No podem retornar al passat, però podem reviure’l més enllà dels records si disposem les cartes com en aquella partida. Un dia solellós al resguard dels pins del Montnegre. Un ventijol entre suau i enèrgic. Un restaurant amb vistes al Mediterrani. La cridòria d’una família mig gitana mig paia? No, aquesta carta no hi era a l’altre joc.
S’estan a fora mentre esperen que els portin a taula i haurà de ser a dins —sortosament— perquè aquí ja no hi ha lloc. Un gitano de mitjana edat i pell adobada es molesta perquè el cabell li va als ulls. El seu interlocutor, un adolescent tot vestit de blanc, l’aconsella que es lligui la cabellera. L’altre fa que sí i esmenta que sovint es fa una cua, mentre el jove immaculat passa la mà per la sandàlia esquerra, que s’havia embrutat de sorra. Tot d’una, una de les dones paies —morena, molsuda, tapada amb negres i vermells com l’Olivia dels còmics d’en Popeie— esvalota el galliner amb els seus esgarips. Gesticula ampul·losament, tant que em fa pensar on haurà aparcat el camió. «Ja te’m vist —penso—. Ara, per què no gaudim plegats dels sons del camp?»
Havent dinat, m’estiro sobre un llit de pinassa i alguna pedra punxuda. M’hi acabo avesant fins al punt que m’adormo una estona. Quan em desperto em ve el regust de l’all que he fregat a la llesca de pa amb tomàquet. Un regust que m’acompanya durant tot el trajecte de tornada per l’AP-7. Un parell de cartells indicadors acaben d’eixorivir-me per la sorpresa que m’enduc en veure’ls escrits en grafies aràbigues al costat del català. Per la mateixa regla de tres, no hauríem de trigar pas massa a afegir-hi el francès o el xinès.
Seria una opció a considerar quan els xinesos decideixin tornar a casa per Nadal tot creuant l'Estret... ;)
ResponEliminaTu ho has dit, bitxo, que de botigues regentades per xinesos ja n'hi ha a tot arreu. Fins i tot a l'Equador! És el que té la globalització.
ResponElimina