Una neteja ben a fons, d’aquelles que només fem molt de tant en tant, és com fer un viatge a través del temps. Obert el primer calaix, queden a la vista tres objectes que ja han estan en desús. El més jove —incrèdul encara d’haver estat relegat a acumular pols— és un «discman» seminou que hauria tingut corda per molts anys si els reproductors digitals MP3 no haguessin irromput al mercat tan aviat. El «walkman» del costat no hi té res a dir. Aquest ja fa anys que va viure el relleu, encara que sortosament va reproduir moltes més cintes de cassette que no pas discos compactes el veí. Qui no ha tornat a sonar és el telèfon mòbil, un antic model de la casa Motorola, pesat, robust, que en la seva etapa àlgida il·luminava la numeració amb una llum verda.
El viatge a través del temps també esdevé un viatge emocional quan el calaix de les fotos ens transporta momentàniament les vives imatges dels qui no hi són. Aquella professora d’escola que seia al darrere de la classe per poder-se furgar el nas a gust sense que els alumnes la veiéssim o l’oncle que va marxar quan encara havia de formar una família. Però entremig també hi són els antics companys d’escola que no tornes a veure més, llevat del dia que te’ls trobes al metro i ni tu ni l’altre goseu dir-vos res pel dubte de si realment és qui et penses que és.
Les fotografies també et demostren com n’és de relatiu tot plegat. Fixa’t, qui t’hauria dit a tu que algun dia treballaries a la plaça que surt en aquella instantània? O que deu anys després de fúmer l’ase sota un xàfec durant les festes de la Mercè i guaitar a través dels finestrals d’unes oficines, acabaries treballant justament en aquells despatxos? Qui sap, potser en una de les fotos més recents hi hagin les claus del futur. És hora de tancar el calaix i deixar que sigui el temps ens lliuri les respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada