Ni era el de Disney ni el d’un conte, sinó el Palau de Congressos de Barcelona.
Ni núpcies ni ball de disfresses, sinó el Liber, la Fira Internacional del Llibre.
Desconec el color de la seva sang, però la catifa de la recepció era ben vermella.
Vermella com la pancarta antimonàrquica que onejaven una colla de cinquanta.
A dins, tots a l’espera, firaires, organitzadors i mitjans.
Els aparells d’enregistrament a terra, per ordre reial.
«¡La cámara a un lado y te pierdes!», exclama despòtic el líder dels patges.
Una forma ràpida i maleducada de marcar la distinció amb la plebs.
L’encarregada de premsa ens indica els punts de gravació:
«Seran tres, però tranquils, que us portarem com a una guarderia.»
S’agraeix la confiança. Només que, a vegades, quan n’hi ha massa fa...
Al primer punt, una fotògrafa estirada i rossa remuga amb un company.
Es veu que el càmara de davant li tapa camp de visió amb el colze.
Ell que ho sent, intervé per al·lusions.
«Enlloc de rondinar, podries adreçar-te a mi directament, no?»
N'hi ha que tenen el rol de víctima molt assumit:
Sobretot aquesta finolis que gasta una desena de fotografies amb Inka Martí.
Ara és el torn dels prínceps. Atenció que entren, però no sonen les trompetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada