de baix pressupost o d’un programa especial de l’Ana Rosa Quintana o d’un reality televisiu. Encara és a temps de retornar al «Midnight in Barcelona»?

Mòbil, parla'm en català!

Deixant-me de romanesos i romanços, he decidit passar a l'acció. Vodafone ja té la factura pagada com Déu mana, però també la meva reclamació a l'Oficina de Garanties Lingüístiques i un el meu suport a la Plataforma per la Llengua, per aconseguir que els nostres mòbils i les companyies amb les quals operem també parlin i ens parlin en català.

El rastre romanès (i 3)

En principi, amb aquesta entrada acaba la trilogia dedicada al robatori silenciós a l’autobús i les trifulgues amb Vodafone. La companyia se surt amb la seva pel que fa a la factura —la propera vegada actuaré més ràpid i cancel·laré la línia a la primera sospita—, però això no treu que presenti una queixa per discriminació del català i per la desinformació que rep el client.

Per al primer cas, una bona lingüista em va parlar de l’Oficina de Garanties Lingüístiques, que depèn de la Generalitat. Ella s’hi va posar en contacte per un cas similar amb la companyia ONO. Tampoc se li donava opció a escollir la llengua, durant cinc minuts va parlar amb un contestador en castellà i finalment, quan va demanar a l’operadora que volia ser atesa en català, la molt soca li pregunta: «en inglés?»

El segon cas, el de la desinformació o senzillament no-informació, el tramitaré des de l’Oficina del Consumidor, a través de l’Agència Catalana de Consum. Ja hi deuen estar avesats a aquest tipus de queixa. Com que vivim en el món que vivim, ja és habitual patir la desinformació i la desídia dels treballadors als serveis ferroviaris, de la llum, del gas o qualsevol altre.

Contes i Prínceps al Palau

Ni era el de Disney ni el d’un conte, sinó el Palau de Congressos de Barcelona.
Ni núpcies ni ball de disfresses, sinó el Liber, la Fira Internacional del Llibre.
Desconec el color de la seva sang, però la catifa de la recepció era ben vermella.
Vermella com la pancarta antimonàrquica que onejaven una colla de cinquanta.
A dins, tots a l’espera, firaires, organitzadors i mitjans.
Els aparells d’enregistrament a terra, per ordre reial.
«¡La cámara a un lado y te pierdes!», exclama despòtic el líder dels patges.
Una forma ràpida i maleducada de marcar la distinció amb la plebs.
L’encarregada de premsa ens indica els punts de gravació:
«Seran tres, però tranquils, que us portarem com a una guarderia.»
S’agraeix la confiança. Només que, a vegades, quan n’hi ha massa fa...
Al primer punt, una fotògrafa estirada i rossa remuga amb un company.
Es veu que el càmara de davant li tapa camp de visió amb el colze.
Ell que ho sent, intervé per al·lusions.
«Enlloc de rondinar, podries adreçar-te a mi directament, no?»
N'hi ha que tenen el rol de víctima molt assumit:
Sobretot aquesta finolis que gasta una desena de fotografies amb Inka Martí.
Ara és el torn dels prínceps. Atenció que entren, però no sonen les trompetes.

El rastre romanès (2)

«Difícilment podràs fer-hi res», m’han dit els de l’Agència Catalana de Consum. Hauria d’haver fet la denúncia aleshores perquè així tindria constància per escrit del robatori, ja que el tracte amb Vodafone va ser tot de paraula, de telèfon a telèfon, paraules que, si ells volen, el vent s’haurà endut ben lluny.

Però per fer una denúncia, sempre hi ets a temps, encara que sigui per alertar a la policia. Així que he anat a la comissaria amb la factura de la companyia telefònica. Els he explicat el cas i m’han atès de meravella. S’han anotat tots els fets, fins i tot l’import de les trucades i molt especialment —això vol dir amb subratllador groc— els telèfons marcats a Romania, Itàlia i Alemanya. També s'han anotat els 664721525, 608206957, 697315765, 663727771, 678239687, 637262836, entre d'altres. Persones d'aquí amb qui els romanesos han contactat.

Hi ha una dita que fa: «No hi ha mal que per bé no sigui». Qui sap si arran d’un o més robatoris com aquest, els Mossos reuniran dades cabdals per desarticular una xarxa de romanesos. Si és així, considero que no té preu i em donaré per satisfet.

El rastre romanès (1)

Això fa tota la pinta de convertir-se en una llarga saga de posts. No pel robatori en si, sinó per la ineficiència del personal de Vodafone o de la mateixa companyia que s’estima més les xifres que els clients. A mi les xifres també m’agraden, però si van al meu favor. No ha estat així amb la factura de la companyia. El total ha estat pitjor del que em temia.

Resulta que el 7 de setembre, a la línia 9 d’autobusos metropolitans, hi havia una gent estranya, d’aquells grups que fan aldarulls per no res —bé per no res, no fotem, per cridar l’atenció del personal i obrir bosses i motxilles!

A la feina, vaig adonar-me que no tenia el telèfon mòbil —aquell que Vodafone em volia fer pagar després de dir-me que era gratis— i vaig imaginar-me que seria a casa. Però a la nit, ja a casa, res de res. Ni trucant-me! Així que el dissabte al migdia, vaig córrer a la feina per revisar taules i calaixos. Em vaig trucar de nou, però ningú va sentir el to.

No hi havia cap dubte: me l’havien robat a l’autobús. Aleshores, vaig avisar a la companyia i em van cancel·lar la línia, però el mal ja estava fet. Ho he vist en veure la factura. En 24 hores, s’havien fet 32 trucades a Romania, dues a Itàlia, una a Alemanya i un grapat més d’estatals. Esverat, truco al magnífic servei d’atenció al client de Vodafone, aquell 1-2-3, sempre seguit d’un contestador i finalment d’una veu femenina amb deix llatinoamericà, que em jugo que és equatorià.

La primera en respondre’m assegura que la companyia havia bloquejat el mòbil el dia 8 però que després algú el va reactivar des de la web i que hauria de pagar la factura íntegra. Quan li demano si la companyia té alguna mena d’assegurança per a clients, com La Caixa fa amb les vises, em diu: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet». Tot seguit, li pregunto quin és el procediment per reclamar, si no tot, almenys una part de l’import i em respon: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet».

—A ver, señora, si los dos hablamos al mismo tiempo la comunicación se rompe —li dic amb una calma que costa de mantenir—. Le ruego que me escuche. ¿Cómo puedo presentar una reclamación a la compañía Vodafone? ¿Debo acudir a alguna sede física para pedir las hojas de reclamación? ¿Lo tramito a través de la Oficina del Consumidor o del Ministerio de Consumo?

I ella afegeix: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet». La meva calma comença a esgotar-se.

—Creo que no nos estamos entendiendo. ¿Se da cuenta que a cada pregunta que le hago me responde lo mismo? Le pido que deje de jugar con el cliente. Si usted desconoce la respuesta o no está autorizada a darla, le ruego que me facilite un teléfono o dirección para dirigirme personalmente.

Al final, acabo exigint-li que em passi amb un superior, tot i assegurar-me d’avançada que em respondrà el mateix. En efecte, la predicció es confirma. Una tal Tatiana Caballero fa el mateix paper. Sembla que no entengui les preguntes que li formulo, potser perquè no viu a l’Estat espanyol i m’està responent des de l’Equador. Així que li ho pregunto:

—¿Usted se encuentra físicamente en España? Lo digo porque parece que desconoce el procedimiento legal para reclamar. ¿Podría facilitarme el teléfono de una delegación de Vodafone en España?

Després d’uns quants «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet» canta la xifra: 607133333. Segons diu, és el telèfon de la central que Vodafone té a Alcobendas (Madrid). Hi truco. Em respon la Virginia que em confirma que hauré de pagar la factura i que Vodafone ja ha fet tot el que podia fer. Aleshores, li demano el cognom, ja que jo li he donat el meu i moltes més dades. Fa que no i en acabat... em penja!

Interioritats de la Mercè

Sempre m’ha agradat la festa major. Té un no sé què, que no es pot expressar amb paraules. Les festes populars o t’agraden o no t’agraden. Cada any les he viscudes d’una forma diferent, les d’aquí i les de més enllà, amagat sota d’un escenari amb la colla, pel carrers dins d’un capgrós fet a casa, sota les espurnes dels correfocs, al terrat de l’àvia ruixant amb una mànega els qui demanaven aigua...

Aquest any, he descobert una capa més profunda de la Mercè. L’he viscuda des de més endins per als de més enfora, perquè he participat en la difusió d’alguns actes i he mirat de transmetre la il·lusió a qui s’està al sofà, que val la pena sortir i palpar la festa en algun dels seus vessants, el musical, el popular, el diürn, el nocturn... tant és!

Per espectacle nocturn, el piromusical, però des d’un punt més elevat: la passarel·la que comunica el passeig de Maria Cristina amb les fonts màgiques. Curiosament, ha estat la vegada que he gaudit de més bona visibilitat però també la que menys atenció he prestat als focs, perquè l’espectacle era al cantó oposat. Des d’allà dalt, la riuada de gent era incommensurable, s’estenia des del peu de les escales que menen a la font màgica fins més enllà de la plaça d’Espanya i no es veia el final.

L’esclat dels grans coets descobria milers de cares d’estupefacció que, tot seguit, quedaven en la penombra, encara que mantenien viva la remor del riu amb uns «oh» i uns «ah» constants, rítmics i corprenedors. Tot seguit, un aplaudiment generós i unànime que, d’allà dalt estant, et fa pensar què deu sentir-se quan cau el teló. Amb la foscor, tornaven a fer-se visibles els pilots vermells de les càmeres de vídeo, els nombrosos flaixos de les càmeres de fotografiar i les respectives pantalles lluminoses. Afegim-hi uns quants mòbils i ja tenim la lúminotècnia servida. Això sí, a la platea. La del cel era una altra.

Petits que volen ser grans

T’ha passat mai que preguntes l’edat a una criatura i, després de respondre’t a la qüestió, afegeix allò de «jo ja sóc gran». M’he fixat que al món dels adults també hi ha aquesta mena de persones, només que, en lloc d’expressar-ho en paraules, ho demostren en fets. Són els qui volen ser grans o, potser millor, els qui volen ser més —més que tu o més del que poden ser. I diria que ningú no s'escapa, algun cop a la vida, de caure als paranys de l'ego.

Per posar un exemple, un cas de batxillerat. Imagina’t que a l’assignatura de dibuix tècnic la mestra proposa que cadascú treballi en un disseny per poder-los exposar a la salda d’actes a final de curs. Tots els alumnes s’hi deixen la pell, perquè gaudeixen amb allò que fan, però n’hi ha una que vol destacar per damunt dels altres i no se li acut altra cosa que ribetejar la làmina blanca amb pintura daurada, com si fos un marc de l’època barroca. Tota una llàstima, perquè l’obra era tan bona com les altres, però va pecar d’excés d’ego i ella soleta es va retratar.

La dona, que ja és una adulta, encara es retrata avui quan, a la feina, fa tasques que no li pertoquen, que s’han delegat a companys. Ah!, i segueix fent el que feia a l’escola: ara no són marges daurats sinó petits avisos visuals que criden als quatre vents «ei, que això ho he fet jo», fins i tot, en feines col·lectives, en què hauria de destacar la feina per damunt de l’equip.

El somriure taronja

No em calia ser a dos metres del Dalai Lama —que hi era— per adonar-me que en aquell enorme recinte tothom pensava, desitjava i vibrava en la mateixa sintonia. L'home de riure infantil, sincer, graciós, espontani, benvolent i tendre, arrencava sospirs amb gestos i reflexions amb paraules. Mai no m’hauria imaginat que l’arribaria a escoltar de viva veu.

El líder espiritual havia vingut a Barcelona, després d’intentar-ho deu anys. Tenzin Gyatso no va enlloc si no el conviden i aquí l'estimació era molt gran. Es palpava a les graderies del Palau Sant Jordi i en les reaccions d’eufòria i, fins i tot, d’èxtasi d’alguns assistents quan va acabar el discurs. «Hoy me siento rico, pero rico de verdad, no de dinero», em va confessar un home de mitjana edat que havia vingut expressament de Saragossa. Una colombiana que venia d’Orient Mitjà, on treballa, va afegir que se sentia tremendament plena per dins i una noia d’aquí, encara més jove, va manifestar: «no tinc paraules, no puc descriure l’amor tan gran que he sentit aquí».

Sens dubte, la fe havia impulsat la majoria de persones fins allà. També, la il·lusió de conèixer un home que algun dia serà llegenda i les ganes de saber quin és el secret de la felicitat, que el Mestre prometia desvelar. Però, pel que va explicar, no hi ha cap secret. La felicitat és si la volem veure, però a Occident, a la nostra balança vital, els valors negatius com el materialisme, la cobdícia, l’enveja, la ràbia, l’enuig... pesen molt més que els valors positius que, segons el Dalai Lama, hem de potenciar i fer créixer per desequilibrar la balança al nostre favor.

Per al líder budista no hi ha cap misteri. Podem viure feliços si acceptem viure el que ens ha tocat viure i això no vol dir que no puguem millorar i anar més lluny. Va posar un exemple. Una formiga pot voler treballar més, cavar més fons, pujar dalt d’un arbre; però no pot pretendre viure a l’arbre, fer un niu i volar, perquè és una formiga. Així, cal que primer acceptem el nostre entorn i després mirem de canviar-lo a millor.

Els seus somriures provocaven una distensió necessària entre cadascuna de les reflexions que feia. Va recordar que les emocions positives com l’amor, la compassió, la bondat, la solidaritat, l’empatia... són emocions que s’encomanen amb tanta facilitat com les negatives. Per tant, per què no encomanem somriures i bon rotllo?

Finalment, va promoure l’harmonia religiosa i el respecte a les diverses creences, especialment ara que les diferències generen conflicte. L’aplaudiment va ser unànime. Un noi que no arribava a la trentena em va dir, clar i català, que ens hauríem de deixar de punyetes, deixar de buscar segones intencions en les coses, que tot ens ho fem nosaltres i que, al capdavall, tot és més simple.

Posar-ho en pràctica no costa tant. Al començament fum una mica quan puges a l’autobús, saludes amb el «bon dia» de rigor i el conductor passa de tu. També fum quan t’esperes a que la gent surti del vagó de metro i els de l’andana t’empenten perquè hi entris. Fum explicar una bona notícia i que l’interlocutor te la tiri per terra o no hi mostri cap mena d’interès o, encara pitjor, quan perceps la seva enveja i t’adones que, a vegades, més val ser reservat.

Aleshores, per què no demanem quina mena d’entorn volem? Qui sap si, de mica en mica, tot el que no ens agrada i tots els qui ens porten males vibracions desapareixeran del nostre entorn immediat... De moment, aquella nit, el cel em va mostrar el seu somriure taronja, només perquè jo l’havia volgut veure d’aquella manera. Un altre només hi hauria vist la lluna.