Plou amb ganes com feia temps que no ho feia. És un xàfec d’aquells de finals d’estiu, persistent, a batzegades. L’aire molt més fresc del que ens té acostumats i amarat d’una humitat que no molesta. Els colors complementaris s’han trobat aquest matí i fan de la seva dansa un esclat de grisos.
Avui és un d’aquells matins en que exclames «bon dia» i et responen «tu mateix, amb la que cau» o «no massa, que diguem» o «si a això li dius bo...» i optes per fer-te l’orni, perquè ja fa temps que vas descobrir com n’és d’esgotador voler fer entendre que tot depèn dels ulls de qui mira, que un aiguat és una benedicció en temps de sequera, que passen més coses al món que no pas una gotellada... Qui vulgui veure un dia lleig, allà ell, ja s’ho farà! Però que no t’esguerrin la teva visió poètica, nostàlgica, deliciosa, tranquil·la i pictòrica.
Deixa-la caure i fes de la pluja la teva aliada en la lluita per a una natura verda, la teva acompanyant en una visita de museu, la teva sintonia mentre llegeixes aquella novel·la que no pots deixar, l'espectadora d'última fila quan descobreixes una sèrie que s'addiu molt amb el dia («Carnivale») o aquella estampa que et transporta a moments viscuts o anhels futurs.
Tens raó..."tot depèn dels ulls de qui mira"...
ResponEliminaDes dels meus ulls, un dia de pluja és un dia preciós (i si es pot estar a casa, al sofà, amb una manta i veient la pluja per la finestra, encara més).
Un petó.
Hola Marta! Com va tot? Immersa en el món del curtmetratge pel que he llegit al teu bloc. Molt bé, així m'agrada! Quan estigui llest ja m'informaràs per cobrir la projecció oficial, "aquí seguimiento mediático".
ResponElimina