Petits que volen ser grans

T’ha passat mai que preguntes l’edat a una criatura i, després de respondre’t a la qüestió, afegeix allò de «jo ja sóc gran». M’he fixat que al món dels adults també hi ha aquesta mena de persones, només que, en lloc d’expressar-ho en paraules, ho demostren en fets. Són els qui volen ser grans o, potser millor, els qui volen ser més —més que tu o més del que poden ser. I diria que ningú no s'escapa, algun cop a la vida, de caure als paranys de l'ego.

Per posar un exemple, un cas de batxillerat. Imagina’t que a l’assignatura de dibuix tècnic la mestra proposa que cadascú treballi en un disseny per poder-los exposar a la salda d’actes a final de curs. Tots els alumnes s’hi deixen la pell, perquè gaudeixen amb allò que fan, però n’hi ha una que vol destacar per damunt dels altres i no se li acut altra cosa que ribetejar la làmina blanca amb pintura daurada, com si fos un marc de l’època barroca. Tota una llàstima, perquè l’obra era tan bona com les altres, però va pecar d’excés d’ego i ella soleta es va retratar.

La dona, que ja és una adulta, encara es retrata avui quan, a la feina, fa tasques que no li pertoquen, que s’han delegat a companys. Ah!, i segueix fent el que feia a l’escola: ara no són marges daurats sinó petits avisos visuals que criden als quatre vents «ei, que això ho he fet jo», fins i tot, en feines col·lectives, en què hauria de destacar la feina per damunt de l’equip.