De nou, el personal de Renfe no s'està de posar pals a les rodes de l’engranatge informatiu. Els guardes de seguretat semblen divertir-se d’allò més quan toquen el xiulet i ens ordenen que deixem de gravar, fins que veuen el permís signat per la companyia, és clar.
Però per fatxenda, el tros de quòniam de revisor que no vol que parlem amb cap treballador. Insisteix que no podem fer-ho, malgrat llegir-li diverses vegades què diu el permís de rodatge: podem entrevistar passatgers i personal sempre que s'hi adiguin. Per tant, ell no és qui per coartar la llibertat de paraula dels companys.
El que m'exespera de debó és un tercer individu, també revisor, que es queixa de què l'hàgim gravat, tot i ser un més de l’escenari (estació amb gent i rètols lluminosos) i estar d’esquena. La nostra paraula li serveix de ben poc; més aviat, busca brega. No li'n donem el gust. Per professionalitat, no per ganes. No vull malmetre la imatge de la professió, a banda de què mai no sobra el temps quan et dediques a això.
La veritat és que els guardes de seguretat siguin on siguin es pensen que són els amos i que amb els músculs, les hòsties i les amenaces tenen el poder. Ho sento molt, però molta d'aquesta gent acaba en aquest sector per la seva violència manifesta.
ResponEliminaSuposo que el joc del poder agrada a molta gent, encara que no sigui real, si poden tastar-lo, tocar-lo per uns instants i assaborir la superioritat, ja els val, encara que en el fons siguin uns merdes.
ResponElimina