El somriure taronja

No em calia ser a dos metres del Dalai Lama —que hi era— per adonar-me que en aquell enorme recinte tothom pensava, desitjava i vibrava en la mateixa sintonia. L'home de riure infantil, sincer, graciós, espontani, benvolent i tendre, arrencava sospirs amb gestos i reflexions amb paraules. Mai no m’hauria imaginat que l’arribaria a escoltar de viva veu.

El líder espiritual havia vingut a Barcelona, després d’intentar-ho deu anys. Tenzin Gyatso no va enlloc si no el conviden i aquí l'estimació era molt gran. Es palpava a les graderies del Palau Sant Jordi i en les reaccions d’eufòria i, fins i tot, d’èxtasi d’alguns assistents quan va acabar el discurs. «Hoy me siento rico, pero rico de verdad, no de dinero», em va confessar un home de mitjana edat que havia vingut expressament de Saragossa. Una colombiana que venia d’Orient Mitjà, on treballa, va afegir que se sentia tremendament plena per dins i una noia d’aquí, encara més jove, va manifestar: «no tinc paraules, no puc descriure l’amor tan gran que he sentit aquí».

Sens dubte, la fe havia impulsat la majoria de persones fins allà. També, la il·lusió de conèixer un home que algun dia serà llegenda i les ganes de saber quin és el secret de la felicitat, que el Mestre prometia desvelar. Però, pel que va explicar, no hi ha cap secret. La felicitat és si la volem veure, però a Occident, a la nostra balança vital, els valors negatius com el materialisme, la cobdícia, l’enveja, la ràbia, l’enuig... pesen molt més que els valors positius que, segons el Dalai Lama, hem de potenciar i fer créixer per desequilibrar la balança al nostre favor.

Per al líder budista no hi ha cap misteri. Podem viure feliços si acceptem viure el que ens ha tocat viure i això no vol dir que no puguem millorar i anar més lluny. Va posar un exemple. Una formiga pot voler treballar més, cavar més fons, pujar dalt d’un arbre; però no pot pretendre viure a l’arbre, fer un niu i volar, perquè és una formiga. Així, cal que primer acceptem el nostre entorn i després mirem de canviar-lo a millor.

Els seus somriures provocaven una distensió necessària entre cadascuna de les reflexions que feia. Va recordar que les emocions positives com l’amor, la compassió, la bondat, la solidaritat, l’empatia... són emocions que s’encomanen amb tanta facilitat com les negatives. Per tant, per què no encomanem somriures i bon rotllo?

Finalment, va promoure l’harmonia religiosa i el respecte a les diverses creences, especialment ara que les diferències generen conflicte. L’aplaudiment va ser unànime. Un noi que no arribava a la trentena em va dir, clar i català, que ens hauríem de deixar de punyetes, deixar de buscar segones intencions en les coses, que tot ens ho fem nosaltres i que, al capdavall, tot és més simple.

Posar-ho en pràctica no costa tant. Al començament fum una mica quan puges a l’autobús, saludes amb el «bon dia» de rigor i el conductor passa de tu. També fum quan t’esperes a que la gent surti del vagó de metro i els de l’andana t’empenten perquè hi entris. Fum explicar una bona notícia i que l’interlocutor te la tiri per terra o no hi mostri cap mena d’interès o, encara pitjor, quan perceps la seva enveja i t’adones que, a vegades, més val ser reservat.

Aleshores, per què no demanem quina mena d’entorn volem? Qui sap si, de mica en mica, tot el que no ens agrada i tots els qui ens porten males vibracions desapareixeran del nostre entorn immediat... De moment, aquella nit, el cel em va mostrar el seu somriure taronja, només perquè jo l’havia volgut veure d’aquella manera. Un altre només hi hauria vist la lluna.