Sempre m’ha agradat la festa major. Té un no sé què, que no es pot expressar amb paraules. Les festes populars o t’agraden o no t’agraden. Cada any les he viscudes d’una forma diferent, les d’aquí i les de més enllà, amagat sota d’un escenari amb la colla, pel carrers dins d’un capgrós fet a casa, sota les espurnes dels correfocs, al terrat de l’àvia ruixant amb una mànega els qui demanaven aigua...
Aquest any, he descobert una capa més profunda de la Mercè. L’he viscuda des de més endins per als de més enfora, perquè he participat en la difusió d’alguns actes i he mirat de transmetre la il·lusió a qui s’està al sofà, que val la pena sortir i palpar la festa en algun dels seus vessants, el musical, el popular, el diürn, el nocturn... tant és!
Per espectacle nocturn, el piromusical, però des d’un punt més elevat: la passarel·la que comunica el passeig de Maria Cristina amb les fonts màgiques. Curiosament, ha estat la vegada que he gaudit de més bona visibilitat però també la que menys atenció he prestat als focs, perquè l’espectacle era al cantó oposat. Des d’allà dalt, la riuada de gent era incommensurable, s’estenia des del peu de les escales que menen a la font màgica fins més enllà de la plaça d’Espanya i no es veia el final.
L’esclat dels grans coets descobria milers de cares d’estupefacció que, tot seguit, quedaven en la penombra, encara que mantenien viva la remor del riu amb uns «oh» i uns «ah» constants, rítmics i corprenedors. Tot seguit, un aplaudiment generós i unànime que, d’allà dalt estant, et fa pensar què deu sentir-se quan cau el teló. Amb la foscor, tornaven a fer-se visibles els pilots vermells de les càmeres de vídeo, els nombrosos flaixos de les càmeres de fotografiar i les respectives pantalles lluminoses. Afegim-hi uns quants mòbils i ja tenim la lúminotècnia servida. Això sí, a la platea. La del cel era una altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada